La Ratera

Dissabte 30 de gener de 2010. La Universitat central de Barcelona és una festa, un munt de gent de tota edat, indumentària i color es mou pels passadissos i patis de l'antic recinte d'Universitat. molta història als murs i moltes històries en ebullició. Es celebra el Fòrum Social Català d'aquest any i multitud d'entitats, també de molts colors però traspassades totes pel compromís social i la contestació al sistema imperant, són omnipresents a colles, a taules, i a aules.
La sala 1.2,a les 12 del migdia acull un seminari sobre salut...o sanitat com en diuen alguns. L'aula no és molt gran però és plena i l'expectació es patent. Intervenen sota la direcció i moderació del director i auto- moderat (quan vol) Albert Ferris del CAPS (centre d'anàlisi i programes). Tres ponències de 20 minuts ben contats seguint el guió previst:
Ponents:

Roger Bernat Landoni (metge) de l’Associació Catalana per la Defensa
de la Salut Pública (FADSP)
Ponència : Ineficiència en la gestió privada de l’Assistència Privada

Ramon Serna (Infermer) de l’Observatori del procés de privatització de la sanitat de Catalunya i del CATAC/CTS/IAC
Ponència: Un diagnòstic i eines contra la privatització de la sanitat

Àngels Martínez Castells (economista) de DEMPEUS per la Salut Pública
Ponència: Crisi, participació i salut

Cadascú/na argumenta des de la seva visió el temari proposat amb suport de sengles power points. I ho fan amb claredat i contundència. Segur que no tothom comparteix al complert íntegrament les exposicions però també va ser palesa la voluntat de suma i de respecte a la pluralitat. No podem ara aquí reflectir tot el que es va dir al seminari, però vagin alguns botons de mostra, seguiu si us plau...:

Exposicions sobre els models sanitaris anglès, nord americà, francès i català... del qui en Roger assenyalava especificitats com les llistes d'espera, el Re-pagament, o les re-assegurances, dins el marc general de privatitzacions i medicalització amb menció destacada al recent atac neoliberal que es dona a França amb elements de gens desitjable hospitalocentrisme, pèrdua d'eficàcia, excés medicalitzador, falses complexitats i burocratisme per opacificar els controls, territorialitzacions i canvis de models de gestió al servei de criteris de mercat i benefici privats.

També en Ramón va insistir, des d'una visió més sindicalista en tres eixos habituals del seu diagnòstics de la situació actual a casa nostra: opacitat,
neoliberalisme i poca resposta ciutadana. I va situar en el debat aspectes de llenguatge excloent, sofisticats mecanismes de mixtificació públic-privada, i la necessitat de crear-recuperar una xarxa social que permeti actuar com a observatori i denunciar les accions del Departament de salut inclosa la fórmula emprada en la posta en marxa del futur Hospital de Sant Joan Despí que ja neix hipotecat (i que com desprès es va fer notar en el col·loqui portarà el nom de il·lustre i entranyable Dr. Moisès Broggi un metge centenari defensor històric de la República, la salut pública i la democràcia...per a major sarcasme).

Finalment la nostra companya i presidenta Àngels Martínez Castells va tancar les ponències amb una detallada dissertació sobre el tema "Crisi, participació i salut " que ja ha estat editat al nostre bloc i també a la darrer número de gener de Viejo Topo. Com qui això escriu no és l'Àngels es pot i s'ha de dir que va estar senzillament magistral. Des d'una visió global i panoràmica que arrenca de història de les crisis del capitalisme, les seves sortides, i les atencions públiques a la salut, com a marc necessari per ubicar i ubicar-nos en l'actual coiuntura, fins a una descripció ampla del que suposa tractar de "salut" versus "sanitat" i de com l'abordatge en transversal permet una visió molt més dinamitzadora i integradora de les lluites i de les reivindicacions socials..tot passant per una descripció de l'actual fase privatitzadora i especialment agressiva contra els drets de ciutadania, i explicant amb entusiasme la lluita de les persones que sustenten la ILP pel tractament digne i necessari de la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica o la Sensibilitat Química Múltiple amb el darrer episodi de tancament al Departament de Salut...i per acabar amb una lúcida argumentació de l'existència de DEMPEUS i de les seves característiques d'integració suma, radicalitat i respecte. Tot plegat demanant més coordinació, més xarxa, més alternativa...tal com tothom va subscriure en les posteriors intervencions i preguntes. El silenci era quasi cerimoniós, i les cares del públics oïdor reflectien un veritable interés i adhesió al que estaven escoltant.

Alguna persona va celebrar poder ampliar la seva comprensió del fenomen de la salut més enllà del temaris propis de professionals de la sanitat i en aquest sentit es va reivindicar la necessitat imperiosa de fer de la lluita per la salut quelcom intrínsec dins la lluita pels serveis públics, junt amb educació, serveis socials, i empreses públiques de serveis essencials...Quelcom que supera el sector de la bata blanca i ens entronca en la batalla per recuperar l'empoderament, com proposa i defensa Dempeus. Una cloenda magnífica cridant a perseverar, eixamplar i coordinar les accions i amb l'horitzó més immediat amb una proposta a concretar de mobilització contra el co-pagament -re-apagament.

Una matí esplèndid i saludable. Mercès a totes i a tots i en especial als organitzadors.

Una petita NOTA molt familiar si ens ho permeteu, però no menor... Ahir mentre participàvem al Fòrum Social es complia gairebé UN ANY de vida oficial de DEMPEUS !!! eL 31 de gener de 2009 es formalitzava la inscripció reglamentaria de Dempeus a l'oficina de registre d'entitats. Deu n'hi do quina criatura entremaliada i engrescadora que ens ha sortit amb només una anyet de vida !!
Seguim en contacte que seguim en la tasca... D'aquí a uns dies us direm com, quan, i a on farem la Presentació del Llibre de Dempeus que ja tenim editat i a les mans. I és per a vosaltres.
Salut !!
Toni Barbarà

Potser ha estat un somni, però jo juraria que va ser real. Potser un efluvi etílic, però jo soc un rara avis abstemi; potser un efecte psicodèlic d’alguna fumarrina, però fa anys que no fumo,…o potser un efecte al•lucinogen d’algun fàrmac, però només prenc algun Almax i ocasionalment alguna aspirina i aquestes substàncies no tenen aquesta mena d’ efectes secundaris… Realment ha existit el XII Congrés del PCC ?. A favor d’una resposta positiva hi ha el fet de coincidir en la cosa amb un grapat de companys i companyes que també recorden una tal experiència i ja afora massa acceptar que es va tractar d’una abducció col•lectiva ! També he pogut veure algunes fotos amb un rerefons vermell intens, i una falç i un martell inconfusibles… i no semblaven un truc fotogràfic doncs fins i tot hi apareixen figures humanes conegudes i reconegudes.
Els “no- mitjans de no-informació de no- masses” no han publicat ni editat cap mena de noticia, nota ni imatge al respecte del XII Congrés del PCC a Barcelona el passat cap de setmana de 23 i 24 de gener 2010. I la cosa té molt delicte perquè no és normal tanta uniformitat de ninguneig, tan d’hermetisme, tanta negació de l’evidència, tanta ceguesa, sordesa, silenci, m’enfutisma i submissió a les indicacions de pautes informatives de les editorials i les direccions corporatives (que no pas censures, clar !). I ho dic sense cap mena de falsa immodèstia del qui pretén que allò seu és el que importa, ni tan sols amb cap rampell d’autoafirmació ni cofoisme per pertànyer a un Partit carregat d’història i bona gent. Ho denuncio serenament tot i sabent que per nombre de militants, volum i presencia institucional no som un Partit estrella ( encara que no ens han aconseguit estrellar en tat de temps i que a més conservem l’estrella de cinc puntes de d’internacionalisme). Fins accepto que pel fet de no concórrer a eleccions com a tal PCC, en haver traspassat aquesta mediació a Esquerra Unida i Alternativa, fa que puguem resultar menys “mediàtics”… però RES, ni una línea, RES, ni una càmera, ni un carxofa- micro, ni un mitjà, és altament sospitós i és diagnòstic confirmat. Com diria el recordat Pepe Rubianes en el seu paper de Maki el navaja, “Zemos peligrosos”. No me’n vaig poder estar de fer un apunt irònic al respecte del desert de periodistes al llarg de l’acte de cloenda del Congrés, que per cert i per adobar-ho estic segur d’haver copresidit amb la companya no -virtual Rosa Bofill, o potser el seu avatar.

Tampoc fora de rebut allò de que “no sou noticia si en feu tants i tan sovint”, doncs ves per on feia 7 anys des de l’anterior. Però és que el mateix dia (dissabte, no diumenge) altres també feien trobades partidàries diverses però que amb tot el carinyo per alguns i menys per d’altres, no eren pas “congressos” i en tot cas com a molt reunions de segon nivell. Total: que no hi ha excusa que valgui !
Quina barra !! Com poden parlar de democràcia, de tracte just i equitatiu, de transparència, d’imparcialitat i objectivitat, de professionalitat, de pluralitat, de vergonya ??

I tanmateix el que tocaria és parlar del Congrés. Però això és per qui vulgui trobar-ho empresa fàcil mitjançant l’ indomable possibilitat que suposa la xarxa. Via Internet, via pagines web com la pròpia del Partit, via blocs amics, via Facebok i d’altres xarxes, és possible de veure, llegir els documents i les imatges de la trobada. Segur que aquests documents reflectiran amb la major fidelitat i millor rigor que jo (no es pot ser art i part, per subjectiu) els debats, les resolucions i les conclusions de dos dies de treball intens i entusiasta. Celebro que agradin a algunes persones...Marisol.
Com a molt, si voleu una succinta impressió personal, més enllà del textos aprovats, dir-vos que en aquest Congrés es va ratificar i aprofundir la voluntat i la determinació de molts i moltes comunistes (“COMUNISTES D’AVUI”, era el lema) de seguir lluitant per donar-li la volta a aquesta ruïna anomenada capitalisme i que el compromís, avui, és més ferm que mai.

Que ens hem dotat d’una nova direcció, d’un nou Comité Central on hi han dones i homes de tota mena i tipologia, tots i totes comunistes. Que s’ha produït un relleu de funcions a la Secretaria General i que després de molts anys d’entrega, feina i resistència el company i amic Marià Pere podrà seguir militant, dirigint i orientant sense haver d’assumir tots els marrons del càrrec. Que en Joan Josep Nuet ha estat escollit per unanimitat nou Secretari General, i que en la seva primera intervenció ja va fer una lúcida exposició del projecte i les prioritats que treballarem des de ja. Que és cert que les votacions van ser gairebé unànimes, superant de llarg als búlgars (dissidents i àcrates ells !) en una evident manifestació d’unitat després del debat de materials previ. Un tancar files que anuncia que davant la que està caient som molt conscients que no és moment per filigranes de matís quan la batalla és brutal. Un exercici de responsabilitat, un fer pinya, que assumim fins i tot els més xerraires i discutidors com el qui subscriu per exemple, per tal de garantir la salut i disponibilitat de l’instrument partidari. Perquè la nostra gent, la nostra classe treballadora, els i les oprimits i pobres del món necessiten la suma i l’aportació dels i de les comunistes. I més…
Vam xalar amb les delegacions internacionals germanes, vam escoltar, parlar, riure, estimar, i cantar. Sí vam canta l’ Internacional i els Segadors ! Sí, i què ? Tenim la bateria carregada per una bona estona…que tremoli l’enemicc…. Salut !

La amiga Àngels Martínez Castells ha reproducido en castellano gran parte el artículo que había insertado en catalán en este mismo bloc, al respecto de Europa.
No hago más que reproducirlo aquí, con su permiso, para posibles castellanoparlantes que pudieran o pudiesen tener dificultades de lectura...si hoy eso pudiera o pudiese ser motivo para esquivar el tema europeo con todas sus aristas áridas y gélidas.
Gracias !! Salud !! y si quieren lean más abajo.

Toni Barbarà forma parte del Secretariado del Partido de la Izquierda Europea y acaba de publicar en su blog sus líneas de análisis sobre la Unión Europea en el contexto de esta presidencia en turno rotativo compartida este primer semestre por el recientemente nombrado presidente de la U.E., el belga Mr. Van Rompuy, el tercer hombre de las Azores, y el presidente del Gobierno español, Rodríguez Zapatero.

Entre otras consideraciones, Barbarà opina que después de les elecciones europeas de junio del 2009, Europa es un territorio y un sujeto político que ha empeorado objetivamente respecto a la situación anterior. Las elecciones al Parlamento europeo, con una preocupante y creciente abstención, nos abocaron a una realidad más conservadora, más a la derecha, e incluso con un creciente y amenazador apoyo de contravalores de ultras, populistas y xenófobos.

La crisis y sus consecuencias ha tenido y tienen especial gravedad en toda Europa, pero la derecha conservadora y neoliberal ha sido hábil esquivando toda responsabilidad, autoría o connivencia, y ha mejorado sus posiciones electorales en relación a las izquierdas, y substancialmente a la socialdemocracia que se mueve entre la caída libre, la subsidiariedad de su proyecto, o su derrota. Las grandes empresas que dominan el territorio europeo no sólo han conseguido mantener o mejorar sus áreas de influencia, sino que consiguen generar más beneficios económicos para sus empresas para las que pretenden conseguir aportaciones importantísimas de los recursos públicos para “aliviar” los efectos, paradójicamente, la misma crisis que han ayudado a desencadenar.

La Presidencia española de este primer semestre supondrá una nueva oportunidad previsiblemente perdida. España está en plena crisis y sus cifras y sus indicadores sociales y económicos figuran entre los peores de la UE en muchísimos aspectos. Así, el paro en España sólo tiene parangón con el de Letonia, la precariedad que afecta a las personas con empleo y sus familias sólo ponen de manifiesto que estamos a la cola de la pretendida recuperación de un sistema capitalista que no ha purgado ni ha corregido su carácter y que sólo ha maquillado las apariencias y sobrevivido por la enorme inyección de recursos públicos a las quiebras reales financieras y bancarias… y de otros suculentos negocios que se habían habituado a la especulación, abandonando su carácter productivo.
Con este triste panorama se presenta R. Zapatero con un liderazgo ya discutido y cuestionado en su propio partido. El lema de la presidencia, “Innovando Europa”, es toda una “no- declaración” que pone de manifiesto la carencia de intenciones y ambiciones, y es un anuncio de futuras claudicaciones en el metalenguaje de la modernidad neoliberal. Nada sugerente, y como hito máximo una elemental línea continuista: más de lo mismo, que significa más crisis y es, de hecho, euro-debilidad.

La otra gran novedad, no menos preocupante, es el hecho de estrenar de facto el Tratado de Lisboa. Los documentos y declaraciones del gobierno por lo que esta etapa presidencial se refiere, fijan oficialmente cuatro objetivos prioritarios: - Aplicación del Tratado de Lisboa, - Reactivación económica y crecimiento productivo, - Refuerzo en política exterior, y – Derechos y libertades de la ciudadanía (sometidos a los artículos 43 y 40 de Tratado que señalan y confirman la preeminencia del mercado y la competencia por encima de los derechos enunciados).
Muy decepcionante y por supuesto nada alentador como no sea por el hecho de actuar como país de huéspedes y hoteleros de la multitud de encuentros y cumbres (¡109 en total!) Que se producirán en escenarios y mesas de diversas ciudades españoles. Así pues la situación en Europa, desde nuestra perspectiva, es sencillamente mala y con la preocupación de que puede seguir empeorando, como veremos. No se trata de una visión pesimista sino de la constatación de una realidad que debería ser motivo de respuesta y de lucha inmediata.

Europa de Paz y en el mundo.- En Política Internacional, los problemas serios persisten sin encontrar una salida digna. Algunos temas importantes:
- Respecto de América Latina en general se sigue intentando usar y manipular la "privilegiada proximidad española" cultural y histórica de la España antigua metrópoli vs. sus colonias, con fines comerciales-productivos, bi-regionales y en beneficio de las multinacionales europeas.
- Cuba y su situación con una "posición común europea" que desde la etapa Aznar la mantiene en una situación similar a un bloqueo efectivo y que hay que superar de inmediato.
- La falsa y farsa salida en Honduras.
- Las bases militares USA en Colombia.
- Marruecos con un tratamiento de especial atención mediante "Estado avanzado" mientras su gobierno mantiene y agudiza su política de represión y de negación de legítima autodeterminación respecto del Sahara occidental (caso Aminatu Haidar).
- El drama del pueblo palestino, dentro de la dramática situación de Gaza y con impunidad internacional por la guerra, el asedio, el muro de aislamiento y exterminio del gobierno israelí.
- Países en lista de espera para su ingreso y que deben presentar las condiciones requeridas que en algunos casos atentan contra su propio desarrollo económico: Turquía, Albania, Bosnia-Herzegovina y Montenegro.

Militarización. Siguen las prioridades y mandatos previstos en el Tratado de Lisboa, en el sentido del incremento de inversión en gasto militar, subsidiariedad a los designios de la OTAN, militarización de focos, espacios y conflictos. Una inquietante e inaceptable novedad es el llamado SEAE: el "Servicio Europeo de Acción Exterior", o sea un cuerpo de 5.000 funcionarios a las órdenes del Alto Representante europeo, Catherine Ashton, en tareas de seguridad y defensa, dispersos en todo el planeta y sin ningún tipo de control parlamentario. Otras situaciones no mejoran y pese a la nueva "era Obama" Israel persiste en sus prácticas militares y imperialistas, mientras otros casos empeoran: Irán, Pakistán, sustancialmente Afganistán (con una presencia militar y complicidad europea que rechazamos de manera frontal y radical). Y aparecen finalmente nuevos problemas humanitarios y políticos de suma gravedad como la desgracia de Haití.

Europa Social.- Más y nuevas privatizaciones y mercantilización de los servicios públicos con el consecuente deterioro y pérdidas en salud, educación y atenciones sociales. Falta de equidad y pobreza. Desmantelamiento virulento del estado del bienestar como identidad europea y de civilización.
Las desigualdades y falta de equidad aumentan en todas las dimensiones: sociales, de clase, de género, y regionales. Los jóvenes, pretendidamente receptores de una nueva Europa de futuro, son los principales perdedores y damnificados de toda esta oscura perspectiva. De ahí nuestra necesidad de estimular y reforzar movimientos sociales y de reivindicación ciudadana. La creación en Catalunya de "Dempeus per la Salut Pública" es una forma nueva, de nuevo lenguaje, que puede ser un instrumento movilizador y de transformación social. La lucha por los derechos sociales debería convertirse en el núcleo de movilizaciones políticas y de salida de la crisis, y como vía hacia un nuevo modelo de producción y consumo. La defensa de los servicios públicos debería ser un sello de identidad de las izquierdas europeas.

Europa democrática y de valores.- Se ha puesto de manifiesto una falta de controles democráticos y una corrupción que aunque afecta más a determinados países, no deja de ser desgraciadamente bastante generalizada. A la misma hay que unir los brotes de fascismo, xenofobia y racismo, junto con el anticomunismo y el afianzamiento de una ultra derecha crecientes en especial en áreas del llamado bloque del Este, donde la violencia y la exclusión crecen.
Ante los problemas sin salida de la inmigración y los peligros de exclusión, hay que poner fin a la Directiva de la para tratar la detención y expulsión de las personas inmigrantes. Hoy vuelve a primer plano la reivindicación de la Carta de los Derechos del Hombre y la dignidad de las personas.

Europa del trabajo, económica y sostenible.- En estos campos se manifiesta la continuidad y profundización de las políticas neoliberales y de preeminencia del mercado. Paro, precariedad laboral, desregulación, flexibilidad y contrarreforma laborales con pérdidas de derechos históricos, de salarios y de condiciones de trabajo. Inhibición europea hacia controles o intervenciones, consolidando deslocalizaciones y dumping social y económico. A nivel europeo incapacidad y renuncia a la imposición de tasas sobre los grandes movimientos especulativos financieros (Tobin o similares). Se define, en cambio, una estrategia de ataque y liquidación, en una segunda oleada, de los servicios públicos, al tiempo que se aplica una fórmula segura de eliminación de organizaciones y resistencia sindical en las grandes empresas públicas y / o estatales. Por lo tanto, también en este caso se impone la necesidad imperiosa de impulsar la lucha sindical coordinada y paneuropea.

Por lo que a una Europa sostenible se refiere, hay que recordar el fiasco de Copenhague con un triste papel de inoperancia por parte de la UE, incapaz de conseguir ningún avance realmente significativo, ningún compromiso real, y mostrando una falta de voluntad política real así como su acatamiento de la voluntad de las potencias económicas, empresariales y políticas .

Este es el desolador panorama de la realidad europea, al que podríamos añadir la evolución misma de los resultados electorales recientes en la línea de refuerzo de la derecha liberal y conservadora (la Alemania de Merkel), el debilitamiento de las opciones socialdemócratas ( la Inglaterra de Gordon, la España de Zapatero, etc.), la consolidación de contravalores populistas y xenófobos (en todo el Este europeo, o el pronunciamiento anti-minaretes de la civilizada Suiza), la persistencia de personajes (Identidad francesa de Sarkozy) - iconos de la reacción cultural y democrática como Berlusconi en Italia, ... Siempre, naturalmente con excepciones y matices.

Todo un escenario donde hay que incidir y intervenir con urgencia y decisión desde las izquierdas transformadoras y los proyectos socialistas. Sin embargo la situación de las organizaciones y partidos de nuestro ámbito no son, tampoco, exultantes. No sólo casos graves como el de Italia, donde se demuestra por enésima vez y con una crudeza inusual cómo la división y la lucha fratricida puede llevar una fuerza como RCI desde la Administración y el Gobierno hasta la práctica liquidación institucional y al riesgo de la desaparición política relevante. En muchas organizaciones europeas de las izquierdas se discute y se proponen nuevas experiencias. En Francia la nueva coalición de izquierdas puede aspirar a unos buenos resultados (próximas municipales y regionales), pero también las dificultades del momento generan disensiones dentro de organizaciones líderes como Die Linke, donde la instalación de corrientes y fracciones puede estar cuestionando el dulce momento postelectoral. En lugares de alto valor simbólico como Portugal el espacio sociopolítico de las izquierdas está representado por dos organizaciones enfrentadas (aunque no tanto como en Grecia) lo que supone una partición de influencia casi dividida por la mitad (y donde 10% más 10 % podrían resultar determinantes en el gobierno del país).

A pesar de la difícil realidad descrita, Europa es el escenario inexcusable y el sujeto político indiscutible de nuestro análisis, reflexión, acción y proyecto social y político, y hay que seguir trabajando y potenciando este ámbito por parte nuestra. Y de todo esto y más, hablamos, escuchamos y aprendemos en el Partido de la Izquierda Europea, donde practicamos el ejercicio imprescindible de la suma, del respeto ajeno, de la complementariedad y el consenso. El hecho es que hoy el PEE no ha dejado de crecer y en este momento somos ya 34 organizaciones, 23 como miembros de pleno derecho, y 11 como observadoras.

Comencem any europeu. Amb un primer semestre que presidirà Espanya dins el torn rotatiu previst. De fet serà el primer cas de presidència compartida entre un país de l UE, i el recentment nominat president de la U.E., el belga Mr. Van Rompuy, aquell conservador flamenc de qui es va argumentar com a millor mèrit el seu “baix perfil polític”.
Aquestes línies no poden ni pretenen fer una anàlisi de mínim detall del moment de la UE, però en tot cas volen servir per emmarcar unes informacions i posicions des D’EUiA i acompanyar l’imminent horitzó del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) del que participo com a membre del seu Comitè Executiu que es va reunir del 8 al 10 de gener a Berlín.
Europa avui, desprès de les eleccions europees de juny de 2009, és un territori i un subjecte polític que ha empitjorat objectivament respecte de l’anterior situació. Aquelles eleccions al Parlament europeu, amb una preocupant i creixent abstenció arreu, ens van abocar a una realitat més conservadora, més dretana i fins i tot amb un creixement amenaçador de suport i de contravalors ultradretans, populistes i xenòfobs. Com tots recordem a casa nostra (amb circumscripció estatal) vam obtenir uns resultats clarament insuficients malgrat poder mantenir, la coalició electoral IU/ICV/EUiA, els dos eurodiputats preexistents.
La crisi i les seves conseqüències han estat de gran duresa també a tota Europa però la dreta conservadora i neoliberal ha estat hàbil a l’hora d’esquivar la seva responsabilitat , autoria o connivència, i ha millorat posicions electorals respecte de les esquerres i substancialment de la socialdemocràcia en franca caiguda, subsidiarietat o desfeta de projecte. No solament han mantingut o millorat estatus polític sinó que a més han continuat generant molt i més beneficis econòmics per les seves empreses, ara a compta de les aportacions monumentals de recursos públics per a tractar, paradoxalment, la mateixa crisi que ells han produït.
La Presidència espanyola pel present semestre suposarà una nova oportunitat previsiblement perduda. Espanya és immersa en plena crisi i les seves xifres o indicadors socials i econòmics són dels més greus de la UE. Així l’atur és record tan sols superat per Letònia, la precarietat, les xifres macro i microeconòmiques per treballadors/es i famílies no fan sinó mostrar que som a la cua de la pretesa recuperació ( que diuen altres) d’un sistema capitalista que no ha purgat ni ha corregit el seu caràcter i que tan sols ha maquillat i sobreviscut la situació a base del citat abocament de recursos estatals a les desfetes financeres i bancàries… i suculents negocis. Amb aquest trist panorama es presenta el president R. Zapatero posant una cara no creïble d’ ànim europeista, i un lideratge ja discutit i qüestionat a la seva pròpia casa. El lema de la presidència, ja prou rebaixada mitjançant la compartició amb el president Van Rompoy, és “Innovando Europa”, tota una “no- declaració” que ensenya la manca d’intencions i d’ ambicions i és un anunci de claudicacions dins el metallenguatge de la modernitat neoliberal. Res de suggerent, i com a màxima fita una elemental línea de continuïtat…més del mateix, que vol dir més crisi i ,és eurofeblesa.
L’altra gran novetat, i no menys preocupant és el fet d’estrenar aplicació de facto del Tractat de Lisboa un cop superats els darrers esculls irlandesos. Tractat que significa aplicació dura i pura de la preexistent Estratègia de Lisboa. Els documents i declaracions del govern pel que fa a la dita etapa presidencial fixen oficialment quatre objectius prioritaris: - Aplicació del tractat de Lisboa, - Reactivació econòmica i creixement productiu, - Reforç en política exterior, i - Drets i llibertats de la ciutadania (sotmesos però als articles 43 i 40 de Tractat que assenyalen i confirmen la preeminència del mercat i la competència pel damunt dels tals drets enunciats). Molt decebedor i per suposat gens engrescador com no sigui pel fet d’ actuar com a país d’ hostes i hostalers de la multitud de trobades i cimeres (109 en total !) que es produiran a escenaris i taules de diverses ciutats espanyoles.
Així doncs la situació a Europa, des de les nostres perspectives és senzillament dolenta i amb la preocupació que pot seguir empitjorant, com veurem. No es tracta d’una visió pessimista sinó de la constatació d’una realitat que hauria de ser motiu de resposta i de lluita immediata.
Europa de Pau i el món .- En Política Internacional, els problemes seriosos persisteixen sense sortida. Respecte d’ Amèrica Llatina en general i on actualment intentant usar i manipular de la “privilegiada proximitat espanyola” cultural i històrica com a Espanya antiga metròpoli vs. Colònies, amb finalitats comercials –productives bi-regionals i en benefici de les multinacionals europees. Cuba i la seva situació amb una “posición común europea” que des de l’etapa Aznar la manté dins una situació similar un bloqueig efectiu i que cal superar d’immediat. La falsa i farsa sortida a Hondures. Les bases militars USA a Colòmbia. Marroc amb un tractament d’ especial atenció mitjançant “Estatus avançat” mentre el seu govern manté i aguditza la seva política de repressió i de negació de legítima autodeterminació respecte del Sàhara occidental ( cas Aminatu Haidar). El drama del poble palestí, dins la dramàtica situació de Gaza i amb impunitat internacional per la guerra, el setge, el mur d’aïllament i extermini del govern israelià.
Països de la perifèria europea en llista d’espera per al seu ingrés i de presentar les condicions requerides: Turquia, Albània, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro..
Militarització. Tot i seguint les prioritats i mandats previstos al Tractat de Lisboa, en el sentit de l’increment d’inversió en despesa militar, subsidiarietat als designis de l’OTAN, militarització de focus, espais i conflictes. Una inquietant e inacceptable novetat és l’anomenat SEAE: el “Servei Europeu d’Acció Exterior”, o sigui un cos de 5.000 funcionaris a les ordres de l’Alt Representant europeu, Ms. Catherine Ashton, en tasques de seguretat i defensa, dispersos a tot el planeta i sense cap tipus de control parlamentari . Altres situacions no milloren i malgrat la nova “era Obama” Israel persisteix en les seves practiques militars i imperialistes, altres casos empitjoren Iran, Pakistan, substancialment Afganistan (amb una presència militar i complicitat europea que rebutgem frontalment i radical). I finalment n’apareixen nous problemes greus i en especial humanitaris com a Haití.
Europa Social.- Més i noves privatitzacions i mercantilització de serveis públics amb el conseqüent deteriorament i pèrdues a salut, educació i atencions socials. Inequitat i pobresa. Desmantellament virulent de l’estat del benestar com a identitat europea i de civilització.
Les desigualtats i inequitats augmenten en totes les dimensions: socials, de classe, de gènere, i regionals. El joves, pretesament receptors d’una nova Europa de futur son els principals perdedors i damnificats de tota aquesta fosca perspectiva. D’aquí la nostra necessitat estratègica d ‘estimular i de reforçar moviments socials i de reivindicació ciutadana. El cas del nostre “Dempeus per la Salut Pública” ha estat presentat i molt valorat com una forma nova i de gran utilitat mobilitzadora i de transformació social. La lluita pels drets social ha d’esdevenir el nucli de la nostra mobilització política i de sortida de la crisi cap a un nou model de producció i consum. La defensa dels serveis públics ha esdevingut un segell d’identitat per a les nostres polítiques.
Europa democràtica i dels valors.- Manca de controls democràtics i corrupció generalitzada. Feixisme, xenofòbia i racisme. Anticomunisme i ultra dreta creixents en especial a àrees de lk’ anomenat bloc socialista de l’Est . Violència i exclusió creixents. Immigració sense sortida, pasteres, morts i exclusions, amb vigència aquella Directiva de la vergonya per tractar la detenció i expulsió. Avui la batalla torna a ser la reivindicació de la Carta dels Drets de l’Home i de la dignitat de les persones.
Europa del treball, econòmica i sostenible.- Continuïtat i aprofundiment de polítiques neoliberals i de preeminència del mercat. Atur, precarietat laboral, desregulació, flexibilitat i contrareformes laborals amb pèrdues de drets històrics, de salaris i de condicions de treball. Inhibició europea cap a controls o intervencions, consolidant deslocalitzacions i dumping social i econòmic. A nivell europeu incapacitat i renuncia a l’ imposició de taxes sobre els grans moviments especulatius financers (Tobin o similars). Quan els governs neoliberals pilotant Europa i la seva Comissió defineixen la seva estratègia d’atac i liquidació, en una segona onada, dels serveis públics estan també aplicant una fórmula segura d’eliminació d’organització i resistència sindical a les grans empreses públiques i/o estatals. Per tant, també en aquest cas s’imposa per a nosaltres la necessitat imperiosa d’impulsar la lluita sindical coordinada i paneuropea.
Fiasco de Copenhage amb un trist paper d’inoperància per part de l’UE incapaç d’ aconseguir cap avanç realment significatiu, cap compromís real, i mostrant una manca de voluntat política real així com la seva subsidiarietat a les potències econòmiques i empresarials i polítiques.
Aquest és el desolador panorama de la realitat europea, al que encara podríem afegir l’evolució mateixa dels resultats electorals recents en la línea de reforç de la dreta liberal i conservadora (l’ Alemanya de Merkel), l’afebliment de les opcions socialdemòcrates (l’ Anglaterra de Gordon, l’Espanya de Zapatero, etc.), la consolidació de contravalors populistes i xenòfobs (a tot l’Est europeu, o el pronunciament anti-minarets de la civilitzada Suïssa ), la persistència de personatges(Identitat francesa de Sarkozy) - icones de la reacció cultural i democràtica com els Berlusconi a Itàlia,… Sempre, naturalment amb excepcions i matisos.
Tot plegat un escenari on cal incidir i intervenir amb urgència i decisió des de les esquerres transformadores i els projectes socialistes. Tanmateix la situació de les organitzacions i Partits del nostre àmbit no son, tampoc, exultants. No tan sols casos greus com el d’Itàlia, on es demostra per enèsima vegada i amb una cruesa inusual com la divisió i la lluita fratricida pot portar una força com RCI des de l’Administració i el Govern fins a la pràctica liquidació institucional i al risc de la desaparició política rellevant. A moltes organitzacions europees de les esquerres es discuteix i es proposen noves experiències. A França la nova coalició d’esquerres sembla pot aspirar a uns bons resultats ( properes municipals i regionals). Però també les dificultats del moment generen dissensions dins organitzacions capdavanteres com a Die Linke, on l’ instal•lació de corrents i fraccions pot estar qüestionant el dolç moment postelectoral, i que proposàvem com l’exemple on aprendre per a moltes esquerres europees. A llocs com Portugal el que correspondria al nostre espai sociopolític està representat per dues organitzacions, tan properes com enfrontades ( encara que no tan com a Grècia ) el que suposa una partició d’influència gairebé dividida per la meitat ( i on 10 % més 10% que sumats podrien resultar determinants en el govern del país).
De tot això i més, parlem, escoltem i aprenem al Partit de l’Esquerra Europea… Igualment practiquem l’exercici imprescindible de la suma, del respecte aliè, de la complementarietat i el consens. El fet és que avui el PEE no ha deixat de créixer i en aquest moment som ja 34 organitzacions: 23 com a membres de ple dret, i 11 com a observadores.
Acabant aquesta introducció.
Europa és malgrat la difícil realitat descrita, l’escenari inexcusable i el subjecte polític indiscutible de la nostra anàlisi, reflexió, acció i projecte social i polític, i cal seguir treballant i potenciant aquest àmbit per part nostra.
Recordem tan sols aquí unes fites aprovades i anunciades pel calendari –agenda del present 2010. El 27 de febrer a Barcelona, Jornada “ Salut a Europa” per tractar de la situació d’atencions sanitàries i els seus determinants socials , sota convocatòria i organització d’EUiA i amb aportació de materials i continguts des de Dempeus per la salut pública. Els 23 a 25 d’abril Comitè Executiu del PEE a Barcelona com a organització amfitriona, en plena Diada de St. Jordi. Anunciada ja la nostra Festa de l’Alternativa pel primer dissabte d’octubre (pre- campanya electoral). I finalment celebració del 3er Congrés del PEE el cap de setmana de 3 a 5 de desembre a París i a quina realització haurem de començar a col•laborar des de ja mateix, usant el previst debat dels seus materials com a exercici de debat polític i d’intervenció europea des de les nostres files. EUiA te un gran paper en totes aquestes jornades i caldrà estar a l’altura. Segur que sabrem fer-ho amb eficàcia i entusiasme, com de nosaltres s’espera i se’n te constància.
Salut !
Toni Barbarà.
Responsable EUiA d’Europa 19 de gener de 2010

Ja som al 12è Congrés !! O amb més precisió, al seu tram final que inclourà la cloenda plenària, doncs fa mesos que venim debatent i elaborant col•lectivament per tal de situar el nostre PCC al bell mig de la reflexió política i de l’acció social. Som immersos dins una reflexió en comunista en majúscules que anomenen Congrés i on es tracta de discutir i acordar una anàlisi i avaluació del moment, una proposta per a l’acció i la transformació i finalment un equip humà de direcció per conduir la tasca. Com correspon a la nostra tradició i als nostres estatuts.
Fins aquí, veieu i llegiu, no hi ha cap “rata” que caçar , ni trampa ni cartró que valgui. Perdoneu aquesta seriositat formal, inusual i atípica a la meva Ratera, però que correspon a una certa solemnitat que, excepcionalment, cal aplicar al tema que ens ocupa.
Tanmateix de “rates- mentides amb pell de certeses” pel nostre voltant ni han i n’hi hauran a dojo. Només caldrà llegir, escoltar i veure la gran majoria de missatges, d’informacions “neutrals, imparcials i asèptiques”, que donaran els grans mitjans de comunicació, altrament dits “medias”, per la seva tasca “mediadora” amb la societat civil i mediatitzant l’estat d’opinió.
Textualment “congrés” - congressus, prové etimològicament de l’ arrel llatina “gressus” que significa caminar, donar passos i per tant es suposa que Con- gressus ha de ser el fet de fer-ho junts cap a un objectiu comú. Però hi haurà altres lectures molt diverses previsibles i previstes. No faltarà qui el veurà com Dis- gressus o caminar malament o allunyar-se de. També com un Re- gressus d’anar en el sentit contrari a, o fins i tot com A- gressus no anar en la mateixa direcció ni fer-ho junts ni juntes. Assistirem a confusions interessades presentant com a picabaralla el debat sincer, apassionat i fraternal. I si mai es donen suports molt massius o significadament majoritaris ja ens tenen reservats qualificatius com ara “a la búlgara”, per la Bulgària d’abans i posats a obviar adhesions inquebrantables, massives i patriòtiques de “politicament correctes”.
Evident que cal que nosaltres treballem en la voluntat d’ In- gressus, de com incorporar , entrar plegats , i de Pro- gressus ,o com caminar exitosament i anar endavant.
Tant li fa doncs que ens ignorin o ens caricaturitzin, el que compta finalment és assolir dos grans objectius:
Un. Que els i les comunistes catalans, militants i/o no, dins el Partit o no, i els i les nostres amics, amigues, i companys/es, sortim amb la percepció i el convenciment de la feina feta i ben feta, sincera, radical d’arrel, compromesa, exigent i auto exigent, generosa i solidaria, i si cal “cruelment verdadera i autèntica” com reclamava el poeta. Fraternal com és propi entre camarades..
Dos. Que la societat, la nostra ciutadania, la nostra gent...les dones, joves, pobres, exclosos, febles, oprimits, discapacitats, malalts... i que els i les treballadors/es amb o sense feina, inclosa si és en precari, en definitiva les PERSONES en majúscules, també puguin veure, sentir i percebre que estem parlat d’ells i d’elles, que estem ocupant-nos dels seus problemes i patiments, de com plegats sortim de la crisi que ens assola i penalitza més encara. I com el Partit és instrument de transformació i canvi alternatiu, de com se’ns identifica com a senyera de combat per la justícia, per l’esperança necessària per la vida i el degut benestar de tothom, de compromesos a fons per la cultura, la pau, la sostenibilitat, la salut, els drets socials... i d’exigència ferma i dempeus per la dignitat humana i l’emancipació social. Amb tota la modèstia, però encara amb més ambició revolucionària.
Si ho aconseguim, haurem exterminat d’una flautada ( so de flauta d’ Hamelin) una enorme quantitat de rates i ratots, rosegadors, sangoneres i altres paràsits que en amenacen i sagnen.
Avant i Salut !!

Fa uns dies que tinc la meva Ratera aturada. Ja sabeu, la mandra d’un dies festius on venim practicant ( i celebrant per més inri) les més elementals regressions psicològiques i conductals, orals- anals. Guarnits amb purpurines, barrets i personatges de barbes blanques, ponseties roges, plats atapeïts i copes buides per buidades, dispèptics i dislèxics, ens deixem envair per una epidèmia (més pandèmia que la pobre grip nova) de sentiments i conductes dites nadalenques o capd’anyeres. Tot plegat una mandra, un sopor i un estupor, un pujada quasi febril de sentiments epidèrmics (bons això sí), excepcionals pel fet de no haver de reprimir-los d’arrel.
Bons desitjos, bons propòsits, bona gent, bons patrons, bons botxins, bona fam, bona misèria, bona borratxera, bons bonnus, bons dividends, bona excusa per esmorteir l’agenda, per trencar ritmes esclavitzants, bon parèntesi, a la fi, de la vida real i quotidiana on les regles del joc tornaran a la seva cruesa, a la seva mala llet, a la seva depredació lògica, de mercat.
El cas és que fa masses dies que la meva ratera està quieta i aturada i així no hi cau ni un ratolí. Diuen els experts que quan això passa vol dir que el mecanisme -parany de filferro letal és massa rovellat pel propi desús. O si no, és que cal canviar amb urgència l’esquer, formatge posem per cas, que ha anat perdent les seves virtuts d’atracció olfactiva pels ratolins. O finalment podria ser que simplement no n’hi haguessin de roldors. Però aquest últim supòsit no és del cas, doncs de ratots mediàtics que són els meus objectius i destinataris n’abunden cada dia més. De mentides com a punys presentades (i acceptades) com a veritats excelses, d’enganyifes camuflades de ciència per a confondre la pobre gent, de rates dialèctiques instal•lades entre nosaltres n’hi ha a dojo… més d’una per habitants diuen al subsòl de les grans urbs… N’hi ha tantes, es reprodueixen tant, i són tan grosses que en tot cas, com apunta un amic meu, potser el que passa és que ja no hi entren en les dimensions casolanes del meu dispositiu rateril. El cas per no avorrir-vos encara més , és que les meves dedicacions ratomàquiques han estat també de vacances…. Felicitats a tots i a totes, si és que podem felicitar-nos, i en tot cas, les millors intencions i adhesions pel futur, ja a tocar.
Fins aquí ! Ara seguim...

S’ha acabat tanta peresa ¡! Qui s’han pensat que som, aquesta gent ?!. Mans al teclat ¡!
Ostres, i ara de que xerro amb tanta feina enrederida ?? Permeteu-me començar per algun començament i així anirem fent camí. Temes de molta rellevància i proximitat han estat tractats sistemàticament i diària (quina enveja ¡!) per les companyes i amigues de Punts de Vista i de Dempeus, i aquesta indicació de repàs i de lectura és un millor consell d’amic, si algú o alguna no ho havia practicat. Algun altra tema que, fa dies, ve ocupant-me algunes fibres miocàrdiques, algunes coronaries, i forces neurones , és tema de contingut partidari- polític- particular, quasi familiar- per tant de menys interès presumible per a lectors i lectores que no en tenen cap culpa. I probablement aquest ha estat un altra motiu de menor activitat socio-lúdica- ratoneril.
Jo avui em quedaré amb una sola tasca: fer agenda. Aproximar-la si més no.
Fa unes hores que som Presidència europea ¡! UFF! Quina por. No tenim endreçada la casa pròpia i ara fem d’amfitrions de tota la colla de col•legues europeus que, més rics o més pobres, més de l’est o de l’oest, ens vindran a mirar com tenim els mobles, el menjador i la cuina. El treball i l’atur, les condicions de vida, la cultura, l’economia, I nosaltres amb aquests pèls !!
Tenim molta feina si ens en volem sortir mínimament dignes del comandament rotatori pervers. I no s’hi val de dir que ara la UE ja té President fixa i que com l’hem triat de perfil polític baix, ja sabem que no podem aspirar a grans coses….
Us proposo d’aprofitar la ben entesa i fer com si ens ho creguéssim això de la Europa social. De la carta social de la Europa del Tractat de Lisboa, de bla, bla ,bla. Aquí la banda de rates és tan gran ventrada que podríem posar-nos mans a l’obra i tirar endavant alguna iniciativa d’aquestes que diuen que estan a la vista i previstes. En seguirem parlant, si m’ho permeteu .
I ara, prou !! Que això ha estat sobredosi. On és l’Almax ? On el cafè doble ??
Toni Barbarà, a 2 de gener de 2010.