Patim novetats inquietants en el terreny de la salut pública. Una epidèmia (malaltia que en un cert moment afecta a molta població) de grip originalment detectada a Mèxic/ sud dels EE.UU. (a un territori determinat, endèmia) i que ha trencat barreres geogràfiques i està devenint pandèmia (estesa a tot el món).
Estem parlant, òbviament de la grip porcina o la AN1H1 en la seva nomenclatura virològica, o com han acordat dir-ne els mitjans, la “nova grip”. Cada hora i dia que passa rebem notícia de l’increment de casos confirmats aquí i allà.
Tanmateix aquest tipus d’història no és exactament “nou”, i disposem de diversos antecedents, des de la grip “espanyola” al 1918 i fins avui, passant per la grip “asiàtica” dels cinquanta, o la més recent grip “aviar”...
O si volem anar més enrere la mateixa venjança de Moctezuma en una aproximació que m’he permès d’anomenar-la la grip de Moctezuma, en referència al sobirà asteca que va donar nom a aquelles malalties que importaven els conquistadors espanyols al retorn de les seves malifetes cristianitzants per Mèxic. Es tractava d’una parasitosi intestinal per amebes o una infecció bacteriana amb aparició de seriosos quadres diarreics i amb complicacions alguns cops severes. Era la resposta incubada i diferida del mític rei indígena a les agressions perpetrades pels deixebles de Cortés, don Hernan.
Sigui quin sigui el nom final, el cas cert és que assistim a una erupció sobtada d’una mena d’infecció vírica de tipus gripal, i ocasionada per un nou tipus de virus identificat com AN1H1. Es tracta d’un virus amb una composició híbrida i mutant a partir de diversos altres virus coneguts com els de la grip porcina, la grip aviar o la grip humana. Però vet aquí que un dia i sense que puguem precisar perquè, es produeix una mescla d’aquests virus i apareix una nova etiologia i un nou mecanisme de transmissió, humana- humana . La malaltia, pel demès, és molt semblada a la grip convencional que coneixem, i també és bàsicament benigna, encara que com en aquella de la que disposem d’estadístiques es confirma que poden aparèixer i han paregut i apareixeran casos mortals. I en medicina encara que la gravetat no sigui alta matemàticament al qui li toca el rebre, li ha tocat, malgrat les estadístiques.

El tema dóna per moltes lectures, i de fet donem aquí com ja efectuades
i gairebé exhaurides la major part d’informacions periodístiques. Tan aquelles més tècnic- mèdiques, com a les antípodes les més sensacionalistes o de premsa groga.
La nostra intenció no és altra que la d’intentar una aproximació en llenguatge entenedor d’alguns elements al voltant d’una situació com la present i de l’alarma social que genera.


Una primera asseveració és la necessitat de considerar el fenomen com inscrit de la coneguda Globalització, que aquí es presenta amb aquesta vessant sanitària. Avui en dia els virus i les bactèries es mouen, també, en avions i transports de gran abast i velocitat. Una altra consideració és com està canviant el sistema immunitari de les persones en funció de múltiples factors mediambientals i medi socials. Disposem d’uns mecanismes de defensa natural que sovint queden superats per noves irrupcions agressives de nous i vells agents patògens que es transformen i alteren en profunditat el fràgil equilibri del ecosistema infecció- immunitat.

En tot cas el que més compta en aquestes hores, on tothom es veu en cor de pontificar, vaticinar, predir, i exercir d’expert microbiòleg, és el que coneixem com “Alarma social”. Els veritables protagonistes de tot l’affaire són els mitjans de comunicació i el tractament que en facin de l’ informació... en la seva mesura, rigor, comprensió, extensió, autocontenció, capacitat d’ arribar i no passar-se....ser, a l a fi, creïbles o no per part de la població. Pensem que és una ocasió excepcional per fer pedagogia de salut, doncs els focus mediàtics permeten combatre les des- Informacions alarmistes i falses tant com la possibilitat d’explicar en clau educadora quines són les conductes i les actituds que cal seguir.
És, per exemple, un moment oportú per recordar, insistir, reproduir aquella reivindicació ja clàssica des de les esquerres i les posicions salubristes de la prioritat de la prevenció i la promoció de la salut pel damunt de la simple posterior curació. Millor prevenir, diu l’aforisme, i a més molt més econòmic en termes d’inversió social de recursos públics i col•lectiu. Els canadencs demostraven com una campanya que ensenyava a protegir amb un mocador ( o la mateixa màniga de roba – no la ma- ) boca i nas en el moment de la tos o l’esternut suposava un estalvi comprovat en evitables síndromes catarrals i infecciosos i dels seus tractaments corresponents.

No és prudent encara tancar pronòstics i menys arriscar prediccions sobre l’evolució probable del brot gripal que ens flagel•la. Tot és massa nou i cal equidistar de la prudència i la confiança en els sistemes de salut, que recordem són coordinats per la OMS, i la seva eficiència en aquells països on són eficients.
El que sí esdevé una certesa és qui en traurà beneficis substanciosos: altra cop l’ Industria farmacèutica. Malgrat no es disposi d’un tractament realment efectiu, si ofereixen medicaments antivírics d’eficàcia relativa i preu/benefici segur. Tothom pot recordar l’últim episodi d’alerta sanitària per pandèmia quan la grip aviar del sud-est asiàtic. En aquella ocasió es van comprar, i pagar, milers d’envasos de fàrmacs pretesament antivirals antigripals, com va ser en el cas de Catalunya que va adquirir (recomanat per l’OMS) de l’ordre de 50.000 tractaments del Tamiflu de Laboratoris Roche, i que romanen emmagatzemats tot esperant la seva propera caducitat. Milions d’euros que no ha servit per a res en no resultar- afortunadament- necessàries mesures de tractament massius. Altra cop estem en la disjuntiva de tractar o no tractar, i com cal fer-ho, i es estem correctament a l’ espera si s’escau de criteris i coordinacions a nivells supranacionals. Si més no els fabricants de materials sanitaris (mascaretes, guants, etc.) han esgotat estocs i es freguen les mans, mentre la població més hipocondríaca, però també la més fràgil i la de més risc objectiu per més indefensa pel seu precari estat general de salut estan patint unes hores de por i d’inseguretat.
Que les desgràcies mai no venen soles, i no hi ha crisi sistèmica com l’actual que no porti i comporti altres penalitats. Aquí al menys sabem que fer: cal tancar files, atendre les directrius de les autoritats sanitàries, no caure en alarmismes absurds i recordar amb una certa dosi d’humilitat que no som ni tan savis ni tan invulnerables com de vegades ens volen fer creure... i que és prudent i saludable, practicar estils de vida prudents i saludables. I esmerçar els recursos de tots i totes al major benefici i prevenció de la salut de la ciutadania.
Toni Barbarà

Divendres 24 d’abril de 2009, un dia desprès de la diada de St. Jordi i un abans del 35è aniversari de la Revolució dels clavells a Portugal, la coalició ICV/EUiA/EPM vam celebrar a un hotel de Badalona (“l’hotel” de Badalona en singular doncs només n’hi ha un, i recentment inaugurat). Una trobada necessariament festiva amb tocs de família, de enyorament i de caliu personal…caliu i frec en totes les seves accepcions. Moltes cares conegudes, algunes gairebé desconegudes per les canes, les amples superfícies alopèciques i les panxetes i els epiplons que comporta el pas dels anys… que ja sabeu “o te ajamonas o te amojamas…”. Tot plegat una estona agradable i amb el regust del que va poder ser, va ser, i no va ser, quan tot era possible. I tanmateix deu n’hi do la capacitat de supervivència i la visualització present de potencials i potencialitats cara a un futur complicat, difícil,i en plena macrocrisi, altra cop en la cruïlla decisòria d’una nova etapa política i social.
Gastronomia irrellevant apart, es van donar una pila d’intervencions incloses les dels caps de files, de la coalició, Jordi Fàbrega (EPM), Jordi Miralles (EUiA) i Joan Saura (IC/V). També vam veure un curt però emotiu vídeo en memòria del qui va ser icona emblemàtica d’aquell PSUC, d’en Toni Farrés alcalde de Sabadell.
Us passo ara i aquí la meva intervenció, doncs també vaig tenir el plaer i el privilegi de parlar en el acte, dins la tongada d’intervencions dels veterans i veteranes municipalistes de la collita del 79.
Prèvia reclamació d’una mica de silenci utilitzant l’estratagema paracientífica de comentar que parlar amb la boca plena suposa un alt risc d’ennuegament, i un cop compromès a ser estricte i disciplinat amb els tres minuts de temps concedits, vaig enfilar discurs…
Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:



Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:
Temps eren temps…aquells dels setanta-nou quan tots i totes érem PSUC…
Vam arribar al Ajuntaments i ho vam fer forts, vam fer molta feina, la vam fer despresa, vam fer camí nou, i ho vam fer força bé…
Vam ser el Partit que dèiem, de « Lluita i de govern ». El Partit dels treballadors i les treballadores manuals i de la cultura. El de “mis manos – i mis neuronas- ,mi capital”
QUÈ vam fer? Innovar i actuar. A Badalona en el meu cas de proximitat vull recordar vam constituir la Primera Regidoria d’Ecologia i Medi ambient. D’ ecolo…què ? em preguntava la gent pel carrer. Tu que hi fas ? I és que vam ser pioners i pioneres en entendre que per a ser persones complertes, autònomes, sanes, lliures i felices havíem de conviure en harmonia amb nosaltres mateixos però també amb els altres i l’entorn, amb el nostre medi social i ambiental.
Dos botons de mostra:
Platja: quan Badalona havia renunciat a mirar al mar nosaltres ens hi vam abocar. Neteja i llaurat de sorres, campanyes d’informació i de denuncia, laboratori d’anàlisis i avaluació de mostres, instal•lació de dutxes publiques a la platja ( enfrontats al mateix Ministerio de Marina per “invasión del espacio marítimo-terrestre”), i ja finalment l’impuls definitiu per la construcció d’un col•lector interceptor transversal que ha permès de depurar les aigües residuals i regenerar definitivament el litoral.
Aire: vam documentar i aconseguir la declaració oficial de “Zona d’atmosfera contaminada”, estranya distinció que va permetre, però, la progressiva eradicació de les industries químiques més altament contaminants de l’aire i la costa: Cross, Borax, Conejo, etc.
COM ho vam fer ? Amb passió, determinació,honestedat, energia I eficàcia… però no tot va ser perfecte. No vam saber “vendre-ho” prou bé al “mercat”. Recordeu col•legues allò clàssic de l’ Agi-Pro”, agitació-propaganda ? Doncs l’agitació ens va sortir prou bé, però la propaganda no gaire. D’altres en van treure més suc que el PSUC.
Per acabar- ho d’adobar, encara vam trobar temps per barallar-nos entre nosaltres, com sempre amb total entrega i passió, i vam seguir innovant a base de dimissions i tornades d’actes de regidors… a Badalona i arreu.
ACABO: tot l’anterior podria semblar una batalleta nostàlgica, i ho és una mica, però és molt més que això:
ÉS RECUPERACIÓ DE MEMÒRIA NECESSÀRIA, ÉS DIR- DEMPEUS- QUE TENIEM I TENIM RAÓ, ÉS REIVINDICAR ALTRA COP L’ESPERANÇA D’AVUI I PEL DEMÀ.
Amigues i amics: SALUT I REPÚBLICA !!! Toni Barbarà

Era al menjador fullejant el diari quan un meu nebot,- un no especialment espavilat ni massa brillant, ni poc ni molt interessant, però sí dels més bons minyons, treballadors, bona gent,- hi va entrar i per dir-me un hola en singular, em va estibar: Què, “tiu”?... Política, eh ?. Realment em va tallar la lectura, me’l vaig mirar amb sorpresa i em va brollar un: Sí, i què ¡??.
Desprès vaig rumiar la meva reacció sobtada i un pel massa irada. Pel meu nebot i per extensió per a molta gent propera, parlo de persones amb qui tinc vincles positius o afectius, llegir la premsa és un acte vinculat a la meva coneguda i mai guarida opció personal i social…. i política. M’ho perdonen com una xacra entranyable o una addicció de la que ja ni es plantegen redimir-me. Però resulta que el meu familiar no és cap bitxo estrany, ni és fora del món, ni segueix cap tractament psiquiàtric, ni sona fora de context entre i dins la seva colla… I les preguntes, llavors, m’aclaparen: Què entenen aquesta canalla per “política” ?.
Segurament,- segons vaig arribar a captar desprès d’una conversa de sobretaula familiar, distesa, i tan provocada per mi com dissimuladament intranscendent,- la política és una reminiscència de la biografia personal d’una generació que va lluitar per sobreviure i contra una dictadura, o bé una carrera personal, o un adorno de gent cultivada i lletraferida, o una tira de mentides per fer i desfer negocis i guanyar prestigi i poder sense treballar gaire… De fet les seves informacions al respecte els arriben, exclusivament i amb comptagotes, via premsa gratuïta al transport quotidià, via televisió on surt el tema tangencialment al bell mig de suposades batalles i cridòries de tertulians- actors/actrius professionals, o d’alguns programes del Polònia de TV3 alguns dijous que els peques els fan mirar. I punt, s’ha acabat.


La resta és per ells la vida real: la situació de la hipoteca del pis, la feina de la neboda que perilla, la feina del nebot que ha afluixat molt amb la crisi, el Barça que menys mal que ens alegra l’existència, la elegància i classe del Guardiola, les característiques del cotxe present i del de futur quan pugui, de la varicel•la de la criatura i la bronquitis mal curada que li ha quedat, dels despistes de la iaia que cada dia “patina” més i a cops ens fa riure, de com ho té de malament aquell amic que es va embolicar amb aquella jove russa que tot i que era advocada feia feines a casa de la seva mare, de les petites vacances que potser no farem aquest any, de la colla de d’institut i la borratxera que van disfrutar el darrer dissabte quan van sortir de farra i sense parella… “I si vols mentir digues el que sents dir”.
Aquesta és la vida real i les meves dèries són “política”.
Com acabeu de llegir, avui les rates de les nostres vides són tantes i tan variades que no hi ha prou rateres per a totes… D’altra banda el verí escampat a dojo acabaria amb tota cuca que viu i fins i tot amb nosaltres… Els gats poden ser una estratègia, sempre i quan siguin caçadors, valents, amb gana, i espavilats, que recordeu que “gat amb guants no caça ratolins”, Però definitivament si cal una eina definitiva, aquesta és la Flauta, com va demostrar el seu dia el Flautista d’ Hamelín. Una bona música capaç d’encisar a tota la ventrada de rates i així, en fila i enredades portar-les fins el mar i fer-les ofegar-se totes soletes. La música és com ja heu descobert, estimats i estimades, precisament “la política”. La música vital i vivificant és la revolta, la lluita, la insurgència, la dignitat, la justícia. Cal acabar amb tant mesquinesa, conformitat, resignació, submissió, alienació, tanta rata circulant i predicant la claudicació i la desesperança tot fent-se passar per sàvies i dient que: “quan no ajuda la ventura saber sofrir es cordura”, o “que no per molt matinar amaneix més prest el dia,… (quan: “qui matina fa farina”), i obvietats com “aigua cau, senyal de pluja”. Som- hi companys i companyes d’orquestra i de caramella, cadascú amb les seves notes i instrument no parem de tocar la música que tant incomoda als poderosos i als ratots: REVOLUCIÓ !!!. Que a fi de comptes és la única evolució que paga la pena.

Jo ja tinc feina acumulada amb el meu nebot i amb centenars de nebots/des, cosins/es, avis, nets/es, amics, coneguts /des i persones, Un dia haig de trobar la manera d’explicar-lis que si no entren en política, si no escolten-parlen-dialoguen, participen, mai no entendran res de res i que quan vulguin reaccionar serà massa tard perquè ja hauran perdut la feina, el Barça ho haurà guanyat tot o quasi, en Guardiola se’n anirà a un altra club i criarà panxeta, els companys del “insti” seran ingressats a l’hospital i la criatura de la varicel•la ja tindrà un nuvi amb pinta de punky…
Caldrà animar-los a revoltar-se, a llegir, a parlar, a creure el rosari paremiològic quan és bo, quan diu: que “qui creu en el bastó, té el bastó per mestre”, que “qui es mor de por li fan la sepultura de cagallons”, “que “qui té el cul llogat, no seu quan vol”, que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”, que “més ensenya la necessitat que la universitat”, que com diu el meu vell amic i camarada: “la mateixa cosa ja ho ensenya”.
Toni Barbarà

IGNASI FINA I SALUT DELS TREBALLADORS I TREBALLADOES SÓN LA MATEIXA COSA.
Aquest any, per primer cop, el Premi que atorga l'Ajuntament de Barcelona, mitjançant el seu Consell Assessor de Salut Laboral, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Laboral, porta el nom del que va ser el nostre company, amic i regidor.
Les persones, moltes, que vau/vam tenir la sort de treballar i conviure amb l'Ignasi aprofitarem aquest acte solemne per recordar la seva entranyable presència. Veniu !!
Salut i fins sempre Ignasi !!

Ya estamos en ellas: el próximo día de junio se abrirán las urnas en toda la U.E. para elegir el nuevo Parlamento europeo que habrá de legislar ( es un decir…) por espacio de cinco años.
La Euro-insuficiencia.- Europa es y sigue siendo una asignatura pendiente para nuestro país en general y para nuestra sociedad y nuestros políticos en particular. Más se diría un crédito de libre elección, un instrumento-test, un sondeo electoral, un destino sacrosanto para veteranos dirigentes partidarios , una realidad tan próxima y a la vez tan lejana… Y sin embargo es Europa y sus instituciones el sujeto político cierto y verdadero que determina las más y mayores decisiones y condiciones en economía y política. Las gentes, aquí, siguen mirando a su Ayuntamiento, a su Gobierno autonómico, a la Moncloa o al Congreso de Diputados, pero casi nadie se acuerda de Bruselas.
¿ Qué Europa ? En Avant hemos publicado reiterados artículos que os invitamos a recuperar. En síntesis una Europa frustrada, desorientada, en plena crisis económica, energética, moral, productiva, financiera,… con un sistema ultra-neoliberal que ha fracasado en todo el mundo, con una subsidiariedad militar y geoestratégica respecto de EE.UU., con un agotamiento evidente de modelo así como de liderazgos, con peligrosos brotes de violencia y guerras, con unas desigualdades tremendas y disgregadoras entre norte-sur, este- oeste, ricos-pobres, mujer-hombre, autóctono-inmigrante, discapacitado-autosuficiente, empresario-trabajador, … finalmente: capital-trabajo.
La campaña.- En unos días estaremos en pleno fragor de campaña electoral, pero lo de fragor es más frigor porque todo apunta a un frio ambiental en lo político y social, a una seria dificultad por motivar (ya no entusiasmar) al personal, una pereza mal disimulada para poner en marcha la rueda mecánica de los partidos en campaña, un examen del que nadie puede ni debe prescindir a pesar de la mala conciencia de no haber hecho del todo los deberes. De esa inercia no se escapan ni grandes ni pequeños, ni siquiera nosotr@s, trabajadores, crítico- autocríticos y diligentes como somos. Otra cosa es que como por otra parte el resultado final está ya tremendamente acotado (sorpresas pocas) y como el reparto de escaños sigue en la perversa tónica bipartidista PSOE-PP excluyente, la desafección europea sea todavía mayor. Y aquí una de las primeras claves de análisis pre electoral y seguro que post:
La abstención. – En las últimas de 2004 en España la abstención fue del 54 %. Votó menos de la mitad del electorado (46%), un porcentaje de lectura imprescindible.
Cabe esperar o desesperar otra severa abstención producto de toda la distancia afectiva referida anteriormente, más la incomprensión profunda del carácter determinante de nuestro papel y el de Europa, más la apatía social generalizada en tiempos de muy dura supervivencia, en crisis desmovilizadora y paralizante de la que no emergen los culpables y si sucumben las víctimas, con una Europa que demuestra vergonzantemente su incapacidad y su insolidaridad en el tratamiento de esa crisis a la que no es ajena. Y aun cabe prever un notable voto de castigo entendido como rechazo (inevitablemente estéril , además de ingenuo y ya contabilizado, digerido y asumido)a la misma cosa política y a los políticos en su peor expresión y la más subvertida y manida por los medias del sistema.


Eppur si muove… Voy a intentar aportar en clave inteligible y soportable algunos datos, en el bien entendido que la Campaña electoral, su programa, candidatura, agenda, etc. son y supongo serán materia de otro trabajo.
Escenario.- Porque nada se surge de la nada y llegamos a esta cita desde un contexto histórico concreto y como siempre determinante. Escueto y sin comentarios conviene recordar algunos momentos recientes: - Elecciones europeas últimas el 13 de junio de 2004: 25 escaños PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA,2 Galeusca y 1 Europa de los Pueblos.
El 20 de febrero de 2005 España inauguró la tanda de referéndums “aprobatorios” para el Tratado de una Nueva Constitución para Europa, y lo hizo con un exhibicionista 76’7 % Sí, y con una abstención rampante del 57’7%.
Afortunadamente (nota del autor) llegó el 29 mayo y el 1 de junio de ese 2005, y los pueblos de Francia y Holanda respectivamente dijeron NO y NO a ese Tratado que pasó malenterrado a los sumideros de la historia.
La nueva estrategia neoliberal se llamó Tratado de Lisboa, esta vez sin necesidad de tanta consulta popular, excepto en el caso de la peculiar Irlanda donde es de obligado cumplimento el referéndum ad hoc… y donde en junio de 2008 resonó otro NO con 7 puntos de distancia. La Europa del capital, las armas y las desregulaciones, se quedó pasmada, y en eso siguen rumiando convocar un nuevo referéndum antes de acabar este año, para “permitir al pueblo irlandés rectificar y corregir su entuerto”.
Entretanto se producían directrices retrógradas (la de retorno ), en otros casos maquilladas como la nueva Bolkestein de liberalización de servicios. Otras igualmente peligrosas se pudieron frenar o rechazar como la del tiempo de trabajo conocida como de las 65 horas.
Y más y más de lo mismo en sus políticas neoliberales y atlantistas, el BCE, la OTAN y su 60 aniversario, y crisis, muchas y graves crisis que se atribuyen resolver quienes las originaron.
Las coaliciones.- Un aspecto a retener es que al tratarse de circunscripción estatal-España el precio en votos de cada eurodiputad@ es altísimo y sobretodo para los pequeños, con lo que se imponen las coaliciones amplias y multinacionales o regionales para intentar obtener algún escaño. Así lo partidos nacionalistas rebuscan afanosamente alianzas de marco estatal. En nuestro caso, la coalición va a repetir el núcleo sustancial de la anterior: IU-ICV- EUiA con otras sumas de Izquierda Republicana, Los Verdes, etc. Además con a UE de 27, se reducen las plazas que pasan de 785 a 736 ( o 751 si luego aprueban Lisboa) y eso supone para España elegir no 54 sino 50 diputad@s, dejando 4 en reserva-banquillo a la espera de posterior incorporación.
En esta ocasión el protocolo suscrito por los integrantes refrenda la codecisión, las coincidencias programáticas y también en el mismo Grupo Parlamentario europeo subsanando anteriores divorcios.
Nuestro trabajo.- A lo largo de estos cinco años desde EUiA, hemos venido atendiendo a todos y cada uno de nuestros compromisos, tanto dentro del GUE como, sobretodo, del PEE –Partido de la Izquierda Europea, del que somos fundadores y en el que participamos a nivel del Secretariado y Comité ejecutivo. Atendido, las relaciones internacionales , presencia en medios , elaboración de informes y artículos, participación de compañer@s en encuentros sectoriales a escala europea (educación, salud, mujer, organización, LatinoAmèrica, etc.), asistencia a Congresos , tareas realizadas con nuestro mejor empeño. Seguro merece una mención significada el encuentro de sindicalistas y el acto-miting del PEE en la pasada Festa l’Alternativa en otoño 2008 y sin duda la celebración en junio 2007 de las Jornadas europeas sobre “Precariedad y Salud “ de cuyas conclusiones se editó la “Carta de Barcelona” sobre salud y precariedad.
Las bases programa.- Como indicaba al inicio el debate programático está en pleno desarrollo cuando escribo estas notas. Así se dan encuentros de distintas fuentes y aportaciones, ya sea en las Jornadas Convención de IU, o en la elaboración de ICV, EUiA, o en la producción sostenida y colectiva desde EUiA en diversos ámbitos.
En todo caso en esta ocasión y sin precedente disponemos de un documento de gran valor estratégico: el Programa del PEE elaborado por todos las organizaciones miembros durante meses y bajo el título genérico “Juntos por un cambio en Europa”, a vuestra disposición en las páginas del PEE: http://www.european-left.org/ i de EUiA.
Aun así dos breves apuntes especialmente sentidos:
1.- Nuestra aportación y deseada decantación por los temas y propuestas ligados a Derechos Sociales, derechos democráticos, derechos, protección y regulación del mundo del trabajo. En la actual situación de megacrisis sistémica seríamos felices con tan solo (y nada menos) poder garantizar el completo ejercicio de la Carta de Derechos Humanos de NN.UU. que acaba de cumplir 60 años…!!
Por tanto, que Europa sea una Europa más SOCIAL, y por tanto menos presa de las políticas de fracaso del capitalismo americano. Lo cual significa: más seguridad en los trabajos y en la vida y menos "flexicurity", más defensa del sector público, en especial en enseñanza y en SALUD oponiéndonos a las directrices neoliberales de privatización tan lesivas para las personas con menos poder adquisitivo. Una Europa más EQUITATIVA, con políticas de emigración conforme a los citados Derechos Humanos. Una Europa más IGUALITARIA, con políticas de género que fomenten la IGUALDAD real, en tiempos, trabajos, salarios, responsabilidades y derechos de toda la ciudadanía euorpea. Una Europa más DEMOCRÁTICA, con la extensión real de la democracia y del control político a los órganos que dirigen y condicionan la vida económica, las tasas de paro y el crecimiento europeos, como el BCE, acabando con las ridículas normas del Tratado de Maastricht y del Pacto de Estabilización y Crecimiento. No a una Europa de doble o triple velocidad hacia la igualdad y los derechos económicos y sociales, y Sí a una Europa de solidaridad entre los propios países que la forman y en relación a los países menos desarrollados.

2.- Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procès de Catalunyacom a nació dins un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línea de recuperar els legítims patrimonis col•lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern,són capitals i a EUiA els encaixem dins un modern Estat Federal. Aquesta reividicació sobirana inquestionable del nostre fet difrencial nacional, també dins la UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposición a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent, ( en el text del PEE n’hem dit “ultranacionalismes”), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.

Qué hacer… ? Seguiremos desarrollando la idea, pero baste decir que hoy necesitamos más Europa, para mejor situación en un mundo multipolar, pero también para estar más cohesionados internamente, más solidarios a todos los niveles y menos eurocentristas en el planeta, capaces de definir otras metas de crecimiento y otro tipo de crecimiento sostenible, en paz sine qua non, donde la economía esté al servicio de la política y las personas ,y no al revés, y donde el protagonismo lo tengan los derechos y l@s ciudadan@s puestos en pie y reivindicando y ejerciendo como sociedad civil justa, digna y humana. Como veis OTRA EUROPA, posible y necesaria: REACCIONAR, REMOVER, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR…
Antoni Barbarà Molina

El qui avisa és avisador... Tal dia com el 21 de maig farà un any d'aquest solemne compromís del Parlament de Catalunya amb la ciutadania. PER UNANIMITAT s'aprovàuna Resolució que ha de suposar l'inici de l'abordatge digne, degut i merescut a molts milers de ciutadans i ciutadanes malalts i malaltes d'unes patologies, fibromiàlgia i sídrome de fatiga crònica, especialment agressives i destructives.. i encara desateses. Reprodueixo aquí el text de la companya i amiga Àngels Martínez Castells, qui a més és Presidenta de "Dempeus per la Salut Pública" i que com a portanveu del Grup promotor de la ILP va dirigir-se al Ple del Parlament... Aviat farà un any i no ens resignarem a més passivitat. Si cal ens posarem Dempeus front qui sigui...
Amigues i amics, mireu, i escolteu,

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

Teniu una mica de temps aquesta setmana, esteu sensibilitzats per malalties desateses com la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, creieu --encara-- en la participació política i defenseu la sobirania del nostre Parlament?

Doncs mireu unes imatges de les que el dia 21 de maig en farà un any i escolteu sobre tot uns arguments que ningú ha negat:

Per veure i sentir com varem defensar la Resolució sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, CLICKA sobre la imatge:

Per escoltar i observar el que ens varen contestar tots els grups parlamentaris, clicka AQUI ( o ves-hi si no t' accedeix l'enllaç...).

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

I si sols tens poc més d'un minut, AQUI pots veure com varen votar per unanimitat i aplaudir dempeus la Resolució.

I ara? Mantindran la paraula donada?



Sobre la mateixa situació us recomano també la lectura de l'article de la Liga SFC : http://www.ligasfc.org/index.php?name=News&file=article&sid=246
...Sobre la resolución 203/VIII: Nos quieren engañar

EDITORIAL per L'ESPURNA d'aquest mes d'abril.

PER LA SEVA ACTUALITAT I NECESSITAT REPRODUEIXO AQUESTA EDITORIAL QUE HA ESCRIT LA COMPANYA ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS, ECONOMISTA, AMIGA I PRESIDENTA DE "DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA"


En la introducció de l’Informe Final de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es pot llegir: “La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva d’emmalaltir, i el risc de mort prematura.(...) Una nena que avui neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però menys de 45 si neix en altres. (...) Diferències d’aquesta magnitud, entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen, viuen, treballen i es fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials i polítiques. Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim del seu potencial i viure una vida plena, o si la seva vida es veurà estroncada. I cada vegada és més semblant la naturalesa dels problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva mala salut.”

De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a les persones a gran escala.



Front aquest honest i seriós Informe ens trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la tapadora de “millores tècniques de gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per l’actual crisi econòmica.

Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança o la traidoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.

D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’Espurna que té com a tema central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de raons per dir que que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci: és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.

Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària sense barreres divisòries entre salut, economia i política.