Com ha anat això ? Com és possible que una persona com jo que prové de temps pre-informàtics tingui un “bloc” personal penjat i operatiu ? On és tota aquella tossuderia de quan fardava de no tenir altra bloc que un petit de paper i d’anelles que viu a la meva butxaca ? Jo que m’afanyava a aclarir amb qualsevol excusa que, de bloc, res de res. Que tota aquesta modernitat no era cosa meva , i que com Picasso “passava” molt perquè la informàtica “només pot donar respostes i a Picasso i a mi ens interessen més les preguntes”. De quatre potes!!

La culpa de la situació la tenen un parell de companys joves i engrescats de la Fundació Pere Ardiaca que m’han posat en òrbita després de tan sols preguntar-me subreptíciament si tindria inconvenient en penjar les meves “ratetes”. Naturalment vaig respondre que cap inconvenient, tot al contrari !! Doncs bé, aquests dos amics, portats de la seva capacitat i eficiència m’han fabricat una “Ratera” cibernètica al meu nom. Fa uns dies em van enviar un “e.milio” amb l’adreça. Els seus noms per a qui vulgui demanar-los responsabilitats que jo declino són: Pol Acózar i Quim Cornelles, amb alguns còmplices que de moment silencio.

Heus aquí com he esdevingut pare putatiu, immerescut i irresponsable de la nova criatura. Tanmateix ja la tenim aquí i ara es tractarà de mantenir-la amb uns mínims vitals de dignitat si puc com a correspondència obligada i agraïda als companys obstetres- llevadors que l’han portat al món.

Fa alguns anys dèiem que el paper ho aguanta tot i acte seguit ens llençàvem a un exercici d’escriptura compulsiva on teoritzàvem sobre com cauria el dictador Franco, com faríem immediatament la revolució proletària, i com, de forma infalible, la fi del segle XX seria socialista o no seria. Vist amb alguna perspectiva cal reconèixer que no sempre vam endevinar-ho tot, certament. Però potser erràvem bàsicament en les dates, i no tant en els continguts, és clar,un cop actualitzats. Ara i avui tot va molt més de pressa i és Internet qui ho aguanta tot i qui permet exterioritzar flexions i reflexions, sentiments i pressentiments. En definitiva fa possible el gran somni de COMPARTIR, aquesta singular activitat humana que alguns i algunes gaudim i aspirem.

Si voleu sou convidats a compartir amb mi “La Ratera”. Si voleu, més en pla col·legues, dieu-me on trobar el vostre bloc i ens creuem comentaris... Si voleu encara notifiqueu-me on heu vist o detectat alguna rata pudenta (no pas riallera com la meva) circulant en forma de mentida aposentada, sedimentada, acceptada, indiscutible, verinosa, corruptora de i per l’opinió pública, de la bona gent que beu a galet, per la comunitat internacional de comunicadors i benpensants líders del sistema imperant.

Quan vulgueu sortim plegats amb el flautista d’Hamelin i ens enduem un pila de ratots fins ofegar-los al riu i al mar de la crítica, la dialèctica, el rigor històric o el simple sentit comú.

SALUT !!!

La decisió de Fidel Castro de no presentar-se a la Presidència és una actitud lúcida, respectuosa, coherent i honesta.

Ha transconcoregut un temps prudencial per avaluar pronòstics desprès de la greu malaltia que el va apartar de les tasques de govern al juliol de 2006 i el comandant enfronta ara la immediatesa del procés constitucional en curs per tal de constituir la nova legislatura parlamentaria i el Consell d’Estat inclòs el seu futur President. Fidel assumeix la seva situació precària de salut si més no per poder desenvolupar plenament les funcions a que obliga un càrrec tan important i exigent com el de President del Consell i cap de les Forces Armades.

Les limitacions físiques tanmateix no suposen, llegint les seves darreres reflexions i escrits publicats, inclosa la mateixa publicació del dia d’avui, un deteriorament intel·lectual ni psíquic, doncs el Comandant fa una anàlisi molt acurada de la situació present i de quin ha de ser el seu desenvolupament. En definitiva: que correspon al poble cubà de decidir el demà del seu país, i que hi han milers de milers de persones de diverses generacions formades i preparades per a tirar endavant amb el repte de preservar la sobirania, seguir avançant i no claudicar en les seves preuades conquestes socials i polítiques.

Anuncia la seva continuïtat com a col·laborador insigne i respectat del pensament cubà, i la seva adhesió demostrada a les idees que ha defensat heroicament al llarg de tota una vida.

Sens dubta Fidel és especialista en superar funestos pronòstics dels seus enemic més viscerals. Ni Cuba va caure amb el el Bloc socialista, ni ell ha caigut tampoc biològicament front el desè president dels USA que sobreviu.

Cap humà és, però, immortal i un dia inequívocament es produirà la seva extinció física. Com més tard millor per a tots i totes, doncs la seva aportació i experiència no tenen preu. En tot cas quan arribi la hora final el Company, el Comandant podrà descansar de forma ben merescuda. La seva vida és tan excepcional que la historia que ja el va jutjar el tornarà a jutjar en futures generacions i ho farà rendint-li homenatge merescut i gratitud per la seva entrega heroica a la causa dels pobles, dels oprimits, dels febles, cubans i no cubans, llatinoamericans i ciutadans de tot el món. He estat un privilegi viure una etapa històrica al costat de la Revolució cubana. Avui és la llavor i l’exemple de moltes altres revolucions al continent i a la resta del planeta. Cuba ha estat i és estrella referent d’esperança i de lluita per a molts milions de persones arreu. Fidel ha estat sens dubta el seu conductor i amb l’ajut de prohoms excepcionals, el seu màxim dirigent.

Per a les gents veritablement d’esquerres, per als homes i dones del PCC o els qui conformem EUiA, i amb independència del grau d’adhesió a Cuba, el seu poble i els seus governants, i que va des del respecte fins a l’afecte i la militància solidària i ideològica, la noticia reflecteix una situació real i de futur. Seguirem al costat d’aquest poble sobirà i respectant les seves decisions sense ingerències imperialistes ni trampes neoliberals. Si volguessin els qui s’anomenen “demòcrates” amics de Cuba, aquesta és una ocasió excel·lent per aixecar definitivament el bloqueig econòmic i comercial amb que els EEUU han pretès ofegar a la ciutadania cubana. Un bon moment per a fer un gest com l’alliberament dels cinc patriotes cubans empresonats injustament a l’Imperi. Endavant !

Solidàriament i fraternal:

Company i Comandant Fidel: 

Salut !

Com és públic i notori, estem en campanya. Ara toca parlar d’eleccions. Sí? Com ja esteu imaginant, les rates (aquestes simbòliques mentides depredadores de cervells de què parlo cada mes) que ens deixen anar amb tan magna ocasió no només abunden, sinó que tenen volums inusuals, de veritables ratots. Vegem-ne un parell: “Jo ja no voto. Total, no serveix de res”; o, en el millor dels casos: “Jo votaré PSTAL, encara que no m’agradi gaire, perquè no surti PPQUAL, que encara m’agrada menys”. Aquesta darrera reflexió-acció s’anomena vot útil.

I toca doncs, també, una mínima anàlisi racional. En primer lloc, si després d’una profunda reflexió (tan legítima com voluminosa i fonda) la conclusió és no votar, estem davant del vot més inútil de tots. Tan inútil, que no hi ha, físicament, vot. Els més beneficiats, com tothom hauria de saber, en són els grans partits, i aquells que guanyen. Les dretes, gairebé sempre. Si ens instal•lem en les modernes aigües de la conjuntura bipartidista, o el vot contra l’altre, estarem practicant inevitablement el reduccionisme democràtic i la simplificació política més insegura i arriscada possible. Ni que ho digui l’útil Sabina, he-he, ha-ha.

Per contra, amics lectors i lectores, si opteu per un vot conseqüent, de programa, alternatiu, d’esquerres; si practiqueu allò que us deien que no serviria, podríeu estar fent possible un grup parlamentari de cinc, o deu, o vint, o quaranta diputats/des. Us imagineu el que podria arribar a fer, decidir, determinar un grup d’IU-ICV-EUiA d’aquestes dimensions? Doncs, ni més ni menys, podria condicionar, posar i treure govern, imposar polítiques d’esquerra, negociar amb força, fer respectar el seu programa i desenvolupar-lo com mai ha pogut fer... Podria fer política!

Aquest és un possible i veritable vot útil. Recullo, per acabar i amb el seu permís, una part de l’article publicat al bloc de la companya, camarada i sobretot amiga M. Àngels Martinez Castells:

En reparto del dinero,
presupuestos generales
y cheques familiares,
no me vale Zapatero.

El voto útil es manía
contra izquierdas plurales
y asegura a los liberales
el mando en la economía.
La llama de Llamazares
llamará más encendida
si dejamos para otro día
las reyertas singulares.

Rajoy, Acebes i Aznar
se hunden en su ambición
por meterse un colocón
de derecha ‘impopular’.
El bipartidismo caníbal
se alimenta de esta suerte:
votar para darle muerte
le asegura larga vida.

Compte amb les rates i salut!