La Ratera

No és la meva voluntat fer alarmisme ni generar més incertesa en els moments de greu crisi actuals. Malauradament, però, fa alguns dies, setmanes, mesos i encara algun any que venim denunciant els propòsits confessos i notoris de poderosos interessos econòmics i empresarials de tornar a la càrrega privatitzadora amb de la definitiva liquidació del sistema públic de salut com ara el venim coneixent. De fet hi ha masses exemples de pràctiques en vigor que són fórmules de copagament mal encobert. Però el més preocupant i lamentable és que l’ Administració, el nostre Govern de la Generalitat, mitjançant la Conselleria de Salut corresponent, pel que es veu es fa reso, assenteix explícitament i acompanya questa idea que passa per la imposició de mesures de copagament i limitacions diverses al caràcter gratuït i universal de l’atenció sanitària i de la salut.

Fa unes hores publicava al meu bloc una reflexió argumentada sobre i contra el copagament sanitari – que jo definitivament anomeno REpagament-, i remeto a la lectura d’aquell article pel que fa a la injustícia, inoportunitat, inutilitat i agressivitat que suposaria d’una tal regressió social. La Consellera venia de pronunciar altra cop el maleït concepte de copagament en el marc d’una trobada amb la industria farmacèutica… una de les sangoneres més acreditades, més insaciables i sobretot més impunes de la situació econòmic- sanitària actual
Ara mateix, i sense gairebé temps per pair les darreres amenaces ens informen, a la seva i nostra TV3 (ells la fan i nosaltres la paguem i copaguem), que la patronal de la sanitat ha signat un Pacte (?) entre ells mateixos: Foment de Treball i quatre de les més grans organitzacions de la patronal del sector. L’acord es visualitza amb imatges de signatura solemne entre aquest club de benefactors altruistes de la humanitat que llueixen un envejable bon humor i millor aspecte en temps de crisi. El portantveu de la ONG (Unió Catalana d'Hospitals)en qüestió ens introdueix sense anestesia en la crua realitat: “la sostenibilitat del sistema està en perill !!?? i cal estrènyer el cinturó una mica per poder sobreviure i superar la crisi. És el moment, inajornable d’aplicar mesures, per molt “doloroses” que siguin i encara que –confessa sense cap vergonya ni rubor- agreugin les condicions i economies dels malalts, pacients pacients, usuaris impacients i en definitiva clients”. La primera i gran mentida habitual i ritual, mai prou rebutjada ni refutada
Recomanen al Departament de Salut aplicar “Taxes”, copagaments en matèries com el menjar/ la cuina, el confort, o la mateixa medicació dels hospitals. La justificació és perversa: si a casa un s’ha de pagar el menjar, perquè no quan és hospitalitzat ? I el mateix i més per als medicaments i tractaments. Es tanca el circuit argumental que culpabilitza als malalts de la seva pròpia malaltia, perquè diuen “representa una sagnia per a les arques publiques,…i que sovint no està prou justificada (malalts imaginaris) o prou finançada (gents, sovint foranies, que no han cotitzat en temps i volum suficient). Gastem massa i abusem de la sanitat pública” duen aquests empresaris del mercat de la salut. Ells que com empreses mercantils i amb afany – desmesurat afany- de lucre, es nodreixen com a vampirs dels pressupostos públics via concertacions, consorciacions, esternalitzacions, privatitzacions, mixtificacions, gestions… Ells, que sembla ser ignoren que la gent “normal” i evidentment els treballadors i treballadores, dones, pensionistes, vells, joves, precaris, immigrants, aturats, pobres i discapacitats, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics per suposat no ho fan com a programa d’alimentació i tractament premeditat per gaudi i estalvi, ni com a vacances ni SPA, sinó per absoluta, i resignada necessitat.
Igualment, han pactat ells, recomanar a les autoritats, que no incorpori noves atencions a la cartera de serveis (que ja ells oferiran a les mútues i assegurances i xarxes privades): Res d’atencions buco-dentals i per suposat que els transsexuals s’oblidin de canviar de sexe, gratis.
Només faig aquí una excepció, que confirma la regle, en la meva confrontació antagònica amb aquests mercaders de malaltia/no-salut, quan els he sentit qüestionar l’aplicació de la vacuna contra el papil•loma humà a noies adolescents, i que per altres motius d’ eficàcia, seguretat , risc i relació preu- eficiència considero no hauria de produir-se malgrat el negoci minvant d’un/s determinat laboratori farmacèutic. En tota la resta: oposició radical. D'arrel.
No es tracta d’ajudar, complementar, participar, en la despesa en salut pública. L’assistència a la salut és un Dret inalienable conquerit per la lluita obrera i civilitzatòria que defensarem amb les urpes. I l’atenció a quest dret, que ja hem pagat, ha de ser necessariament universal, integral, gratuït, igualitari i de qualitat. De la xarxa privada que en facin la gestió dinerària que vulguin, i sempre que respectin les bones praxis i el rigor assistencial deontològic, que comprin i venguin “productes” sanitaris i mercadegin amb recursos privats que juguen a beneficis privats. Però les mans fora i lluny de la caixa pública, ... senyors patrons !!
Seguirem reivindicant, ara més que mai i quan és més necessària que mai la protecció social dels més febles i dels malalts pobres, que els recursos públics són per la salut i la sanitat publiques !... i en èpoques com l’actual, si cal, exclusivament !
He sentit que un sindicat, i no tots encara, s'ha pronunciat immediatament en contra d’aquestes peticions. Vull suposar que en les properes hores les posicions i les oposicions al disbarat seran massives, seran nítides, seran bel•ligerants i serioses, i ho seran per part de tots els sindicats, partits i organitzacions socials i polítiques que es reclamin, ja no d’esquerres, sinó progressistes, humanistes, respectuoses amb els drets democràtics, civils i socials.
Ja puc anunciar, que la meva organització, EUiA, ho farà com ho ha fet un i molts cops, denunciant sense ambigüitats qualsevol forma de copagament, privatització, inequitat o agressió als drets de la ciutadania. I cridant a tancar files en defensa del Sistema Públic de Salut. Sra. Geli, no es deixi pas convèncer, i encara menys seduir per aquest seus companys de taula de consell d’administració. No toca, no li toca, no és just, no pot, no deu, no entendríem, no ens callaríem, no ens resignaríem. Ens alçem DEMPEUS per la Salut, PÚBLICA !!

Sabíamos que la pretensión de volver a la carga en la batalla del “copago” estaba en la agenda de algunos de nuestros políticos, y en concreto, tópico y particular en la de la Consellera de Salut en Cataluña. Así lo presagiaban diversos globos sonda, encuentros y encuestas técnico-científicas varias , manifestaciones sesudas de pensantes pensadores del estado de “disfrutar ? ” del que nos venimos beneficiando todo españolit@ i/o catalanet/a la hora de requerir asistencia sanitaria, pública.
Tanto va el debate sobre la sostenibilidad del sistema público a la fuente que su universalidad accesibilidad y equidad amenazan ruptura. La irrupción violenta de la actual mega- Crisis, ha propiciado un escenario convulso y aprovechable para multitud de temas que estaban “pendientes” de lo que “políticamente” se podría calificar de una “oportuna coyuntura socio-económica”.


Es cierto que alguna gente como yo mismo , de neuronas torcidas a sinistra-izquierda y descaradamente enrojecidas, pensamos en primera instancia que a momentos difíciles y de zozobra económica y social hay que responder desde el Estado social con más y mejores prestaciones, con más garantías de protección. Y ello sobretodo para con los más débiles de la sociedad, pasando necesariamente por trabajadores/as, mujeres, jóvenes, viejos-“mayores”, inmigrantes, precari@s, parad@s, discapacitad@s, excluid@s, pobres cronificads y enferm@s, ...osease los frágiles del mundo que son/somos la gran mayoría de los que aspiramos a sobrevivir con dignidad sin cuentas en Suiza, patrimonio interesante ni acciones millonarias.
Pues NO, a la inefable Consellera Geli, socialista por socia y por lista, le ha venido la penuria económica global como anillo al dedo de disparar el gatillo privatizador. Como anilla a la pata para meterla, la esa, la pata y proponer con altavoces mediáticos y una “clac” entusiasta de la industria farmacéutica, de las compañías aseguradoras y de sanidad privada y de los profesionales más corporativizados y neoliberales del sector, la magna aspiración: EL COPAGO.
Queda visto y confirmado que la Consellera quiere pasar a la historia – negra historia esta - como la responsable de haber institucionalizado la gran OPA- fisura - grieta que abra la posterior liquidación del sistema público de salud tal como hoy lo conocemos y como en su día lo conquistamos. Abierta la ranura del copago por atención –servicio sanitario, con independencia sutil de cual sea su cuantía, especificidad o matiz cosmético, se iniciará una irremisible e imparable carrera hacia el precipicio de la mercantilización salvaje del “mercado de la salud”.
Al más puro estilo del sector mercantil norteamericano, falsamente moderno , criticado, ineficaz, injusto y denostado por la propia ciudadanía norteamericana que lo viene padeciendo y actualmente, en tiempos de crisis, definitivamente rechazado por corrupto y por generador de desigualdad y enfermedad. Los actuales candidatos made in USA, usan la campaña circense para criticar y proponer cambios, y entre esos cambios el sistema de salud/nosalud americano se lleva la palma en clamor popular- protovotante exigiendo su corrección inmediata....hacia un sistema público y universal....como el de España (sic)!!! Lastima que la SDra. Geli siga todavía seducida por tantos “vetustos- modernos” asesores del liberalismo económico y los agentes del gran empresariado del sector seguros y sanidad privada.
Porque regresando al meollo del tema. Si como declaran la finalidad no es “recaudatoria”, léase que se acepta de entrada que no es por/para que pueda corregir la economía del sistema, ¿a qué viene el argumento de la insuficiencia dineraria y su agudización por la crisis ?. Realmente el sistema requiere otro tratamiento mucho más radical- de raíz si se quiere sostener… y mejorar !!
Por una parte : Más aportación de recursos públicos- presupuestos generales del Estado-, mejor tratamiento económico del Estatut de Catalunya también en su aspecto de financiación de la salud. Por otra, reserva y utilización para la red pública de salud de esos recursos y corrección de las clamorosas desviaciones negativas en gasto farmacéutico, en tecnología de uso cuestionable, en carencias prevencionistas y excesos intervencionistas de riesgo, en privatizaciones y en externalizaciones a diestro y más diestro... Más recursos y mejor gastados. Recursos públicos con dedicación pública, con control, con gestión, con objetivo, con atención, con dotación (o provisión que dicen ahora), y titularidad, públicos. No se nos puede pedir que, habiendo trabajado y satisfecho nuestras obligaciones fiscales que nutren las arcas del Estado, “volvamos” ahora a pagar la asistencia médica cuando la necesitemos. Eso es REpago y un timo.
Si el motivo de instaurar el nefasto copago, y/o cualquier limitación de cartera de servicio o sucedáneo, obedece a la otra pretensión, como así dicen, a la voluntad disuasoria del uso del sistema y para así “moderar la demanda” , la crítica y el rechazo no pueden ser de mayor calado: solo “limitarán- moderarán- restringirán el acceso a los servicios de salud a las capas realmente más pobres de la sociedad, a las personas y colectivos más necesitados y más frágiles, más “desfavorecidos” como ahora les gusta decir. Es decir que la modalidad del pago incrementaría la desigualdad, la inequidad y liquidaría la universalidad.
No valen, no deberíamos dejar que cuelen, mentiras como puños como son la pretendida superioridad de la gestión privada, la eficacia y eficiencia de los sistemas privados-privatizados. Ni otras fórmulas más sofisticadas, edulcoradas, con anestesia populista, como son las bondades de lo “mixto”, lo complementario ( tu pones un poco y yo pongo otro poco- de lo tuyo !!). No valen aquí propuestas de reequilibrio fiscal y corrección impositiva usando la precariedad en salud como falso mecanismo redentor que incrementa las aportaciones de los que sí tienen versus a las menores aportaciones de los que no tienen (pero a quienes, aun así, vamos a dar una atención básica y caritativa- modelo USA- en pro de una conciencia social tranquilizada). Si quieren incrementar la aportación de los más ricos, ¡ OJALÁ ! que lo hagan por la vía fiscal y de los impuestos directos.
El copago “simbólico” no vale para recaudar y sí para empozoñar y liquidar el sistema público, integral y universal de salud a costa de segregar, penalizar y discriminar a los más pobres.
Si insisten en imponerlo, se hará necesaria una movilización masiva de la sociedad y una confrontación de tal envergadura que se hará visible lo irreconciliable de los intereses públicos y sociales frente a los privados y mercantiles. No hay otra lectura y que nadie se deje llevar por perversos sentimientos generados de autoinculpación. Los enfermos no “abusan” de la sanidad, y en todo caso es responsabilidad de los políticos enseñarles para que sepan usarla mejor, una vez hayan escuchado (no solo oído) sus percepciones, sus argumentos y sus necesidades. Si consiguen abrir una fisura conceptual, la hemorragia ulterior está asegurada, y las pérdidas pueden resultar irreversibles por muchos años. ¿COPAGO ? ¡Ni mentarlo !!

Sense Tractat Constitucional per Europa, sense “mini”Tractat de Lisboa, ambdós rebutjats successivament pels pobles francès, holandès i irlandès per sengles referèndums. Atrapats al vigent tractat de Niça, immersos en plena gran crisi a escala planetària i també europea. Bloquejats els seus plans de desregulació i desballestament social a escala europea, les dretes neoliberals i neocons que maneguen la U.E., segueixen entossudits en col•lar-nos per la via de les directives puntuals unes maniobres jurídiques a escala europea per arribar finalment a la desregulació més impune i al liberalisme més salvatge. I no ha parat d’intentar-ho. La directiva Bolkestein de serveis i comerç, en va ser un bon exemple, com ho va ser també el mateix Tractat de Lisboa. El mètode és senzill: allò que ha estat denunciat i rebutjat es canvia de format i es maquilla amb alguna supressió o canvi formal que afecti a la literatura del text però no al seu objectiu, i a tornar-hi.
Ara l’amenaça anunciada és altra cop descomunal: Una directiva directa al drets de la ciutadania treballadora i que cal enviar, encara més directament, a la claveguera de la història. Com tothom hauria de saber – i, helàs !!, ja sé que no és el cas – aquesta és una agressió gravíssima i sense anestesia al món del treball.



Suposa ni més i menys que la pràctica desregulació final de l’ anomenat mercat del treball, possibilitant no solament ampliacions temeràries de jornades de treball inhumanes, sinó estendre a tota Europa fórmules tan ultraliberals i depredadores pels drets adquirits com la temible “opt out”. Una fórmula o modalitat de contractació individualitzada patró- treballador/a al marge de qualsevol conveni o negociació col•lectiva. Un sistema d’explotació legal que ja és un fet per cinc milions de treballadors al Regne Unit, amb uns governs líders del retorn a l’esclavisme,i ara ben secundats pels vents de la reacció dretana dels governs Merkel, Berlusconi, i Sarkozy. El proper dia 17 de desembre és prevista la votació en segona (i definitiva !!) lectura d’aquesta directiva al Parlament Europeu. La majoria de 393 eurodiputats aprovarà o barrarà el pas a un situació que suposaria a la pràctica la fi del sindicalisme de classe i el retorn al segle XIX pel que fa al moviment obrer.
Tot això és immers dins la perversa estratègia de Lisboa, el pacte d’estabilitat, la flexicurité, i el rebutjat Tractat de Lisboa. Tot això son expressions cada dia més dures de la gran crisi estructural del sistema de la que ens volen culpabilitzar-nos i fer-nos pagar un altra cop. Mentre tant “ells”, els capitalistes ara falsament contrits veuran la manera de “re- fundar” i recomposar la mateixa brutícia amb nous maquillatges i renovades opcions de benefici.
Una amenaça brutal i d’aquesta envergadura mereix una resposta contundent i haurà de ser necessariament també a escala europea.
A EUiA ja hi estem plantats frontalment i treballant per la definitiva eliminació de la tal directiva. Sabem que la correlació de forces a l’ Euro Parlament entre els Sí- No és ara molt ajustada.
Des de EUiA volem promoure i desenvolupar una Campanya de Denúncia contra una directiva inhumana, antidemocràtica, antisocial, antieuropea,i que incrementa les desigualtats de gènere.
Podem treballar en tres fronts:
1.- Jurídic – legal: aquesta directiva conculca drets fonamentals cívics i humans, ataca la seguretat i higiene en el treball (competència europea !), i la salut humana. Agredeix de forma incontestable l’estat del benestar i els paràmetres d’ equitat,i qualitat social i democràtica. Podria i hauria de ser rebutjada per instància legal superior com a legislació injusta i prevaricadora.
2.- Social i mediàtica: tota l’ argumentació permet sumar i potenciar transversalment experiències i estudis de tot tipus, i que van des de la Universitat (observatoris de Salut Laboral ) fins a les societats científiques i gabinets d’anàlisi, treball i d’estudi. Contraposar valors objectius.
3.- Política i Institucional: iniciatives, propostes, mocions, interpel•lacions, manifestos, jornades, preguntes,... per part de les nostres representacions i autoritats polítiques i institucionals. De fet als nostres Ajuntaments i Consells ja estem promovent, amb notable èxit, mocions en aquest sentit.
El calendari permetria preveure dues fases ben definides:
a) Fins a la votació al Parlament Europeu de 17 de desembre, amb expectativa del Sí o No.
b) Cas de no ser rebutjada: accions al llarg del primer semestre de 2009 coincidint amb la pre- campanya i la campanya electoral de les Eleccions europees de juny de 2009.
Oportunitat: en les properes dates d’agenda tenim moltes oportunitats de situar aquesta campanya: reunions i assemblees del GUE/EVN (Grup Unitari de l’Esquerra) i del PEE ( Partit de l’Esquerra Europea), assemblees d’ EUiA, d’ IU, de CC.OO., i més.
Ens dirigim a un àmbit molt ampla, a més de les nostres persones, associacions i col•lectius socio- polítics i amics i amigues habituals. Podem convocar a més potencialitats: altres Partits progressistes o d’esquerres (PSC- PSOE , ICV, ERC, CUP, i.....), Medis de comunicació, i Organitzacions de caire corporatiu: Organitzacions de serveis sanitaris i d’emergències (metges, infermeria, bombers, protecció civil) que ja s’han posicionat contra la norma en defensa de la seva professió. A senyalar com il•lustratiu que la OMC : Organització mèdica col•legial i “Sindicats” de metges, lobbys de caràcter nítidament conservador o corporativista estan pressionant a les seves representacions polítiques ( P.P. a Espanya) cap al vot negatiu a la directiva.
Disposem d’ abundants materials bibliogràfic i dossiers d’ informes tècnics de diversa procedència i autoria. Caldria fer una tasca de compilació bibliogràfica de diversos àmbits. Son documents de tota solvència científica i que poden demostrar des de la improcedència jurídica de la proposta, passant per aportacions del feminisme en relació a la intersecció temps de treball i vida personal, i fins a bibliografia mèdica de com afectaria en precarietat, riscos psico- socials, malalties laborals i sinistralitat i mortalitat. Son clàssics els estudis nord-americans que lliguen la repercussió negativa de les “guàrdies” mèdiques i d’emergències, prolongades i concatenades sobre la pèrdua de qualitat assistencial i els greus resultats d’errors mèdics obtinguts. També aportem les conclusions de les Jornades d’ EUIA i el PEE sobre “Precarietat i Salut“ d juny de 2007 i recollides a la corresponent Carta de Barcelona.
No ens falta material, ens sobra raó, i ens sentim responsables i motivats per aturar aquest nou disbarat neoliberal a escala Europa. La nostra Europa, la social, l’ altra Europa de la pau, de les persones, els pobles i la ciutadania, la del drets democràtics, civils, econòmics, socials i polítics ha de tombar i liquidar aquesta directiva. Som- hi !!
Octubre 2008 Toni Barbarà

Em confesso un practicant malaltís de l’”escolting”. Que què és l’escolting ? La manera moderna de dir-ne d’allò que abans en deien tafanejar, enganxar l’orella, escoltar converses de terceres persones en llocs públics, fer de voyeur –ecouteur sonor. Fins ara no està penalitzat i si es fa amb una certa elegància i cara de tòtil és absolutament impune. Podeu fer veure que llegiu un diari, que dormiu o rumieu, però sempre procurant de no fer coincidir l’antena auditiva amb l’indicador ocular-visual.


Són temps de jogging, speeding, mobbing, footing, bicing, tonting… o el que sigui però en gerundi I en anglès, la llengua del renting, leasing, Bushing,i de l’assignatura de la ciutadania (als càmpings -de Camps) del Regne de València. Així doncs avui anem a caçar ratolins dits “barbarismes”, que no haurem de confondre mai amb el que diu o escriu un Barbarà com ara el qui sota signa.
Em confesso un practicant malaltís de l’”escolting”. Que què és l’escolting ? La manera moderna de dir-ne d’allò que abans en deien tafanejar, enganxar l’orella, escoltar converses de terceres persones en llocs públics, fer de voyeur –ecouteur sonor. Fins ara no està penalitzat i si es fa amb una certa elegància i cara de tòtil és absolutament impune. Podeu fer veure que llegiu un diari, que dormiu o rumieu, però sempre procurant de no fer coincidir l’antena auditiva amb l’indicador ocular-visual. La gent, més o menys exhibicionista dialoga- o crida – en converses corals i pujades de decibels. A cops pot tractar-se d’un monòleg recitat a un mòbil. Aquesta pràctica és molt més saludable que no pas ensordir -se amb un MP3, IPOD o estri semblant que proveït d’uns mini- auriculars sacseja “chup-chip- chup” al veí del costat que es convulsiona al banc del metro. Se’n aprèn molt més amb l’escolting, és gratis i et fas una idea de perquè el món va com va i cap a on va. La sola limitació és que no queda gens be entrar en conversa amb els emissors de tantes sentències, experiències, vivències, setciències… El que diuen queda dit, i punt.
Un parell de sessions diàries d’escolting al transport públic i col•lectiu (doncs no és factible en el cas de transport individual ni privat , ni és recomanable en la seva versió taxista de la COPE- centralita- afirmativo) et poden posar al dia del que va la cosa. És el que s’anomena informació “in itinere” camí del curro. L’altra modalitat clàssica és la de barra- bar o taula-restaurant, amagat darrera un ADN o un “20 minutos” procurant no sostenir-lo de l’inrevés.
I on vaig a parar amb tant de “volting” ? A afirmar que segons els/les usuaris/es de la franja de les 8 a 8’10 del matí de la línea L2 del Metro, direcció Paral•lel, Obama guanya les eleccions de carrer, perquè a més de ser un negre que quasi no ho és (de negre), se’l veu espavilat, elegant i llegit i ens recorda al profe bo de la pel•lícula, mentre l’altra se’l veu molt pedant, tibat, jubilat i és el patró dolent de la plantació. És la victòria del “normal” sobre el “manaire”.
I amb aquesta sucosa elucubració queda despatxat el tema electoral que ens apassiona… encara que no acabem de saber on carai votem nosaltres. Espero alguna xerrada ben aviat que m’ho aclareix. Els altres “top-tòpics” del mes són previsibles: el superMessi, el pobre Alonso amb una carraca de cotxe, el nuvi de la Duquesa de Alba, i l’elegància i el “tronío-troning” de l’Ortega Cano de Jurado. Apa !! Servits i tips !
Un dia, però, vaig sentir algú que parlava xiu-xiu no sé quina extravagància d’Europa i no sé quin merder de les 65 hores… que no sé quina cursa deu de ser. Una cosa relacionada amb no sé quina flexibilitat i un “OPT OUT ing”. Ningú dels oients del vagó li va fer gaire cas doncs ja es veia per la seva indumentària que devia de ser un d’aquests tipus estranys que es baixen a Via Laietana i van a un bar que anomenen CC.OO.
I la crisi ? Quina crisi ?? Millor no tractar temes complicats que els temps estan fotuts (de footing ?). Toni Barbarà

Etiquetes de comentaris: eleccions USA

El cap de setmana del 10 al 12 d'octubre de 2008, el Comitè Executiu del Partit de l'Esquerra Europea reunit a Atenes ha debatut sobre diversos temes internacionals i europeus. Tanmateix el tema de la CRISI ha estat protagonista especial de la trobada i a més d'altres resolucions va ser motiu de la Declaració que segueix, tot pensant en fixar una posició comuna i subscrita per tothom, clarificadora i breu.

L'Esquerra Europea reclama la re-regulació democràtica dels sistemes bancari i financer internacionals.

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.



La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l'estructura del mercat de treball i el mercat financer. Per 30 anys el mercat financer global ha estat "alliberat" de qualsevol control polític – i ha conduit a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE, i tots els partits polítics d'Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d'assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L'Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d'ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s'ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d'estatuts i sotmetre's al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d'Estabilitat i Creixement s'ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l'ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari han de sotmetre's a control públic a favor d'un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L' Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d'iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: "4 Hores contra la Precarietat" que tindrà lloc a Brusel.les el 25 d'octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

Comité Executiu de l'Esquerra Europea, Atenes, 12 d'octubre 2008

Etiquetes de comentaris: Europa