Potser ha estat un somni, però jo juraria que va ser real. Potser un efluvi etílic, però jo soc un rara avis abstemi; potser un efecte psicodèlic d’alguna fumarrina, però fa anys que no fumo,…o potser un efecte al•lucinogen d’algun fàrmac, però només prenc algun Almax i ocasionalment alguna aspirina i aquestes substàncies no tenen aquesta mena d’ efectes secundaris… Realment ha existit el XII Congrés del PCC ?. A favor d’una resposta positiva hi ha el fet de coincidir en la cosa amb un grapat de companys i companyes que també recorden una tal experiència i ja afora massa acceptar que es va tractar d’una abducció col•lectiva ! També he pogut veure algunes fotos amb un rerefons vermell intens, i una falç i un martell inconfusibles… i no semblaven un truc fotogràfic doncs fins i tot hi apareixen figures humanes conegudes i reconegudes.
Els “no- mitjans de no-informació de no- masses” no han publicat ni editat cap mena de noticia, nota ni imatge al respecte del XII Congrés del PCC a Barcelona el passat cap de setmana de 23 i 24 de gener 2010. I la cosa té molt delicte perquè no és normal tanta uniformitat de ninguneig, tan d’hermetisme, tanta negació de l’evidència, tanta ceguesa, sordesa, silenci, m’enfutisma i submissió a les indicacions de pautes informatives de les editorials i les direccions corporatives (que no pas censures, clar !). I ho dic sense cap mena de falsa immodèstia del qui pretén que allò seu és el que importa, ni tan sols amb cap rampell d’autoafirmació ni cofoisme per pertànyer a un Partit carregat d’història i bona gent. Ho denuncio serenament tot i sabent que per nombre de militants, volum i presencia institucional no som un Partit estrella ( encara que no ens han aconseguit estrellar en tat de temps i que a més conservem l’estrella de cinc puntes de d’internacionalisme). Fins accepto que pel fet de no concórrer a eleccions com a tal PCC, en haver traspassat aquesta mediació a Esquerra Unida i Alternativa, fa que puguem resultar menys “mediàtics”… però RES, ni una línea, RES, ni una càmera, ni un carxofa- micro, ni un mitjà, és altament sospitós i és diagnòstic confirmat. Com diria el recordat Pepe Rubianes en el seu paper de Maki el navaja, “Zemos peligrosos”. No me’n vaig poder estar de fer un apunt irònic al respecte del desert de periodistes al llarg de l’acte de cloenda del Congrés, que per cert i per adobar-ho estic segur d’haver copresidit amb la companya no -virtual Rosa Bofill, o potser el seu avatar.

Tampoc fora de rebut allò de que “no sou noticia si en feu tants i tan sovint”, doncs ves per on feia 7 anys des de l’anterior. Però és que el mateix dia (dissabte, no diumenge) altres també feien trobades partidàries diverses però que amb tot el carinyo per alguns i menys per d’altres, no eren pas “congressos” i en tot cas com a molt reunions de segon nivell. Total: que no hi ha excusa que valgui !
Quina barra !! Com poden parlar de democràcia, de tracte just i equitatiu, de transparència, d’imparcialitat i objectivitat, de professionalitat, de pluralitat, de vergonya ??

I tanmateix el que tocaria és parlar del Congrés. Però això és per qui vulgui trobar-ho empresa fàcil mitjançant l’ indomable possibilitat que suposa la xarxa. Via Internet, via pagines web com la pròpia del Partit, via blocs amics, via Facebok i d’altres xarxes, és possible de veure, llegir els documents i les imatges de la trobada. Segur que aquests documents reflectiran amb la major fidelitat i millor rigor que jo (no es pot ser art i part, per subjectiu) els debats, les resolucions i les conclusions de dos dies de treball intens i entusiasta. Celebro que agradin a algunes persones...Marisol.
Com a molt, si voleu una succinta impressió personal, més enllà del textos aprovats, dir-vos que en aquest Congrés es va ratificar i aprofundir la voluntat i la determinació de molts i moltes comunistes (“COMUNISTES D’AVUI”, era el lema) de seguir lluitant per donar-li la volta a aquesta ruïna anomenada capitalisme i que el compromís, avui, és més ferm que mai.

Que ens hem dotat d’una nova direcció, d’un nou Comité Central on hi han dones i homes de tota mena i tipologia, tots i totes comunistes. Que s’ha produït un relleu de funcions a la Secretaria General i que després de molts anys d’entrega, feina i resistència el company i amic Marià Pere podrà seguir militant, dirigint i orientant sense haver d’assumir tots els marrons del càrrec. Que en Joan Josep Nuet ha estat escollit per unanimitat nou Secretari General, i que en la seva primera intervenció ja va fer una lúcida exposició del projecte i les prioritats que treballarem des de ja. Que és cert que les votacions van ser gairebé unànimes, superant de llarg als búlgars (dissidents i àcrates ells !) en una evident manifestació d’unitat després del debat de materials previ. Un tancar files que anuncia que davant la que està caient som molt conscients que no és moment per filigranes de matís quan la batalla és brutal. Un exercici de responsabilitat, un fer pinya, que assumim fins i tot els més xerraires i discutidors com el qui subscriu per exemple, per tal de garantir la salut i disponibilitat de l’instrument partidari. Perquè la nostra gent, la nostra classe treballadora, els i les oprimits i pobres del món necessiten la suma i l’aportació dels i de les comunistes. I més…
Vam xalar amb les delegacions internacionals germanes, vam escoltar, parlar, riure, estimar, i cantar. Sí vam canta l’ Internacional i els Segadors ! Sí, i què ? Tenim la bateria carregada per una bona estona…que tremoli l’enemicc…. Salut !