AQUEST ÉS UN ARTICLE QUE SERÀ PUBLICAT A LA REVISTA "D'UN ROIG ENCÈS" DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA. AQUÍ EN TENIU UNA PRIMÍCIA...
La Llei.- El 24 de febrer de 2010 es va produir un fet històric a l’Estat espanyol: l’ aprovació final del text de la dita nova Llei d’avortament. Era el final d’una llarga i tortuosa tramitació. Es votava una esmena a la totalitat de la llei presentada pel PP, i van ser 132 vots contra el veto, 126 a favor (PP), i 2 abstencions (CC). Quedava doncs rebutjat l’intent d’ « avortar » la Llei d’avortament. El nou text es publicà al BOE (4- 3- 10) i entrarà en vigor als 4 mesos, és a dir el proper 5 de juliol.
El fet.- Fins aquí la legislació vigent al respecte era del 1985. Dins aquesta realitat jurídica el 2007 es van produir a Espanya, segons registres oficials, 112.138 IVEs (Interrupcions Voluntàries e l’Embaràs) dels quals 6.273 a menors de 18 anys ( i encara 500 a menors de 15 anys). El 2008 puja un 3’27 % a 115.812, i 10.221 menors entre 15 i 18 anys. Aquesta és una realitat incontrovertible i d’una contundència que liquida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que son els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.
Fins aquí pura descripció. Ara una afirmació tan senzilla com aclaridora: la Llei NO OBLIGA a cap dona a avortar!. Naturalment ! … Malgrat que llegint l’argumentari dels detractors i de la legió ultra antiavortista es diria que la legislació és una invitació o quasi un mandat a interrompre l’embaràs. I això és una gran mentida.
Altra cosa és la cobertura del dret de la dona a decidir sobre el seu cos, sobre la seva vida, sobre el seu futur, i a fer-ho sense posar en perill la seva salut ni la seva integritat, ni la seva legalitat. I d’això parla la nova Llei a la que nosaltres donem suport.
La nova llei tracta de més aspectes, que no pas solament de l’avortament com a final d’un procés indesitjat. Parla de Formació sexual i reproductiva, d’educació a la fi, però també de formació de professionals de la salut preparats i disposats per a exercir. Tracta, i ho celebrem, d’altres aspectes com ara el finançament públic dels anticonceptius, (inclosa píndola del dia desprès). Per tant de promoció de salut i de prevenció d’embarassos indesitjats. És un fet que a millor informació- formació- planificació, menys IVEs ( amb experiències concloents com a Cantàbria al llarg de 2007). Però la caverna mediàtica, la Espanya nacional- catòlica, les forces de la reacció i el conservadorisme més carrincló s’han llençat a la guerra: el Cardenal Antonio Cañizares blasmava a la COPE fa uns dies “La eutanàsia ja és present … és una fallida profundíssima de l’ humanitat… i tot s’inscriu dins una campanya mediàtica contra el Papa”. O el bisbe de Granada que ens recordava l’Àngels Martínez al seu bloc Punts de Vista. Va de retro !, El cataclisme !! Tots els i les diputats/des que han votat a favor de la Llei seran excomunicats i condemnats a l’ínfer, excepte el Rei Joan Carles, pobre, que ha hagut de signar-la per “obligació del càrrec”.
Tanmateix tot i sent una bona llei, no és òptima, i és perfectible en el futur. No garanteix (tot i que preveu) l’ exercici de la IVE dins la xarxa sanitària pública ,…i deixa l’opció privada “si cal”. No garanteix la disponibilitat real i arreu de professionals competents i disposats, és a dir “no objectors”, dins el sistema públic. Cal acceptar que aquesta doble opció suposa, de moment, un mecanisme de viabilitat pràctica front una realitat pretesament objectora i recalcitrant molt dura ( i que caldrà tractar degudament i preceptiva). Veure que en diu Dempeus per la Salut PúblicaÉs encara una Llei de terminis quan aquest criteri de temps hauria de desaparèixer. La IVE s’ha de practicar, lògicament i com tota dona sap, el més aviat que li sigui possible però sense limitació en el temps com determinant d’il•legalitat. Com era fins ara ?, Com queda ara ? Era legal en 3 supòsits: Recollia el risc greu per la vida o la salut de la mare (ja físic o psíquic) sense data límit. O també en cas de violació ( fins les 12 setmanes), i un tercer, dit avortament eugenèsic, en cas d’anomalies fetals greus (fins la setmana 22). Ara, la IVE es pot practicar fins les 14 setmanes sense necessitat de donar explicacions ni motius. Fins a les 22 amb motius avaluats de perill cert per a la mare o de malformació fetal. Més enllà només en casos excepcionals de malaltia molt greu o incurable, i/o alt risc per la vida, mitjançant informes de comitès clínics.
Apareix un condicionant farisaic que no podem compartir: Cal esperar sempre un mínim de tres dies de « reflexió » de la dona sol•licitant. En aquests dies rebrà informació confidencial sobre pros i contres de l’avortament, amb carta dissuasòria inclosa ,en un exercici tranquil•litzadors de consciències, proper al penediment cristià i a la submissió a la pressió social. Un altra dels detalls que ha obert un gran debat ha estat l’obligatorietat d’ informació, en cas de menors (16-17 anys), a terceres persones, pares o tutors. Al final del tràmit això preveu excepcions en casos concrets i que s’asseguri i acabi permeten la IVE.
Un darrer aspecte a millorar: No treu, definitivament, l’avortament del Codi Penal on a l’ article 145 preveu penes per a dones i professionals. Una paradoxa: fins ara en el cas de metges/gesses arribaven a penes de 3 anys de presó i fins a 6 d’inhabilitació professional. A partir d’ara aquests terminis s’endureixen fins a 6 anys i 9 respectivament !. Per les dones, en canvi, es passa de fins a un any presó (abans), a tan sols possibles sancions o multes.
Un aspecte de gran importància i molt positiu: La Formació i l’ Educació sexual.
El nou text diu al seu Article 8: “… S’abordarà l’educació sexual amb perspectiva de gènere.. i això inclou, en quan als/a les professionals sanitaris/es que rebran formació en Salut sexual i reproductiva, i en la pràctica clínica en IVE. També es formarà el professorat i tot plegat serà dins els programes de formació continuada.
Aquest precepte de preparació tècnic -mèdic per a la pràctica d’avortaments ha estat un dels cavalls de batalla i d’ insubordinació més flagrants per part de les forces conservadores i les institucions religioses integristes. Així portaveus i professors d’ Universitats catòliques (Navarra o la San Pablo CEU) van manifestar públicament … « Yo solo enseño aborto espontaneo ».
La escassetat de professionals disposats a practicar IVE , i més a centres públics és un fet colpidor. Una realitat que ha estat sovint pal•liada mitjançant l’arribada de metges i metgesses de l’ estranger. Les xifres son il•lustratives: tan sol un 2 % dels avortaments s’ha produït als hospitals de la xarxa pública !. A Aragó, de més de 20.000 IVE el 2008, només 4 ha estat a a centres públics !. A Madrid 4, a Andalusia 18… ! Una vergonya intolerable !
Es reclama aquí l’exercici d’un “dret”: el d’Objecció de consciència, i/o de càtedra. De forma gens dissimulada també el dret mercantil, de lucre i benefici, de butxaca, que permet canviar de criteri a certs professionals i Centres. En funció de l’escenari públic o privat canvia la seva objecció, la seva acreditació, la seva col•laboració amb la llei, … Una xacra que caldrà eliminar ben immediatament fent un seguiment curós d’aquesta contradicció insostenible.
En tot cas el dret a l’objecció no pot anular ni eliminat el Dret a decidir… i caldrà garantir que, sempre i arreu, hi haurà centres, equips i professionals disposats a practicar la IVE segons recull el text legal. Pels objectors de conveniència hi ha molts mètodes senzills capaços d’ esbrinar la seva fermesa ideològica i espirituals o l’ afinitats crematística i material. Seguiu, seguiu...




Dins l’abordatge de la planificació reproductiva i la prevenció d’embarassos indesitjats, mereix un comentari el cas del sistema d’anticoncepció d’emergència més abastament conegut com de la “Píndola dia desprès”. Oficialment a partir del 28 de setembre de 2009 es despatxa a les farmàcies sense necessitat de recepta mèdica. Així ho va decretar el Ministerio de Salud y Asuntos sociales. S’accepta doncs finalment com el que ha de ser un mètode anticonceptiu (que no planificador) d’emergència.
La paradoxa contradictòria és aquest cop Catalunya. Aquesta comunitat havia estat pionera en la dispensació accessible i gratuïta a centres mèdics i/o a urgències.

Una novetat que havia estat reivindicada ja la històrica 1ª Jornada de Participació en Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona (amb un regidor comunista al capdavant, el companys Ignasi Fina) allà pel 24 de maig de 2004,… Catalunya ha esdevingut ara la Comunitat Autònoma més retrògrada. Acaba d’implementar al seu territori elements de garbell, de limitació i control d’inevitable tuf reaccionari: Una pretesa avaluació de d’idoneïtat a càrrec del personal dispensador a la farmàcia, i per tant sotmesa a criteri del seu acord u objecció subjectiu ¡ ?. Argumenten que és aquesta una prova fiable de maduresa pera les adolescents (13 a 16 anys) sol•licitants. Un altre detall molt aclaridor del tarannà del Departament de salut de la Generalitat de Catalunya és el criteri econòmic: dispensació a taulell de farmàcia, però … pagant ! 18 €, una quantitat de la que no sempre disposen les/els adolescents… ni en plena crisi moltes persones adultes. Tampoc no es pot dispensar per finestreta, en torns de guàrdia, és a dir com a medicació d’urgència ¡?, en absoluta contradicció amb el seu mateix caràcter d’emergència. Tot plegat traves d’accés i d’utilització, en el sentit oposat a les recomanacions al respecte de la pròpia OMS. I a més dificultant el temps d’accés i per tant minvant la seva eficàcia : recordem que el mètode és efectiu en el 95 % de casos quan s’usa en les primeres 24 hores post- coit, i que baixa a només un 58 % emprat entre les 49 i les 72 hores. Molt malament Sra. Geli, molts disgustos amb la seva dèria i sensibilitat mercantil, amb aquesta seducció ( ha de ser això...!) pels co-pagaments, les recaptacions, les sostenibilitats economicistes de peus de fang i enganyifes pretesament conceptuals, per tota aquesta "rància - modernitat" de la gestió econòmica i amb criteris de mercat… que NO és això, i menys per un Govern anomenat i sostingut com d’ “esquerres”.
Menys a dir, poc a objectar, de tota la parafernàlia desfermada per les forces ultramuntanes del “derecho a la vida”, les sotanes de colors, les corbates peperes, els medias de la caverna i l’esperpent, el nacionalcatolicisme, i tota la seva cohort agitant carrers i alguna plaça del seu Madrid a base d’eslògans tan demagògics com “ No existe el derecho a matar” el 29 de març de 2009, o el de “Cada vida importa” el passat 17 d’octubre… amb participació a la baixa en nombre d’assistents i a l’alça en uniformes, hàbits i eslògans reaccionaris.
Les persones a qui ens importa cada vida, totes les vides, ens importen d’entrada la vida de les dones, dels milions d’ infants que moren de fam i misèria, dels milions de malalts per SIDA evitable amb un simple condó, de milions de malalts per malalties curables, de les víctimes de la violència i les guerres. Com també de les mares si així ho decideixen, quan i com ho decideixin, amb les garanties de dignitat per elles i els/les seus/ves fills/es, de salut i exercici de tots els seus drets, sense pors, xantatges, opressions, humiliacions, vexacions, pressions, … i sí amb voluntat i gaudi, amb justícia i llibertat, amb protecció i respecte. Això és i ha estat la Llei d’avortament, aquí i arreu, ara i sempre. Benvinguda !!
Salut !
Toni Barbarà

Amb permís de l’autora, l’amiga Elena Álvarez i el suport de la presidenta de Dempeus, l’ amiga i companya Àngels Martínez Castells, reprodueixo aquí aquest clarivident avís per a navegants en referència a una incontinència verbal – i pre electoral – del President Montilla que es treu la màscara i fa visible la seva imaginable complicitat amb les sotragades co-pagadores de la seva Consellera de Salut. Ni Aguirre, ni Güemes ( ara Fernández Lasquetty), ni Camps, ni Mas, ni Rajoy, ni Geli, ni Montilla, NO PASSARAN !
Voleu campanya electoral calenta ? La tindreu !

Sí Elena i Àngels, així de clar i català... i castellà també. Aquestes visites al "Círculo de Economía" son realment terrorífiques. Amb l'ombra difuminada del seu guru Salvador Alemany, aquest prohom de les Autopistes privades al servei del "públic" i de totes les usures imaginables, les paraules del Sr. Montilla ens omplen d'indignació i de ràbia. Honorable MENTIDA !!! Així no es fa sostenible el sistema públic de salut. Així se'l carregaran si mai està a les seves mans... i per aquesta feina tenen poderosos socis i aliats. Però també, en front una pila de gent, de dones i homes Dempeus que no dubtarem en defensar amb les urpes el que ÉS un dret de la ciutadania, guanyat i pagat i suat. Salut Elena, Àngels i tothom que vulgui posar-se dempeus !

Així escrivia Dempeus al seu bloc...



No ens cansarem de repetir que la sanitat pública no és gratuita, que ens ha costat molt en termes de lluita obrera i ciutadana, i com altres conquestes de salut i benestar, la paguem amb els nostres impostos i amb quantitats prou importants que se'ns descomptem de la nòmina. Si els diners no estan ben administrats no és culpa dels treballadors i les treballadores. Si es gasten milions d'euros en vacunes tan demostradament cares com, pel que s'ha vist, inútils, de qui és la mala gestió? Si ara es poden impulsar de veritat els genèrics i la despesa en medicaments es pot rebaixar amb mesures similars 1.500 milions d'euros anuals, per què no ho han fet abans? I així podríem seguir hores i hores...

No, Sr. Montilla, no es tracta d'un copagament, el que vostés volen es que tornem a pagar pel que ja hem pagat. Diuen que un euro per visita no és molt, que ho pot pagar tothom... Doncs no senyor, els més desfavorits no poden, i a més no tenim perquè pagar més per la incompetència de la seva administració. I si les persones de rendes més baixes fan mans o mànegues per pagar l'euro del re-pagament, què deixaran de comprar? En quina privació repercutirà? Com augmentarà la desigualtat dins la família? No s'adonen que aquestes mesures tenen biaix claríssim de classe... però també de gènere?

I per últim, però no per això lo menys important, com diuen els anglesos, la participació privada en la sanitat pública. Qué vol dir amb que hem de comptar amb el "sector privat i no lucratiu"... però vosté sent el que diu? De veritat es pensa que hi ha alguna mútua que no es regeixi, com a mínim, per interessos corporatius i per tant, no generals ni públics? No seria millor acabar d'una vegada per totes amb aquests privilegis?

I anant al fonamental: Des de quan el que entenem tots i totes per sector privat és no lucratiu? La sanitat catalana és força diferent de la resta de l'estat perquè aquí. durant els més de vint anys de govern de la dreta i aprofitant una història pròpia, es varen consolidar els sistema de concerts amb la sanitat privada. Però això està suposant ara una desviació cada vegada més gran dels diners públics cap el sector privat... Un sector privat que es mou --perquè únicament es mou i té sentit que existeixi-- pel seu afany de lucre. Senyor Montilla, no ens enganyem i sobre tot, no ens vulgui portar a vendre... El que està fen el PP a les autonomies on governa, amb la gestió privada dels hospitals públics, aqui a Catalunya, sota el paraigües dels "concerts" ja fa molts anys que funciona... però no entenem com ara vostè fa costat a la seva Consellera volent justificar unes mesures tan injustes com poc socialistes, i d'una manera massa descarada!

No és això, president, no és això, i no deixarem que ens entabanin amb arguments enganyosos. Per això estem dempeus!
Així li comentava el post l'Àngels Martínez Castells: "Ja sé que a Dempeus per la salut pública hi ha gent tant ferma com diferent, però deixeu-me dir que estic profundament identificada amb l'entradeta d'aquest post... de què el senyor Montilla? L'entabana la consellera que ens vol fer re-pagar i ell, a la seva vegada, vol entabanar-nos a nosaltres? Totalment d'acord, Elena! Ens troben DEMPEUS".

I finalment això deia ahir el president en una conferència en el Cercle d'Economia de Barcelona, davant de 200 empresaris.

Seguiu llegint...

Montilla plantea el debate del copago para un futuro "no muy lejano"
BARCELONA, 26 Mar. (EUROPA PRESS)

El presidente de la Generalitat, José Montilla, aseguró hoy que en un futuro "no muy lejano" deberá plantearse la introducción del copago en la sanidad pública.

De hecho, este era uno de los objetivos que planteó la consellera de Salud, Marina Geli, meses después de acceder al cargo, pero finalmente dio marcha atrás ante la alud de críticas que recibió la posibilidad de que los usuarios de la sanidad pública abonasen un euro por cada visita al médico.

En su intervención dentro del ciclo 'Conversaciones Preelectorales' organizadas por el Círculo de Economía, Montilla indicó que mientras que la sanidad pública es totalmente gratuita, "en cambio el copago es un concepto totalmente asumido en los servicios sociales", como queda estipulado en la Ley de Dependencia.

"En un futuro no lejano tendremos que plantearnos fórmulas para garantizar la viabilidad del sistema para garantizar el sistema sanitario", aseguró Montilla, citando a los estudios sobre la viabilidad del sistema sanitario que hizo años atrás el actual presidente del Colegio de Médicos de Barcelona (COMB), Miquel Vilardell, en el que planteó el copago.

Montilla indicó que, antes de introducir esta medida, hay otras decisiones que deben adoptarse previamente, como la mejora de la eficiencia de los centros sanitarios de utilización pública.

En este sentido, aseguró que es necesario contar con el "sector privado y no lucrativo para asegurar la prestación de servicios", característica que define el modelo sanitario catalán y que lo singulariza del resto de comunidades autónomas.

Reprenent els clàssics: un nou espectre (més que no pas fantasma) recorre Catalunya, Espanya, Europa… es diu DEMPEUS. Com ja sabeu els meus lectors i lectores es tracta d’un grapat creixent de PERSONES al voltant d’una idea i d’un objectiu: la defensa de la salut pública sense paranys ni mentides. Una munió de gents que ens vam posar DEMPEUS fa poc més d’un any i que no solament no ens hem cansat, sinó que ens estem difonent, escampant, esperançant mitjançant el nostre Manifest i la nostra activitat. I no hi res més saludable que la lluita per una causa noble, justa, democràtica i cada cop més necessària front les esgarrapades del neoliberalisme i el mercantilisme que vol liquidar la salut pública, com ha de ser i com nosaltres la entenem i defensem. Ens multipliquem en presències, en activitats, en idees, en propostes, en objectius, en pensament, en esperances…
Una bona prova de que som més dels que diuen i pensen el tenim aquest cap de setmana. Divendres 19 de març ( a part de celebracions onomàstiques que de Peps i Pepetes en gaudim arreu) diverses persones de l’exèrcit pacífic i saludable de DEMPEUS ens multiplicàvem per ser físicament a tres llocs a l’hora. Tres presentacions, tres, a càrrec de gents de la insurgència ciutadana que és ja avui Dempeus. Veiem:
L’Àngels Martínez Castells era la conferenciant d’un acte celebrat a Menorca, a la sala d’actes “Jeroni Marqués” del Cercle Artístic de Ciutadella. La xerrada convocada pel Col•lectiu de Dones Progressistes tractava el tema “Dona i Salut” . Presentada per la primera regidora de l’Ajuntament na Maria Bagur, la nostra Presidenta va tenir ocasió de meravellar un auditori expectant tot parlant sobre Dempeus i salut pública, com de Fibromiàlgia, SFC, SQM, com de feminisme i participació ciutadana …que tot és el mateix i cada cosa porta a l’altra. Així ho va recollir la premsa illenca i de bon segur que quan torni ens en farà cinc o sis cèntims. Esperem crònica Àngels… i vagi per davant Felicitats !
La Vanessa Puig també intervenia el mateix dia i hora. Ella és , (per qui no la coneix i gaudeix) una jove integrant de Dempeus, jove d’edat que no pas una promesa, sinó una realitat esplèndida. Ben acompanyada pel Lluis Camprubí , ambdós estudiosos investigadors sobre salut pública, desigualtats, privatitzacions… a la Pompeu Fabra dins l’equip del professor Joan Benach. Com veieu una pila de persones Dempeus…i caminant. El seu acte va ser a Badia del Vallès. Presentada pel company Nogués (més Dempeus) va explicar això de la salut pública tal com és (i no com diuen que només poden entendre els/les tècnics/ques). Estrenava la vocalia de Salut i Sanitat de l’AA.VV. de Badia… i quin millor estreno ! Preneu nota del detall gens superflu ni casual d’això de “Salut I Sanitat”… perquè vol dir que els conceptes de Dempeus prosperen i ja sabem que és cada cosa i cada concepte. Esperem també notícies de la Vanessa que segur que va donar una xerrada que marcarà fita.
Finalment, el qui això escriu, ficat darrerament a Secretari (també de Dempeus), vaig tenir el goig de participar a Blanes, a un acte organitzat per la coalició ICV/EUiA, mateix dia, mateixa hora, al magnífic equipament que és la Biblioteca comarcal. D’aquest darrer acte sí puc donar alguna noticia en primera persona. La convocatòria es deia “La sanitat pública a Blanes i a Catalunya”. Ens va presentar el company Joan Salmerón, portaveu municipal de la coalició, i vam intervenir, en Pepe García,de CC.OO. i president del Comitè d’empresa del l’Hospital Comarcal de Blanes , en Lluis Postico, diputat al Parlament pel Grup ICV/EUIA, i el qui això escriu ( Toni Barberà, als cartells) com a representant d DEMPEUS. Us estalvio, amics i amigues, la crònica de les intervenció doncs cadascú va parlar sobre allò que li escau dins aquest món de la salut..i tan sols confirmar-vos, ja em coneixeu prou, que a la meva xerrada vaig insistir en explicar que és i què no és Dempeus, en que és Salut i què Sanitat, i finalment alguns comentaris d’actualitat punyent sobre retalls econòmics en despesa farmacèutica , (si voleu podeu llegir un comentari meu a la web de Dempeus), el co-re- pagament ajornat …de moment (!?), i la crida necessària a l’autoorganització emergent i Dempeus. Com a una nova forma de participar, amb nou llenguatge, amb noves formes, amb empoderament… Més de cinquanta persones van escoltar amb atenció i manifest suport les intervencions des de,i sobre, aspectes complementaris del menú. També la TV local de Blanes ens va registrar uns breus comentaris (que no veureu a la CNN ni a 3/24). Seguiu llegint una mica més...


Per acabar una anècdota que penso té categoria i entitat pròpies: Dins el torn de preguntes del públic, el company Maxi Rica (en Maxi pels amics) em va interpel•lar sobre com “organitzar” Dempeus en el territori, a Blanes en aquest cas concret. La qüestió és assenyada i tant interessant que us en faig dues línies per a major extensió.
Dempeus no és una « organització” a l’estil clàssic, ni té (de moment, però ens ho estem plantejant) carnets d’afiliació o pertinença. És una actitud, un Manifest, un compromís, uns objectius i uns mètodes, tot obert, participatiu , plural, multidisciplinari i escrupolosament democràtic . Som suma de persones. La gent de Dempeus « militem », o no, en d’altres entitats, associacions, sindicats, o partits polítics i per tant Dempeus no vol ni entrar en cap mena de competència amb aquestes formes fonamentals de militància social i/o política. Dempeus no “inventa” estructures a territoris, i ja podem confirmar que arrela allà on hi ha PERSONES disposades a la tasca que ens caracteritza, allà on hi ha lluites veïnals, propostes, d’associacions de pacients, malalts, malaltes, grups d’ajuda mútua, reivindicacions locals i globals pendents, moviment associatiu, vida, insubmissió, empoderament, ciutadania, insurgència democràtica, gent “Dempeus”. Nosaltres des de la presencia puntual, o en el ciberespai, mitjançant la nostra pàgina Web de Dempeus, el que fem és donar raonament, proposta i recolzament a les accions i lluites justes de cadascun i cadascuna. Vull dir que el que preguntava en Maxi era contestat per la mateixa actitud del Maxi: “Poesía eres tu” que deia el poeta, Dempeus ets tu, Maxi, i els companys Salmerón, Francisco Martínez, Armenteros, Maria, Joan, etc… amb els i les qui vam coincidir i gaudir d’una vetllada engrescadora. Dempeus arrela i creix allà on hem generat les condicions prèvies de conreu (com ens explicaria l’amic_dempeus Josep Pàmies). Nosaltres només anem a donar i rebre suport, parlar i escoltar, animar, aportar-hi raons, discurs, pensament i objectius. En Maxi sense gairebé voler-ho es va convertir en referència tangible de Dempeus a Blanes i a la comarca… amb l’ajuda de tothom.
Salut I Dempeus !!

Més de vuitanta persones ens vam aplegar a la Sala Mª Aurelia Capmany del Pati Llimona de Barcelona, divendres 12 a les 19 hores. Es presentava el Llibre “Dempeus per la salut Pública” i la trobada respirava amistat, empatia i complicitats. Convidats il•lustres com la Montserrat Lamarca, o el professor Fabià Estapé. L’Elena Álvarez (vicepresidenta de Dempeus) i el Celestino Sánchez (president de la Fundació Pere Ardiaca) van presentar l’acte. Desprès un seguit de persones ens vam anar aixecant, dempeus, i vam fer una intervenció collage entre totes i tots... una veritable vetllada saludable i gratificant. I moltes ganes de no aturar-nos, de no seure massa, de seguir Dempeus. Aquí adjunto la meva breu aportació, aquest cop en vers i rodoli, per fer-ho distret...
Alguns Quartets en rima consonant
Per seguir, i anar-hi anant...

--------------------
Són temps difícils, nous temps d’estaca
Ho veus, Siset ?, que tu no ho veus ?
Torna a ser moment d’alçar-se
Mirar enlaire, posar-se Dempeus !
------
Atonyinades, fatigats i esperançats
Gent que la balla, com ella, com tu que jeus
pacients impacients, juntes i ajuntats
Dignes, cofoies, lluitant Dempeus
-----------------
Que no bevem a galet,
que no ens empassem el rat
que la salut és vida, quan és dret
No un negoci, ni un mercat
--------


Que ens agrada estar malalts ?
Que no hi hauran prous diners ?
Que estem massa contemplats ?
Mentides podrides de mercaders !!
-----------
Els recursos són de totes, i de tots
L’assistència ja és pagada
Amb treball, impostos,... vots
Pels traficants tinguem la caixa tancada
------
Ni parlar de Co- pagar
L’únic que és intel•ligent
És negar-se a Re- pagar
El que és comú, de la gent
--------
El que és públic és plural
Salut per tothom, per dret, cap regal
És salut si és integral I universal
No ho pot ser ni la injustícia ni el capital
--------
Això doncs, ni clients, ni pacients
Som més que algú que s’ho creu
Som persones generoses i exigents
Ciutadania insurgent, plena, Dempeus !
--------
Stand Up, Debout, Dempeus
Ja per tothom és sabut
A tota Europa hi ha veus
Diuen, Companyes, companys! Salut !!
--------------
Seguiu llegint si voleu...

Volvemos a las andadas de los sepulcros blanqueados, los fariseos bíblicos, a la doble moral y la doble vara de medir...a los ataques contra Cuba. Solo fuera de los medias, controlados y uniformados por el capital, encontraremos alguna información "distinta". Aquí unas declaraciones de Willy Meyer, nuestro eurodiputado, la propuesta de Resolución del GUE/EVN -Grupo Unitario de la Izquierda/Izquierda Verde Nórdica, y si quereis linkar la Declaració de la Asamble Nacional del Poder Popular de Cuba Willy Meyer: "La resolución del Parlamento Europeo sobre Cuba es un acto de injerencia que contraviene la legislación internacional"
Grupo de Izquierda Unitaria Europea / Izquierda Verde Nórdica / 11 mar 10
Estrasburgo - El pleno del Parlamento Europeo ha aprobado hoy una resolución sobre las relaciones de la Unión Europea con Cuba tras la muerte de Orlando Zapata después de mantener una huelga de hambre de 85 días.

Willy Meyer, eurodiputado de Izquierda Unida y Vicepresidente del Grupo de Amistad con el Pueblo cubano del Parlamento Europeo, ha denunciado el "ejercicio de manipulación política que supone esta resolución. Los diputados de la derecha, apoyados por liberales y gran parte de la socialdemocracia, han instrumentalizado los derechos humanos y, en concreto, la muerte de Orlando Zapata con el objetivo de condenar al gobierno de Cuba".

"Estos mismos diputados -continuó Meyer- que hoy han votado a favor de este texto son los que una vez tras otra se han negado a presentar una resolución ante este Parlamento condenando el golpe de Estado en Honduras. Son los mismos reiteradamente se empeñan en silenciar los asesinatos de sindicalistas en Colombia. Son los mismos a los que no les preocupa la muerte de civiles en Afganistán o que permanecen mudos ante las constantes violaciones de derechos humanos en Marruecos".

"Esta resolución insta a la UE a que apoye sin reservas el cambio de régimen político de la República de Cuba y pretende además, utilizar los mecanismos europeos para de ayuda a la cooperación para ello.

Para Meyer: "esto supone un acto de injerencia inaceptable, que contraviene los principios fundamentales de la legislación internacional, en concreto la Carta de Naciones Unidas de 1945 y el Pacto Internacional de Derechos políticos y Civiles de la ONU según el cual "todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación, y en virtud de este derecho, establecen libremente su condición política".

"Desde hace más de 50 años -ha querido señalar Meyer- los EEUU mantienen sobre Cuba un bloqueo económico, comercial y financiero en flagrante violación del derecho internacional que tiene severas consecuencias sobre la economía y las condiciones de vida de los cubanos. A pesar de ello, el gobierno cubano ha seguido garantizando sus ciudadanos el acceso universal a la salud y a la educación".

"Desde 1998 cinco ciudadanos cubanos siguen encarcelados en los EEUU sin que haya habido un juicio justo y, por el contrario, el gobierno de EEUU sigue dando refugio a un nacional cubano autor de un atentado contra un avión civil que causó la muerte de 76 personas".

Willy Meyer, Vicepresidente de la Asamblea birregional EUROLAT, ha explicado que lo que Cuba necesita de la UE es "que se establezca una relación de tú a tú con la isla, una relación basada en el diálogo sobre temas de agenda común incluyendo los temas de derechos humanos. Reclamamos la normalización de las relaciones de la UE con Cuba, tal y como la Unión Europea hace con el resto de países del mundo. Por eso exigimos que se retire la posición común porque supone un trato de excepción que la UE no tiene con ningún otro país".

"La Presidencia española precisamente se ha comprometido a esto, por lo que instamos a que siga este camino, a que ponga fin a la posición común, puesto que es el obstáculo principal para un diálogo normalizado con la República de Cuba. Y francamente-finalizó Meyer- una resolución como la de hoy hace un flaco favor al pueblo cubano."

... y para más información sigue la Propuesta de Resolución que presentó el GUE/EVN, nuestro Grupo parlamentario europeo...que no el VERDE que sumó sus votos al resto de fuerzas anti-cubanas y en cuyo nombre actuó,el eurodiputado Raul Romeva de ICV... Y eso me duele especilmente porque además de ser la organización coaligada a la mía - EUiA-, a nivel personal, ostenta y ejerce mi voto.


PARLAMENTO EUROPEO 2009 - 2014

Documento de sesión

8.3.2010 B7 0177/2010
PROPUESTA DE RESOLUCIÓN
tras las declaraciones del Consejo y de la Comisión
presentada de conformidad con el artículo 110, apartado 2, del Reglamento
sobre la muerte de Orlando Zapata Tamayo en Cuba
Willy Meyer, Jacky Hénin, Ilda Figueiredo, Patrick Le Hyaric, Marie-Christine Vergiat, Sabine Lösing, Jürgen Klute
en nombre del Grupo GUE/NGL


B7 0177/2010
Resolución del Parlamento Europeo sobre la muerte de Orlando Zapata Tamayo en Cuba
El Parlamento Europeo,
– Vista la Posición Común del Consejo de 2 de diciembre de 1996 sobre Cuba, adoptada a petición del antiguo Primer Ministro español, José María Aznar,
– Vistas las sanciones impuestas por la Unión Europea en 2003, que fueron suspendidas en 2005 y levantadas definitivamente en junio de 2008,
– Vistas las conclusiones del Consejo de 24 de junio de 2008, en las que se declara que la UE sigue estando dispuesta a reanudar un diálogo global y abierto con las autoridades cubanas sobre todas las cuestiones de interés mutuo, y que este proceso de diálogo debería incluir todos los ámbitos potenciales de cooperación, incluidos los sectores político, de los derechos humanos, económico, científico y cultural, y debería celebrarse sobre una base de reciprocidad, de forma incondicional, no discriminatoria y orientada a conseguir resultados;
– Vista la Declaración Universal de los Derechos Humanos,
– Visto el artículo 110, apartado 2, de su Reglamento,
A. Considerando que, tras realizar una huelga de hambre en una prisión cubana, Orlando Zapata Tamayo desgraciadamente falleció, en un hospital cubano, a pesar de haber recibido una atención médica adecuada,
B. Considerando que la Posición Común impide que la UE mantenga unas relaciones globales y abiertas con el Gobierno cubano sobre la base de sus intereses bilaterales; y que Cuba es el único Estado del mundo hacia el que la UE adopta esta actitud excepcional,
C. Considerando que la Presidencia española de la UE ha declarado su interés en abrir un debate sobre la conveniencia de intentar llegar a un acuerdo de forma que las relaciones de la UE con Cuba se basen en un instrumento jurídico bilateral,
D. Considerando que, con vistas a normalizar las relaciones con la UE, la autoridades cubanas han manifestado reiteradamente estar dispuestas a mantener conversaciones exhaustivas sobre cualquier tema de interés común, incluidos los derechos humanos, sobre la base del respeto mutuo y del diálogo en pie de igualdad,
E. Considerando la graves consecuencias del embargo económico, comercial y financiero que los Estados Unidos vienen imponiendo a Cuba desde hace más de 50 años, en flagrante violación del Derecho internacional, así como las amenazas y ataques de todo tipo contra Cuba, incluidos algunos de carácter terrorista, y los repetidos intentos de desestabilización, la mayoría originados en los Estados Unidos,
F. Considerando que el embargo tiene consecuencias negativas para la economía cubana y las condiciones de vida de los cubanos; considerando que, a pesar de todo, el Gobierno cubano sigue garantizando a sus ciudadanos el acceso gratuito a la sanidad y la educación,
G. Considerando que, desde 1998, cinco ciudadanos cubanos se encentran presos en los Estados Unidos sin haber sido sometidos a un juicio justo; que, en cambio, el Gobierno de los Estados Unidos sigue dando refugio a un ciudadano cubano que instigó el atentado con bomba contra un avión civil en el que murieron 76 personas,
1. Lamenta la muerte en un hospital del ciudadano cubano Orlando Zapata Tamayo, tras una huelga de hambre;
2. Pide a la UE que retire la Posición Común y que inicie un diálogo político completo con el Gobierno cubano, aplicando los mismos criterios que a todos los demás países con los que mantiene relaciones;
3. Acoge con satisfacción, en este contexto, la decisión de 2008 del Consejo de levantar las sanciones contra Cuba y pide al Consejo que mantenga esta decisión;
4. Reitera su enérgica condena del embargo y pide que se levante de inmediato, como ha pedido en 18 ocasiones la gran mayoría de los Estados miembros de las Naciones Unidas en la Asamblea General;
5. Apoya los esfuerzos de la Presidencia española para normalizar las relaciones UE-Cuba, un proceso que culminaría con la total retirada de la Posición Común, y espera que la muerte de Orlando Zapata Tamayo no constituya un obstáculo para este proceso;
6. Pide un diálogo más estrecho y la creación de una base duradera para una auténtica asociación entre la UE y Cuba para abordar temas de interés común, incluidas las cuestiones relativas a los derechos humanos;
7. Encarga a su Presidente que transmita la presente Resolución al Consejo, a la Comisión, a los Gobiernos y parlamentos de los Estados miembros y los países candidatos, al Consejo de Ministros ACP-UE, a la Asamblea Parlamentaria Paritaria ACP-UE, a la Asamblea Parlamentaria Euro-Latinoamericana y al Gobierno y a la Asamblea Nacional de la República de Cuba.

Amb el permís de l’ autor, el PEE (Partit de l’Esquerra Europea)i la col•laboració de Sirius va estar recollit i traduït, vull reproduir aquí unes reflexions molt interessants i en cara més valuoses si tenim en compta que dins aquesta formació política a escala europea coincidim 32 formacions de tot el ventall europeu, entre les quals EUiA de Catalunya,i I.U i PCE d’Espanya.

El Partit d'Esquerra Europea dóna suport a la classe obrera i el poble de Grècia i altres països del sud d'Europa en la seva lluita per defensar els seus drets econòmics i socials, submesos als atacs dels mercats financers conjunts i a les polítiques neoliberals i autoritàries dels seus governs nacionals i de la UE। Els problemes grec, portuguès i espanyol no són problemes nacionals. Són problemes europeus que posen en dubte tota l'estructura dels neoliberals de la UE. La situació econòmica de Grècia no justifica la propaganda que el país està al límit de la "fallida" i no podrien sobreviure sense la intervenció externa i/o polítiques d'austeritat del govern. El deute públic grec és important, però és també el cas en altres països europeus, com el Regne Unit o Espanya.


Nosaltres no acceptem l'afirmació que l'estabilitat de l'euro exigeix unes mesures d'austeritat tan dures com les proposades pels governs de la zona euro, la Unió Europea i organitzacions internacionals com el FMI i el Banc Mundial. Totes aquestes polítiques són de promoció dels interessos capitalistes i augmenten l'atur i les taxes de pobresa a tot Europa, mentre que els bancs privats són rescatats pels governs nacionals i el BCE a cop de milions d'euros públics. No hi pot haver una estratègia per posar fi a la crisi sense l'enfortiment de l'economia real i l'ocupació; no hi ha més justícia en la redistribució dels beneficis sense democratització del poder i la propietat, com a condició per a la mobilització de fons públics.

Als governs de Grècia i d'altres estats, principalment al sud d'Europa, s'els insta a establir programes d'estabilitat, cosa que augmenta l'IVA i els impostos, la retallada de salaris, el benestar i les pensions, mentre que els bancs i les grans empreses mai han estat tan ben tractats. Mentrestant, els marges de benefici dels bancs privats europeus han augmentat considerablement, a causa de la diferència entre les taxes d'interès sobre els préstecs del BCE (prop d'1%) i els preus dels bons que compren els estats (entre el 6% i 7% en el cas de Grècia).

Nosaltres lluitem contra els programes neoliberals d'estabilitat que estan subjectant a un xantatge als Estats membres, i demanen una revisió seriosa i profunda de la UE i les seves polítiques econòmiques i socials. La lluita per la democràcia en l'econòmic, la promoció de la solidaritat i la protecció dels ciutadans ha de ser una prioritat per a totes les forces polítiques d'esquerra i els actors socials.

En aquest context, proposem quatre demandes immediates que han de donar lloc a la nostra estratègia comuna:
1. Protegir les ocupacions, els salaris i pensions, com la primera prioritat de totes les institucions europees.

2. Fiscalitat de totes les transaccions financeres especulatives i la supressió dels paradisos fiscals en el territori europeu.

3. Creació d'una Agència Europea de puntuacions pública: Els Estats no poden ser ostatges de les agències de qualificació, que defensen els interessos especulatius.

4. Emissió d'Eurobons. Això permetria als Estats membres prendre prestat a taxes d'interès raonables.

L'Esquerra Europea expressa la seva solidaritat amb tots els pobles que pateixen les conseqüències de la crisi capitalista neoliberal, i al greu deteriorament dels drets humans i les condicions de treball, especialment per ala joves, dones i immigrants. La UE hauria de sentir-se molt més preocupada pel benestar de les persones que viuen al seu territori que pels bancs i les grans empreses. Donem suport fermament a la iniciativa de Synaspismos SYRIZA (Grècia) per a una lluita coordinada de les forces polítiques de l'esquerra radical al sud d'Europa, i la seva col.laboració amb els sindicats i moviments socials, en el context dels principis generals del Partit de l'Esquerra Europea.

Com un primer pas en aquesta articulació, proposem les següents accions:

1. Els partits de l'esquerra radical a Europa i Sud, PGE, han decidit conjuntament intensificar la seva coordinació immediatament, davant els efectes de la crisi. Mentrestant, es demana a altres forces polítiques, sindicats, moviments socials i intel.lectuals progressistes d'Europa, a actuar conjuntament, perquè la crisi no és un problema nacional, sinó un problema europeu i mundial.

2. El 24 de març ha estat declarat "Dia d'acció Europeu" per la Confederació Europea de Sindicats. Els partits de l'esquerra radical a Europa i Sud, PGE, participarà activament en aquest dia d'acció mitjançant l'organització d'accions conjuntes en les ciutats d'Europa i especialment a les capitals del Sud, mentre dona difusió de les seves aplicacions i les propostes programàtiques, en el context del programa EMP.

3. Durant aquesta mobilització, es proposa adoptar el lema comú: "Els pobles europeus no paguen per la crisi. Anem a per l'Europa de la solidaritat!".

Signat per: Lothar Bisky, president de AEM, Synaspismos (SYN), Grècia, Bloco de Esquerda (BE), Portugal, Esquerra Unida (IU), Espanya, Partit Comunista d'Espanya (PCE), Partit de la Refundació Comunista (PRC) , Itàlia, AKOA, Grècia.

... I si vloleu llegir més no us perdeu l'article de la companya Àngels Martínez Castells al seu bloc "Punts de vista"

JORNADA DE SALUT I DETREMINANTS SOCIALS A EUROPA- Barcelona. 27 de febrer de 2010

En aquestes línies reprodueixo les idees fonamentals de la ponència que vaig desenvolupar al taller de propostes i bases argumentals de la jornada, en la vessant més lligada al marc polític i un cop presentades les consideracions des de les perspectives científiques i socials.
Obvio per tant algunes expressions col•loquials dins el que va ser una intervenció oral. Vull però esmentar que la meva dissertació en ser la tercera cronològica de la taula va iniciar-se amb un reconeixement explícit de l’acord, suport i valoració respecte de tot el que ja havia estat explicat en les prèvies de la companya Àngels Martínez Castells (i que aprofito per convidar-vos a llegir, si encara no havíeu fet), i la del company Joan Benach que constitueix el nucli de la Declaració amplia que posteriorment editarem

La meva aportació intentarà donar, doncs, algunes paletades de color al quadre que ja tenim confeccionat. I seran al respecte del binomi Europa - Salut. Quina Europa ?, Quina Salut ?
El marc Europa…
1.- Cal ubicar les presents reflexions dins una realitat i un moment concret com és l’Europa que avui tenim. Aquest és el substrat real, el caldo de conreu on treballar un instrument declaratiu que en surti de la Jornada i que haurà de tenir molt present l’actual correlació de forces dins l’espectre polític de la UE. Una realitat que no pretenem ignorar, malgrat la diagnosis no sigui engrescadora. Amb una Europa que desprès les darreres eleccions al Parlament de juny de 2009 se’ns presenta més dretana cada cop, vull dir amb més suport electoral i polític a les formacions de dretes i/o centre dreta, però també amb unes expressions ideològiques i polítiques més arcaiques, dretanitzades, conservadores, neoliberals, i també més xenòfobes, homòfones i racistes. Una Europa profundament tintada de capitalisme i eurocentrisme.
2.- Un escenari on tot just acabem d’inaugurar Tractat,de Lisboa que ve a sacralitzar i ratificar la ja vella coneguda Estratègia de Lisboa, altrament dit el conjunt de polítiques neoliberals que ens han dut fins al moment actual. Una situació a la que hem arribat desprès de maniobres tramposes i antidemocràtiques per tal de d’ignorar o manipular el vot de la ciutadania, ja a França, a Holanda o darrerament a Irlanda. Un Tractat que ben poques llums aporta per la construcció de l’Europa social que nosaltres aspirem i treballem. Tanmateix és cert que disposa d’un apartat annex com a Carta Social, però aquesta exposició de literatura no és més que un rosari de bones intencions amb finalitat d’exculpació i maquillatge per amagar les veritables polítiques dures d’ajust econòmic.
3.- Una Europa que es diu a la recerca de la seva pròpia identitat, dins l’historia contemporània, un lloc al món, de cohesió i personalitat social i política, però tancada i barrada a la prioritat economicista, corporativa i l’adoració- submissió al mercat.
4.- Una Europa immersa dins aquesta brutal macro- CRISI que afecta i determina en allò econòmic però també ecològic, social, de models, cultural, de valors i d’idees, i política a la fi. Una Europa de moltes estrelles, i una Europa “estrellada”, que cerca la seva estrella polar que la orienti i que no veu que aquesta guia ha de ser l’Europa social. Una situació cada cop més insostenible per a la supervivència de treballadors, treballadores i classes populars, i que ha passat en pocs anys de la prestesa societat del “benestar” a la del “malestar” insuportable de la immensa majoria.
5.- Una Europa amb Presidència de torn espanyola en aquest primer semestre. Una menció de caràcter “honorífic”, cada cop amb menys continguts reals, des de la nova Presidència permanent. Tot plegat amb una manca d’entusiasme i de brillantor preocupants, molt a la moda d’aquesta lamentable situació on el “baix perfil” polític ha esdevingut un mèrit, a l’hora d’avaluar virtuts de líders i personatges. Tan poc engrescadora com el seu lema “Innovando Europa”. Una Espanya immersa de ple en la negror de la crisi, aquí especialment virulenta i duradora per les seves característiques causals , amb un govern central esgotant els seus rèdits electorals, instal•lat a l’ inèrcia de la desfeta, disposat a claudicar front les exigències de la dreta i la patronal, en un moment polític on mira de subsistir cercant suport a la seva dreta i amb les formacions nacionalistes, i executant retallades socials tan greus com la reforma laboral en curs o agressions tan serioses com la recent proposta de retard en l’edat jubilació fins als 67 anys, i que ja li ha estat contestada al carrer amb una multitudinària mobilització.

El tema Salut …
1.- A l’Estat espanyol, i a Catalunya com a territori autònom amb competències transferides igual que les altres autonomies, avaluem una situació històrica que confirma un sòlid i bon sistema públic de salut. Una atenció amb prestigi guanyat a pols i una eficàcia, i eficiència consolidades. Insistim en el concepte eficient donada la excel•lent relació entre els recursos emprats i els resultats obtinguts (mesurats en paràmetres de salut).
No deixa de ser paradoxal que mentre als EE.UU. el president Obama es debat amb virulència amb les forces més reaccionaries i ultraliberals per fer possible la seva fita d’una assistència sanitària universal, per a tothom, a Europa i en concret a Espanya i Catalunya, aquest accés és un fet en vigor. I encara més que el cost a les arques publiques de la sanitat és als EE.UU. superior al 14 % del PIB mentre a Espanya és tan sols de 7 % i esqueix.
2.- El més cert és però, com venim comprovant tota la jornada a Europa, que les grans corporacions multinacionals de la farmàcia, la biotecnologia mèdica, les empreses asseguradores i les mútues patronals han decidit i estan en plena execució l’assalt als fons públic i als serveis públics del sector salut i serveis socials. Les practiques emprades per aquestes macro empreses transnacionals i les forces econòmiques i polítiques que els donen cobertura i suport són d’una agressivitat extrema i la seva pretensió última és la parasitació i depredació final dels sistemes públics que avui coneixem fins a la seva liquidació o en tot cas aprimant-los fins a un servei caritatiu marginal per a pal•liar l’exclusió social irreversible. Les formes i maneres, d’altra banda, son múltiples i diverses i van des de la més elemental privatització per via decret fins a sofisticats mètodes d’ enginyeria financera incontrolable i opaca, o a subtils fórmules mixtes de pretesa col•laboració públic- privada, i consorcis de tota mena. Des del “Con-tracte” per a provisió de serveis al “Sense-tracte” desregulat de màxima impunitat gestora. A cada país, a cada territori, a cada historia local una metodologia local per fer bo l’objectiu global: mercantilitzar i liquidar el que queda de l’estat del benestar.
3.- I aquesta estratègia es dona a Espanya amb tota nitidesa. En alguns casos, amb governs autonòmics responsable de segell PP (Madrid, València) i de la dreta econòmica i política (CiU a Catalunya fins l’arribada dels Governs d’esquerres i catalanistes). En aquestes ocasions la connivència, permissivitat quan no directa complicitat o iniciativa són de fàcil comprensió. Més doloroses, però, resulten situacions com la present a Catalunya, on amb un Govern d’esquerres i de progrés, un govern tripartit (i on nosaltres, en tant que EUiA en fem part, ni que sigui una petita part…) sintonitzi i fins i tot promogui fórmules externalitzadores i mercantilistes com és el cas del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que sota la responsabilitat (històrica) de la Sra. Geli, reactiva segones edicions d’informes d’”experts” tipus Vilardell (continuadors d’aquells Abril Martorell) que pretenen explorar i oferir solucions financeres modernes- liberals per la “sostenibilitat” del sistema públic de salut, i que sistemàticament reactiven globus- sondes sobre imposicions de noves privatitzacions, mixtificacions, limitacions, o el seu gran desideratum: el COPAGAMENT. La batalla és de fons i ens hi juguem el futur del sistema o la seva demolició. Acceptar, suportar, patir a la fi aquesta figura mal anomenada co-pagadora, ja sigui per servei, producte o atenció, no és altra cosa que claudicar front un veritable RE-pagament. Repagament perquè ja hem pagat la nostra aportació econòmica per via fiscal i impositiva als recursos generals de l’Estat. No és qüestió de discutir la quantitat, simbòlica o no, sinó de negar el concepte mateix per fal•laç i pervers, doncs un cop instal•lada la fissura, la esquerda, és tot l’edifici el que queda sentenciat fins l’enfonsament. Així doncs NI parlar-ne de “COPAGO” perquè fora un “REPAGO”.
Aquesta reflexió abona la procedència de negar la caracterització de “gratuïtat” de les atencions dins el sistema públic de salut: no és “gratis” sinó ja pagat, prepagat, des del nostre esforç fiscal,…per part dels qui SÍ complim les obligacions tributàries, com ara els treballadors i treballadores. També volem denunciar en aquest capítol i moment les que sabem noves figures mercantilitzadores d’implantació soterrada: retallades a la cartera de serveis inclosos a la xarxa pública per tal d’ ofertar-los en forma de paquets d’assegurances privades (assistència buco-dental, altes tecnologies, atencions de confort hospitalari, etc) o, encara pitjor, mitjançant bonificacions fiscals per premiar la contractació de cobertures privades. Qualsevol d’aquestes maniobres son igualment perverses i depredadores i han de trobar la nostra oposició frontal i decidida.
4.- Per a nosaltres tota gestió realment pública dins el sistema ha de garantir la absoluta transparència i control democràtic de la direcció i objectius, ha d’estar provadament desproveïda de lucre empresarial i pel damunt de tot ha de mesurar els resultats i rendiments en paràmetres socials i de salut i no pas en termes de prioritat econòmica. Cas de no complir aquests condicionants el servei no és públic (encara que atengui “públic”) i no és concertable, ni externalitzable.
5.- Com veiem doncs , tot un panorama !! En plena macro-crisi, veiem com creixen les desigualtats o inequitats, per motiu de gènere, de classe, d’origen, de discapacitat… Constatem com s’aprimen les atencions i qualitat en salut laboral, com la salut mental segueix pendent de la seva redenció i integració plena dins el sistema, mentre s’incrementen les malalties, conductes addicctives i patiments mentals, o fins i tot el els suïcidis. Veiem com l’atenció a la dependència i la cura dels i de les més febles es queda sense recursos per poder abastar amb suficiència i rapidesa les mateixes previsions legals… Veiem finalment com en són de determinants per la salut les causes socials (causes de les causes) i més enllà causes les polítiques (causes de les causes de les causes en expressió de Joan Benach).
6.- Tot això explica l’ interès i la necessitat de cercar aliances socials i polítiques per conformar un ampla front de resistència anti-neoliberal i de defensa del caràcter –nítidament- públic de la salut, donant a més alternatives i discurs, com està fent l’entitat « DEMPEUS per la Salut Pública » en la seva curta però intensa vida associativa.
A Europa, tan diversa, tan plural, tan rica en particularitats de tot tipus, afirmem que els enemics de la salut pública són arreu els mateixos. Els mateixos que actuen a escala global i planetària al servei del mercat i del capital. El mateixos protagonistes polític, i corporatius, amb els mateixos inconfusibles objectius mercantils depredadors…encara que amb models ad hoc per a cada lloc, moment i situació particular. Per tant es tracta de respondre amb amples defenses, des d’un acord global i multinacional, a escala europea, però amb concrecions arreu, respostes locals i nacionals, i que a més haurà d’abastar la major interdisciplinarietat, la transversalitat dels temes i determinants.
7.- Com diu la OMS “posant la salut en totes les polítiques” i com diem aquí « posant la salut en tots els polítics,…i les seves agendes ». Com en aquesta Jornada on compartim sala persones de diverses disciplines, formacions, ideologies, països, llengües, i de diverses responsabilitats socials i polítiques. Superant aquella dificultat tradicional, quasi històrica, per part dels líders polítics que tendeixen a deixar en mans « tècniques » els temes de la salut, fent auto exclusió de la gran potencialitat política de la salut, relegant el debat a professionals i « bates blanques », sucumbint a la fi al parany del llenguatge excloent i tecnocràtic que fa impermeable la comprensió i l’acció en salut començant pels seus determinants i causes. Denunciem altra cop la utilització perversa del metallenguatge, de la gerga mèdicosanitària, del tancament endogàmic pel que fa a temes de salut, al corporativisme interessat i opac, a l’ usurpació del debat i la decisió democràtica. Recupero aquella coneguda afirmació del savi, Albert Einstein quan afirmava que “ Quan un coneix realment sobre alguna cosa és capaç de fer-li entendre a la seva pròpia avia”. També parlant de salut, no hi ha complexitats insuperables, ni dificultats tècniques excloents, sinó voluntat, o no, de fer-se entendre, amb la paraula al servei del concepte.
8.- Per acabar, anunciar que fruit del present debat i de la jornada de treball, recollim les aportacions i en proposem confeccionar una Declaració sobre Salut, o “BCN.Salut”que pensem en dues formes; una presentació breu i una altra en format més pedagògic i extens. Ambdues constituiran l’ instrument al vostre us i disposició per agitar les aturades aigües europees en matèria de salut pública, serveis socials, determinants i estat del benestar. Com ho farem a casa nostra mitjançant Dempeus i les forces polítiques aquí convocants i convocades. Que farem d’aquesta DECLARACIÓ una eina al servei de l’Europa Social que volem construir, i que ho farem als tres nivells de la mobilització i l’acció, l’ àmbit europeu ( via Parlament), els Governs nacionals i locals, i el tractament social i ciutadà, a peu de carrer i associació.
Igualment ens proposem constituir amb caràcter estable un Grup de Treball sobre Salut a escala i nivell europeu on puguin concórrer totes aquelles organitzacions socials i polítiques que coincideixin amb la nostra caracterització pública de la salut.
Tots i totes, des de cada racó del territori Europa, i més enllà, doncs la salut no té fronteres i només pot abordar-se en clau de justícia i solidaritat, sou convidats a la feina. Que la sanitat podrà ser pública o privada, però la salut només pot ser pública, i de totes i tots.
Salut i bon treball !

Toni Barbarà - Responsable d’Europa d’ EUiA i Secretari de DEMPEUS.

Barcelona a 27 de febrer de 2010