O per passiva: “les coses són com diuen que són els qui parlen a la tele o escriuen als diaris”. Són més importants com més se’n parli, són més certes com més hi coincideixin els professionals de “pensar i interpretar”.

Amb excepcions honorables, els líders mediàtics d’ofici, els reconeguts “con-de- formadors” d’opinió són experts en dir coses aparentment diferents per a dir la mateixa cosa, il·lustrar la mateixa foto, vendre el mateix missatge, qualificar amb el mateix criteri una noticia o un personatge. Reforcen més encara la estupidesa acrítica i el no-pensament banal al servei de la gran causa: el mercat, el sistema capitalista; i de passada els seus ingressos . Esdevenen una veritable onada /rierada /clam/ de sensatesa corporativa, de comprensió tolerant i adient, d’ interpretació correcta i en definitiva d’ acceptació submisa del món mundial, tal com és.

Aquest país nostre, melic mediterrani del món desenvolupat, es vanta de ser una societat il·lustrada, suficient, informada, en quantitat, qualitat i diversitat. Informes Pisa apart, on suspenem estrepitosament en ensenyament, vull escriure quatre línies sobre mitjans de comunicació de “masses” ( no masses ?!) , si més no per confirmar allò de l’ enunciat, que cal lletra impresa per a ser real.

Cert que la nostra no és una societat que es distingeix precisament per les seves compulsions lectores, si fem excepció de la premsa dita “esportiva” o la anomenada del “cor”, quan haurien de dir de visceres, hormones i excrecions. En el terreny audiovisual els consums es disparen però les coses, malauradament i qualitativa, no canvien gaire. Som espectadors agraïts de sèries banals, culebrots insubstancials, gags matrimonials -de plor deplorables-, concursos de fer monades, i molts esports alies futbol. Just salvaríem algun programa reportatge digne, algunes pel·lícules, alguns pocs debats no electorals, i poques excepcions informatives més. La qualitat, ja ho heu descobert, és sistemàticament inversa a la prioritat horària i de “shares”.

Tot plegat fa que acabi sent considerat com a normal llegir sense caure de la cadira que Bush afirma estar guanyant la guerra a l’Iraq, acceptar sense esclatar a riure que un monjo ( lama en diuen) teòcrata i exemple viu de feudalisme dona classes de democràcia i supervivència espiritual, escoltar sense plorar la teoria tossudament mantinguda que Cuba, com Venezuela o Equador, només podrien redimir-se amb la mort física del seus governants i decidint el seus pobles “lliurement” les decisions que els decisors mundials han decidit lliurement que decideixin !

Així escriuen la historia, amb tota impunitat i poca vergonya, tantes plomes i càmeres amb aureola de respectables i al servei dels amos del planeta i de la seva nòmina.

Són els rols a l’inrevés. Hi havia una vegada... un govern sionista a Israel que exercitava el seu “dret a defensar-se” matxucant palestins a Gaza, “demòcrates" russos o kenyans arrasant a cop d’elecció o de trompades, kosovars bons aspirants a lacais dels amos protectors nord-americans, eslovens purs presidint a U.E., serbis genèticament perversos, kurds apàtrides massacrats , Iranians amb insolència atòmica, militars de l’OTAN pacifistes pacificadors, moros pakistanesos o àrabs amics, i afganesos moros integristes. Com hi ha bascos sanguinaris, catalans insolidaris i garrepes, com hi ha infants que “provoquen” pederastes, dones que “amenacen” als seus botxins, i llops a qui maltracten les seves ovelles...

La darrera: ens assabentem via Cúria romana que són pecats cristians, el delicte ecològic, l’enriquiment ostentós i la col·laboració amb la injustícia social !

I ni Deu (sic) esclata ! I no passa res !! ... Atureu aquest món, o em baixo en marxa !

Aquesta vegada, el contista-flautista que això signa ha deixat de racó la gralla de cada dia i s’ha proveït de la flauta travessera més grossa que ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans, vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentides dures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riu de la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectores habituals d’aquestes línies iròniques i laiques confondria la superestructura clerical amb la soferta i respectable base feligresa. No cal ni aturar-s’hi. Una caterva de sotanes i birrets de colors que, durant segles, han vingut mantenint que ells, i només ells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, ja que les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci), amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten i administren la veritat suprema, la vida, la mort, l’halitosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.

Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust, bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, delmes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en capelles i catedrals, en pintures, escultures i murals vaticans, en croades i processons. De por en por: és el nacionalcatolicisme. Aquelles persones-ramat que es neguin a l’amén submís i absolut seran heretges, enemics, pecadors contaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes turbes satàniques rebels, una versió és especialment perillosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells es declarin cristians, per despistar i confondre el personal.

“Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es condemnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si els escoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afirmen, embolicats amb túniques negres i des de la veritat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojos us ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la butxaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la play… Tot!”.

Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotes adients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambdues són autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’aspecte madur, just vestida amb quatre draps, a la porta de la seva barraca, confessant al reporter de la televisió: “No votaré sí demà al referèndum del president Chàvez, perquè m’han assegurat a l’església que si guanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.

Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva consulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les amigues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dir que això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir, àvia, que li han explicat bé a vostè?”.

Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec en Déu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu i comunista, perquè, com que vostès no hi creuen, farà tot el possible per mantenir-me a la terra el màxim temps possible. Oi?”.

Rata tocada per la intel•ligència, mentida desemmascarada, rata liquidada.

Toni Barbarà

Tus manos, tu voto.

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.


Gabriel Celaya, Cantos íberos, 1955.