La Ratera

¡ Hasta la victoria Siempre !
Era el primero de enero de 1959 cuando las primeras tropas del Ejercito Rebelde al mando del comandante Fidel Castro entraban en las calles de La Habana. Se proclamaba el fin de la lucha insurgente contra la del gobierno títere del dictador Batista y se proclamaba allí la Revolución victoriosa. De ese hecho crucial para la historia de Cuba y de todo el planeta, se cumplen hoy 50 años.
En este medio siglo muchas cosas han cambiado y el mundo no es ya el mismo, pero nadie, ni siquiera los más paranoides enemigos de Cuba pueden objetar que esa Revolución ha resultado determinante para el devenir actual, y que sin duda sigue posicionando a toda la humanidad, para el amor y la esperanza o para el odio y la sumisión. Cuba, y eso significa su pueblo, su gobierno y su Revolución se han convertido, queriéndolo y/o sin quererlo en el referente ético de la utopía y de la emancipación. Esa Revolución hoy ya cincuentañera es la imagen de la soberanía de un pueblo, de la lucha por la justicia social, de la solidaridad internacionalista, de la esperanza y los derechos de los pobres y oprimidos por fin iguales ya sean jóvenes o viejos, mujeres y hombres, de la liberación de esta Latinoamérica en pie y de todos los pueblos sometidos frente al Imperio, de la oposición combativa y valiente al neoliberalismo económico, de la maravillosamente heroica voz que truena y denuncia al capitalismo a sus guerras y sus miserias… Para varias generaciones, Cuba y esa Revolución es y ha sido la estrella brillante en la negra noche de los tiempos más duros.


Y reconocer esos hechos no es ya algo subjetivo sino un ejercicio de honestidad histórica e intelectual. Como cualquier obra humana, y la revolución cubana es profunda y esencialmente humana, en tan largo y difícil camino ha habido, necesariamente, sus sombras, sus errores, sus aprendizajes y autocríticas desde la descarnada realidad que obligaba a ir pensando y corrigiendo mientras se iba haciendo la historia y resolviendo el día a día de once millones de personas. Gentes lúcidas, exigentes, cultas y cultivadas, críticas, sensibles, generosas, amantes, divertidas, solidarias,…revolucionarias !! Miles de personas entrañables y también algún pícaro muy quevediano, y unos cuantos que se arrugaron y (ilusos !) viendo televisión USA por satélite se fueron p’allá, jugándose la piel y lo que va dentro con tal de ser noticia basura. Hoy ya no son noticia y son ricos en hipotecas pero sus hijos miran hacia la/su perla del Sur con curiosidad, afecto y en muchos casos, recuperado orgullo de origen caribeño de allá donde son libres.
Cuba y su Revolución han sabido llegar hasta aquí, sobreviviendo, contra todo pronóstico agorero, a golpe de decisión y sacrificio a la mayor agresión sostenida en el tiempo por parte del mayor enemigo imperial a una pequeña nación soberana. Ni bloqueos, ni invasiones, ni armas, ni conspiraciones, ni todas las toneladas de basura mediática que han lanzado los gobiernos estadounidenses de turno han podido doblegar a ese pueblo excepcional. En este feliz aniversario, con un Fidel vivo, lúcido y superviviente, con Raúl en el timón, con el Che y Camilo en el firmamento, con la esperanza y la solidaridad en el horizonte, millones de personas en todo el planeta queremos unirnos a ese clamor de la historia y sentirnos con orgullo, herman@s y compañer@s. Seguimos en la lucha que esto tan solo acaba de empezar… y Vds tenían razón.
Pero hoy no quiero sujetarme al rigor de la nota imprescindible y me permito dos líneas de liberación y efervescencia personal, porque es también MI aniversario como cubano del alma y compañero. Y es que Cuba nunca deja indiferente: se la ama o se la odia. Es un test seguro y contrastado de dignidad, conciencia de clase, insumisión y rebeldía, solidaridad y coherencia. Y amando a ese país y a sus gentes se crece y se aprende, y se recibe cien por uno, y un@ se siente vivo y protagonista de sus días. Y te ensanchas y respiras, y sientes olores, tactos, miradas, suspiros, esperanzas y utopías, y así sueñas en coro, avanzas y sufres en colectivo… y te haces más persona. Confieso que en esto, sobretodo en esto, tampoco soy neutral. Me llaman “cubanófilo” pero en realidad son un admirador modesto de esa Revolución maravillosamente atípica que ha crecido, sobrevivido, resistido y vencido a mi lado.
Gracias Cuba por ser como eres, gracias por todo lo que hemos aprendido y recibido de esta Revolución. Con el dolor por Gaza y el pueblo de Palestina como martilleante telón de fondo... Con emoción y una lágrima caliente desde la neurona más profunda de los sentimientos: Gracias Revolución !

Aquesta setmana el millor d'IloveIU ha estat com els companys i companyes que formen la blogosfera s'han solidaritzat amb el poble palestí i la condemna de l'agressió sionista.

No hi ha selecció possible: Aquest són els post publicats, mentre continuen encara les manifestacions i mostres de rebuig d'una agressió que algun company ha comparat a Gernika!
No us perdeu tampoc el bloc de l'Àngels Martínez Castells al respecte del tema, i que no surt a la llista de "triats" pel fet de ser ella mateixa la "triadora" puntual/setmanal de l'agregador IloveIU. El trobareu facilment a:
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2008/12/28/palestina


Toni Barbarà a La Ratera, "Denúncia i Rebuig a la criminal agressió...",

Rafa GAlmazán, Kabila. Genocidio en Gaza

Rafa Hortaleza, a Ceros a la izquierda "Hay dos caras de Madrid..." , continua informant posteriorment amb un video de Cayo Lara a la manifestació de Madrid.

Don Ricardo, a A sueldo de Moscú, "Destruyamos el Estado de Israel"

Antoni Puig Solé, "El sofriment del poble palestí"
Alfonso Salmerón, a L'Hospitalet que vols: "El genocidio que no cesa"

Alvaro Villar, a Soto en Cameros, "Holocausto en Palestina"

Ventanas del falcon, que ja havia fet un reportatge fotogràfic, continua amb "Video Gaza: el bombardeo visto desde dentro"

Curro Corrales Contra el terrorismo de estado

Javier Mesonero en el seu bloc Moscas en la Sopa "Que cese la violencia, ¿qué violencia?"

Hugo Martínez Abarca, a III República, "Quienes no condenan el terrorismo"

Victor Casco, a Digo Vivir, amb el post "Ataque israelí a Hamas".

Domi Benito, Contra la población Civil

José Antonio Jiménez, en otro Viso es Posible "Israel masacra Palestina"

Iñaki Escudero, a Des de l'esquerra, a "Israel=Estat naz(s)ionista"


David Avrid, a Replicant, Bloc d'Abril, "Nova masacre en la víspera dels Innocents"

Pedro Manuel Herrera, a La fantasía del supersaltamontes "El sionismo es criminal"

Chus Alonso Lazareno, "Israel vs.Palestina"

Fernando Martínez Hinojal, a Arkimia, "Israel terrorista"

Miguel Ruiz Rios, a Leer y escuchar no es suficiente "Odio Israel"

Marc Navarro, a Les coses d'en Jomi "Amb Palestina al COR"

Rafa Hortaleza, a Ceros a la izquierda, "Cayo Lara en la manifestación..."

José León, a Organizando la respuesta, "Holocausto en Gaza"

Félix Diez, a Desde las trincheras, "El Partido Comunista de Israel apuesta por el cese de la ofensiva militar en Gaza"

Kaneda, a El Hijo Rojo, "Abandonar la consigna del Estado palestino independiente"

Eva María Duran, a Mi lugar en el (otro) mundo posible, "Testimonios desde Gaza"

El company ceronegativo ha fet un seguiment que inclou reportatge amb fotografies de la manifestació de Madrid y un video amb Inés Sabanés. Ho podeu veure a ceronegativo.

La propera setmana li toca al company Javier Mesonero, en el seu bloc Moscas en la Sopa

Ens arriba la brutal notícia de la matança perpetrada pel govern d’Israel contra la població palestina a la franja de Gaza. Aquesta acció terrorista realitzada per l’exèrcit sionista es produeix just en plenes dates de celebració nadalenques i del cap d’any. La fràgil treva preexistent ha estat violada i liquidada per una acció militar criminal i d’una violència letal i indiscriminada que ha ocasionat ja prop de 300 víctimes mortals i 1000 de ferides. El bombardeig de zones urbanes fa inevitable i inexcusable el caràcter civil de la població atacada. Així, són ancians, dones, famílies senceres i criatures les qui han rebut els impactes assassins que Israel els ha disparat.

El pretexta argumentat pel govern israelià és el “càstig” a l’enviament previ de míssils llençats per Hamás fins al seu territori. La desproporció és tan brutal que obvia comentaris. Es fa pagar amb centenars de morts innocents les accions puntuals d’ atiament comeses per part d’aquest grup armat palestí. És una lògica inadmissible que inevitablement ens recorda i ens acosta a la historia viscuda i a episodis tan tràgics com a Gernica.
A la situació impossible que viu cada dia el poble palestí de Gaza, atrapat dins un veritable camp de concentració, sense recursos, sense accés a queviures elementals, sense possibilitat de mobilitat envoltats per Israel i amb les fronteres d’Egipte tancades, s’ afegeix ara aquest darrer episodi de genocidi que tota la comunitat internacional ha de denunciar i d’ exigir l’ aturada immediata.
És el cas que aquests dies són a la zona paletina de Cisjordania una nombrosa delegació espanyola de dones artistes per la pau, entre les quals algunes companyes d’ EUiA . Les notícies que ens han pogut fer arribar no ens poden deixar expectants. Elles han realitzat ja donacions massives de sang, protestes i manifestacions contra el govern terrorista israelià. Som amb elles i al seu costat amb totes les nostres forces, en la denuncia i en la reivindicació de la Pau i de tots els drets del poble palestí. És per això que ens sumem a la convocatòria de boicot als productes israelians i de manifestació convocada per “PAZ AHORA”, a tota Espanya, i en concret a Barcelona dilluns 29 a les 19 hores a Travessera de Gràcia 21, front la Cambra de Comerç Espanya-Israel.
NO HI POT HAVER PAU AL MÓN MENTRE PERDURI L’OCUPACIÓ I EL GENOCIDI D’ISRAEL CONTRA EL POBLE PALESTÍ.
PAU A PALESTINA, JA !!.

Els i les euro parlamentaris/es s’han pronunciat de forma aclaparadora contra la Directiva del Consell de Ministres de Treball de la U.E. que proposava, ja en segona lectura ( havia estat rebutjada fa tres anys) l’aprovació de la Directiva europea coneguda com de les 65 hores o de la contractació ”opt out”.
De fet s’han votat diverses esmenes, 41 en total, que en rebre suports de majories absolutes bloquejaven de fet el text proposat a instància de populars, de Regne Unit, països de l’Est i sobretot dels Ministres de treball dels països de la UE. Calien 393 vots del total de 785 parlamentaris/es per assolir majoris suficients de bloqueig, i de fet en diverses esmenes s’han superat els 500 vots, un èxit espectacular que ofereix interpretacions ben sucoses doncs posa en evidència que molts/es eurodiputats/des han votat contra els seus respectius Governs i contra les posicions dels seus Grups europeus. Un triomf decisiu contra aquesta pretensió que com ja hem vingut denunciant suposava un retrocés històric per a la regulació laboral i per a les conquestes guanyades pel moviment obrer i la lluita sindical en els darrers segles. A la fi una demostració incontrovertible de la perversió intrínseca d’ una directiva ultra neoliberal que volia anar en sentit estrictament oposat a les aspiracions dels treballadors/es europeus/es de regulació laboral, salut i seguretat al treball, benestar social, o apropament a la reducció de jornada (cap i fins a les 35 hores com proposem nosaltres al GUE /EVN).



Era el gravíssim perill de la desregulació que permetria treballar més de les 48 hores actuals (40 a Espanya), i fins a les 65, o més. Era la regressió de comptabilitzar còmputs de càlcul a 12 mesos en lloc de setmanals. O era la instauració definitiva i legal de la figura de l’ “opt out”, nom que es dona a la possibilitat d’autosubcontratacció a nivells d’esclavisme , directament patró- treballador/a i al marge de qualsevol regulació o conveni. Era el retorn al segle XIX ….
Cal explicar com en aquesta ocasió s’han sumat interessos, per altra banda contradictoris. La qual cosa ha permès l’èxit assolit. Han esta els poderosos “lobbys” de la medicina i els professionals de la salut o d’emergències varies els qui han pressionat amb tota energia i eficàcia als seus polítics propers inclosos els conservadors del Partit Popular o Liberal Europeu. Les agressions que recollia el text en el sentit del temps de guàrdies mediques de fins a 75 hores, la desaparició d’obligació del temps de descans compensatori post- servei, o la consideració com a temps- no treballat d’ aquells que (tot i presents al lloc de feina) no fossin d’activitat assistencial, eren de tal impacte i repercussions sobre l’actuació dels metges i del personal d’emergència que realment ens abocaven a un escenari d’alt risc en qualitat i seguretat per als pacients receptors de les seves atencions, a més d’insuportables per als treballadors o professionals. Una mica en broma però molt en rigor i en serio podem dir que aquest cop, i sense precedents històrics, la “Classe” mèdica ( essència del corporativisme) i la Classe obrera s’ha aliat i han assolit un gran victòria en comú.
Ara la situació és de respir momentani doncs s’entra en una fase de tramitació que permet durant 90 dies un període de “conciliació” entre Parlament i Consell. Si passat aquest termini no hi ha acord, i fora una brutalitat antidemocràtica que el pogués haver -hi, vista la massiva posició dels euro parlamentaris/es electes a tots els Estats de la UE- 27, el text decau. Ara cal garantir que en efecte a la fi d’aquest primer trimestre de 2009 ( amb presidència de torn Txeca !) la directiva del temps d’explotació es desintegra en la nit de la historia.
Això tampoc vol dir que ningú pugui aturar la lluita, doncs els neoliberals i protocapitalistes tornaran a noves càrregues i nous assalts contra els drets dels treballadors, els drets socials i democràtics de la ciutadania europea. Peró sí serà ben cert que aquesta victòria parlamentaria parcial a escala europea representa un nou referent de la necessitat i utilitat d’articular i coordinar les nostres lluites per l’Altra Europa, la dels pobles, els drets i la ciutadania. La lluita continua, desprès dels NO constitucionals a França o a Holanda, i del NO a Irlanda al neoliberal Tractat de Lisboa tot i que ara volen forçar a tornar a votar per capgirar la voluntat del poble irlandès. La propera campanya a les convocades eleccions europees de juny de 2009 seran una excel•lent ocasió per aprofundir la nostra lluita per la Europa de la pau, la democràcia, els drets humans i democràtics, els drets socials i econòmics, els servis públics, la sostenibilitat i la solidaritat, tal i com volem.
17 de desembre de 2009 Toni Barbarà

“ENS MEREIXEM EL QUE ENS PASSA… SOM CULPABLES, MA DURA, I A PAGAR” - !?-
Mentida pútrida i podrida !
Us presento avui un dels ratots més ferotges i destructors difosos pel pensament neoliberal, versió alienadora corrosiva capitalista. La seva estratègia central passa per fer-nos sentir culpables… dels mals que patim i de la crisi que ens baqueteja. Culpables, nosaltres, parlo de les gents treballadores, la ciutadania senzilla, les classes populars, la majoria democràtica, dòcil i assenyada, les persones del nostre entorn cultural i social i que conformen i son conformats com a representants d’un ”estat d’opinió social”. Els mitjans de comunicació habituals i els/les líders d’opinió, personatges histriònics i pseudoculturals de les pantalles, les ones i els articles, prediquen com a corcons el missatge dels seus amos a qui tant deuen i dels qui depenen.
Hem comentat algun dia del caràcter insaciable i compulsiu per a l’acumulació de poder del sistema capitalista. Qualsevol moment i situació son bons per incrementar, més i més, els seus guanys. Un dels seus redescobriments clàssics i cíclics és l’assalt a la vella aspiració de mercantilitzar-ho tot, privatitzar-ho tot, fer negoci, de, i amb tot… i molt especialment amb els serveis i les necessitats més universals i imprescindibles: els serveis públics.

Sistemes públics d’ ensenyament, salut i sanitat, pensions, serveis socials, energies, aigua, habitatge, transports i comunicacions, alimentació, i tota la llista de bens estratègics. La seva voracitat depredadora somia en apoderar-se, encara més, de tot aquest “mercat” que constitueix la vida mateixa de les persones i les seves condicions primàries. El neoliberalisme pretén aquesta implantació parasitaria, i a ser possible irreversible, a partir de la penetració de fórmules inicialment toves o “mixtes”, mitjançant la implantació d’una premissa letal: “gastem massa en serveis públics universals i les arques de l’estat no donen, o no donaran aviat, per a tant”.
Diuen: “l’actual estat de coses no es sostenible i farà fallida. No hi haurà diners per tanta sanitat, ni tanta escola, ni tantes pensions… Som culpables, de gastar massa, perquè abusem del que és “gratuït” i els governs benefactors s’esforcen en facilitar-nos… a tothom. I és clar,això inclou a estrangers pobres, nouvinguts afamats d’altres races i cultures, dones que si no tenen una cosa en tenen una altra, discapacitats, gents mandroses i diferents, que son doblement culpables perquè ens xuclen els nostres recursos..., i ara encara més quan pinten bastos”. El verí neoliberal que així s’expressa, alimenta la serp feixista i xenòfoba, les enyorances dictatorials, les justificacions antidemocràtiques, la insolidaritat i la violència, la perpetuació de la desesperança, la inequitat i la injustícia. I el seu missatge “cola” fàcil entre pobres gents ignorants que pensen que sí podran pagar una mica/molt més i així ser tractats com a classe superior. Es comença acceptant un nou REpagament de servei, un “copagament” sanitari, educatiu, o unes quotes que poden fer fallida per a una pensió privada, i s’acaba perdent tot dret a mans dels mercaders .
És per això que la única defensa lúcida i possible és negar la major: NO a tot el seu discurs! Ens volen acrítics i rendits com a ramats, ens voldrien incapaços de pensar, ni d’escriure, ni de comunicar-nos. Però, cal més que mai, respondre, que totes les persones hem de tenir els mateixos drets: humans, democràtics, individuals, nacionals i col•lectius, polítics, socials i econòmics i legals. Cal respondre’ls que tothom qui treballa paga (si el deixen regular la situació laboral) els seus impostos. I que paguem impostos dels que es diuen “indirectes” gairebé per respirar... I que proporcionalment, quan més pobres som, més en paguem d’aquests impostos. Que els diners dels pressupostos públics i governamentals, aquells que els qui manen consideren « seus » són realment « nostres » , pagadors/es. I per això han de ser destinats a sostenir els nostres serveis públics i no a cap negoci-benefici.
Cal finalment contestar-lis que ELLS son els culpables de la crisi i de tota la desgracia,la mort i la misèria del planeta. Que nosaltres NO SOM CULPABLES SINÓ les seves VÍCTIMES… i que ja en tenim prou !! Que sí, que amagaven milers de milions, que ens negaven, ara disposats a abocar-los a bancs i asseguradores malfactors. Que s’ha acabat ! Que som disposats aixecar-nos i a posar-nos DEMPEUS. Que no ens enganyen i no els reconeixem cap autoritat ni ascendent, ni els permetrem cap impunitat. No han aconseguit fer-nos desistir de la nostra decisió emancipadora, i així serà més aviat que tard. Els culpables tenen noms i cognoms. Salut !!
Toni Barbarà

BARRUTS I TRAMPOSOS EUROPEUS S.A.
Semblava impossible de creure ! La cimera de desembre de la U.E., reunida a Brussel•les ha estat contundent a l’hora de tancar carpeta de la presidència francesa… una vergonyant presidència que deixarà memòria històrica del que és tot un fracàs i una frustració majúscules!
El “líders” han fet públics una sèrie d’acords inimaginables ni en el pitjor malson. I una de les decisions crida l’atenció sobre la resta per la seva duresa i brutalitat: Han “acceptat” el compromís del govern d’Irlanda per tal de REPETIR el referèndum sobre el Tractat de Lisboa, a fi efecte que abans de finals de 2009 sigui definitivament APROVAT ( o aprovat) pel poble irlandès !!. Això és un veritable atemptat a la intel•ligència de tots els europeus, a la dignitat del poble irlandès en particular, al respecte democràtic més elemental, i a la mínima seriositat entre persones adultes, conseqüents i respectables.


A l’ ÚNIC país on es va fer la consulta popular sobre el Tractat ( obligada per la seva legislació ), i on va resultar un aclaparador NO !!, aquesta colla de capitosts els responen que no saben votar adequadament ( o sigui SÍ) i que els donen una segona oportunitat per corregir els seu error. El govern que va perdre aquell referèndum, lluny de plegar segueix en actiu, i malgrat la seva “baixa popularitat” es compromet, aquest cop sí, a fer els deures i explicar, com cal i amb tota intensitat, la necessitat absoluta de votar Sí. Això a més gràcies a nombroses prebendes i tractes de favor particulars atorgats gentilment ( i amb forces gelosies i algun rebot per greuge comparatiu) per la resta del 25 ( a falta només de la República Txeca): manteniment d’un Comissari per país, lleis irlandeses pròpies sobre educació, /contra el dret a l’ avortament, fiscalitat tributaria privilegiada (prenem nota!!), i una sèrie de propines menors en qualitat de suborn barato…
El NO pronunciat al referèndum de juny no era doncs per aquests demòcrates governants un NO conscient, crític, i de rebuig a la proposta, sinó més aviat un “fins desprès, si m’ho arregles una mica”… És senzillament intolerable i vergonyós ! Qui s’han cregut que som aquesta gent ?
Ja en el seu moment vam exigir també poder nosaltres votar un referèndum, ser consultats, i se’ns va ignorar fent una juguesca legal però il•legítima de “tramitar” un Sí parlamentari per una qüestió de cabdal importància com és el lamentable Tractat de Lisboa. El temps transcorregut ens ha donat tossudament la raó pel que fa a les nostres denúncies i critiques sobre el seu caràcter neoliberal, desregulador, armamentista, opac, antisocial i antidemocràtic, insolidari… Malgrat la brutal crisi que patim i que ha posat en evidencia tantes de les raons que esgrimíem, com també la manca de capacitat de resposta per part de la U.E. i les seves institucions, començant pel incontrolable i impune Banc Central Europeu, el ramat de dòcils governants reunits a Brussel•les opta per “mantenella i no enmendalla”.
Nosaltres denunciem aquest comportament antidemocràtic i manipulador i EXIGIM VOTAR , el Tractat de Lisboa, ARA UN ALTRA COP, I MÉS QUE MAI.
NO AL TRACTAT DE LISBOA !! Ni a Irlanda, ni a Catalunya , ni a Espanya, ni enlloc !! NOoooooo !!!

Aquest text és una breu aportació complementària a l’anàlisi de la Jornada que figura aquí a sota, des d’uns paràmetres i un abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social...una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.

POT SOBREVIURE LA DEMOCRÀCIA AL CAPITALISME FINANCER ?
- Llibertat republicana versus oligarquització de la vida econòmica i social -
Lloc: Auditori UPF Rambles (Rambla 30-32)
Organitza: FUNDACIÓ PERE ARDIACA I SIN PERMISO
Inscripció prèvia obligatòria i prèvia invitació
Dissabte 13 de desembre
- debat 1 10-13.30
dinar 13.30-14.20
- debat 2 14.20-17.50
acte final públic conclussions 18 h

- TAULA 1- EL FINAL DE LA CULTURA DEMOCRÀTICA ANTIFEIXISTA I ELS NOUS CAMINS IDEOLÒGICS I POLÍTICS DE LES OLIGARQUIES
Michael R. Krätke, Àngels Martínez Castells i Antoni Domènech (relator i introductor)
- TAULA 2- UNA SORTIDA DEMOCRÀTICA DE LA CRISI: REFUNDAR I RADICALITZAR LA CULTURA DEMOCRÀTICA
Florence Gauthier, Gustavo Búster, Luis Juberías (relator i introductor



CON PERMISO, SALUD !! . 13 Desembre 2008.
Una aportació complementària a l’anàlisi des d’uns paràmetres i abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social.
Es tracta d’ una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.
Les repercussions de l’actual megacrisi són d’una tal importància i magnitud que necessariament repercuteixen en els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i aquestes conseqüències condicionen i conformaran una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i necessariament de morir (encara que s’intenti obviar el tema tanatològic sota absurdes consignes de bon gust).
Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que eren unes tendències perverses dins la depredació neoliberal global. Vol dir, demostradament: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses les depressions i el suïcidi, i també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca cega de falses panacees, integrismes parareligiosos, desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de serveis públics progressivament degradats via privatitzacions. Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, generalització del sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social i del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i molts valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però el tast esdevé ja prou greu i il•lustratiu.
Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència, pèrdues de l’habitatge familiar via desnonaments massius, tasques de manteniments inexistents a vivendes de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’ infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia a l’emancipació personal de la llar familiar per part de la joventut, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure hipoteques per finançar els seus cursos amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.
Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’ aspiració humana a la felicitat, i la renúncia d’aquella concepció de Salut com a un estat d’harmonia, autonomia, benestar i gratificació personal i col•lectiva, respecte d’un mateix i del seu entorn. Avui compta tan sols de l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.
Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’un inevitable i fals binomi, confort- inestable versus raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat als altars i la nova distribució del temps personal i laboral condiciona un medi de cultiu pretesament postmodern on la infelicitat percebuda en la expressió més íntima la norma. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat i per contra es demostra que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Venezuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.
I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació dl propi subjecte malalt. Serà, doncs, una primera tasca capital: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.
Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i d’altres latituds són motiu d’ànim i enrolament.
Ara toca construir la veritable alternativa. Difícl si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpics i acrònics. Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Tot resta per fer, i encara és possible.
Toni Barbarà Molina