Crònica del lliurament del Premi Ignasi Fina de Salut Laboral, 2010, al Saló de Cròniques de Barcelona


Amb un solemne Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona ple a vesar, dimecres 28 d’abril a les 18’30 hores, ha estat lliurat el Premi Ignasi Fina de Salut Laboral de la present edició 2010.
L’acte ha estat intens i emotiu. Presidit pel Tinent d’Alcalde d’Acció Social i Ciutadania, Ricard Gomà ha tingut les intervencions de:
Benvinguda, marc, objectius, i presentació a càrrec de la Isabel Ribas, Delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i Presidenta del Consell Assessor de salut Laboral convocant del Premi. Aquest Consell actua com a Jurat amb els seus membres: Lucía Artazcoz, Noelia Medina, Vicens Navarro, Joan Guasch, Dionis Onya, i César Sánchez.
Una ponència magistral del Sr. Salvador Álvarez ,director general de Relacions laborals del Dept. de Treball de la Generalitat que ens ha parlat sobre un tema de gran actualitat: “Desplegament de competències en inspecció de treball al Govern de la Generalitat”.
Lectura de l’acta del veredicte del Premi I Fina de 2010. per part del Secretari del Consell , l’ Antoni Barbarà.
L’acta fa públic el nom del treball guanyador: Model d’informació per integrar la prevenció en un edifici compartit per diferents institucions de recerca biomèdica: de la legislació al taulell de laboratori. I en detalla la identitat dels cinc guanyadors: Sonia Alcázar García – Centre de Regulació Genòmica – CRG, Sergi Jarque i Salas – Universitat Pompeu Fabra, Rosabel Marrugat Lacosta - Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), Jordi Ruiz i Rull – Corporació sanitària – CRC, i Sandra Vial Mora – Fundació IMIM – Fundació CREAL. Tots ells i elles treballadors d’empreses diverses que comparteixen edifici al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.


El jurat manifestà que l’ elecció va estar particularment difícil i laboriosa, donat el molt alt nivell de qualitat de les candidatures rebudes i considerades.
Tanmateix reconeix en el guanyador una sèrie de mèrits determinants: La seva adequació òptima a l’objectiu i les condicions del Premi. El tractament sobre una activitat complexa, heterogènia i plural que inclou diverses línies de recerca, múltiples disciplines, varietat cultural, idiomàtica i d’origen,fins a 85 nacionalitats. La complexitat tècnica i tecnològica de les accions a prevenir i les bones pràctiques promogudes. La integralitat de tota l’experiència des de la seva implantació fins a la concreció pràctica actual així com la prolongació en el temps amb gairebé tres anys de desenvolupament. L’ èxit a l’hora d’ homogeneïtzar les informacions, les normes, i d’ unificar criteris. I finalment la plasmació de tot aquest treball en diverses accions d’extensió com són Instruccions bàsiques de seguretat, Manual d’informació preventiva en recerca biomèdica, Jornades de Prevenció i Salut en Centres de Recerca Biomèdica o un projecte de futur amb la creació d’una Biblioteca Preventiva on es pugui compilar la bibliografia específica del tema i sector.
Les cinc persones integrants de l’equip guanyador ha rebut els seus diplomes acreditatius i el txec econòmic del premi. En nom del col•lectiu ha agraït el guardó la Sra. Rosabel Marrugat qui ha destacat amb serenitat i emoció el gran estímul que suposa el Premi per tal de perseverar i d’ intensificar la seva tasca de prevenció i de salut laboral.
Finalment la cloenda a càrrec del Tinent d’alcalde Sr. Ricard Gomà amb una brillant confirmació de l’ interès municipal de Barcelona per aquests temes que la fan una ciutat saludable i pionera en la promoció de la salut dels treballadors i treballadores, tal com ens havia mostrat de forma exemplar el company Ignasi Fina fins a la seva desaparició.
Entenem que amb la present edició, el Premi Ignasi Fina queda consolidat dins l’espectre de la salut laboral, i com un referent anyal del Dia Mundial de la Salut Laboral que es celebra tots els 28 d’abril.
Per a nosaltres ha estat un plaer i un deure. Així n'han parlat i nescrit els blocs amics de l'Àngels Martínez Castells i el de Dempeus per la Salut Pública, tot recordant que en el dia Internacional de la salut en el treball constatem de nou que les condicions de salut laboral empitjoren.

Aquest és un dels nostres reptes, una de les nostres senyes d’identitat, un binomi que portem inscrit a la nostra manera de ser i de fer: la salut i el treball. Seguirem,....Salut !!
Toni Barbarà




COMO SIEMPRE: CONTRA LAS ERUPCIONES FASCISTAS, DEMOCRACIA Y SOCIALISMO - parte 2ª



Metidos en ya en clamorosas y justas indignaciones, parece que nuestra capacidad de respuesta y de réplica no debiera parar, no descansar ni para tomar impulso. Veamos la conjunción, nada casual, de algunos hechos y desechos en el noticiario de un día como hoy, domingo 25 de abril de 2010.

El fiasco vergonzante del TC – Tribunal Constitucional- , los ataques “manu jure” mediante – el tal magistrado Luciano Varela del Supremo - de la ultraderecha más casposa y fascista nunca suficientemente erradicada. De la movilización ciudadana y democrática en las calles se ocupan otr@s compañer@s de nuestro ciberespacio y no insistiré en el soporte con el juez Garzón, o mejor dicho con su labor y empeño de justicia. Ver post de Punts de Vista
Pero hay más: La conferencia del nazi negacionista Manfrd Roeder ayer en la siniestra librería Europa de Barcelona, un antro instrumental de otro Varela, Pedro este, un conocido y penado genocida neonazi.
Más: Un solemne magníficat ceremonial, cargado de sotanas y birretes de colores diversos para acoger al numero dos del Vaticano ( Tarsicio Bertone, secretario de Estado, alias Ministro de Exteriores) en un marco tan espléndido como es Sta. María del Mar, para beatificar a un capuchino Josep Tous (no confundir con los joyeros de los ositos) fundador de la Congregación de la Hermanas de la Madre del Divino Pastor, monjitas togadas que atienden escuelas católicas y la muy propia Residencia romana del oficiante cardenal. Este pájaro purpurado es de los que se despachan el tema de la pederastia inveterada en la traición- tradición católica aclarando que muchos psicólogos la relacionan con la homosexualidad, - que no con el celibato, que no con la represión sexual que llaman “sublimación espiritual”. Así que asunto liquidado: Cosa de algunos pocos maricones infiltrados en la Sta. Madre Iglesia. Cuatro desviados y pecadores a los que perdonar, o no.
Días de curiosa y coincidente polémica con el velo y anti-velo islámico en Pozuelo. Tantos personajes denostando la aberración indumentaria desde sus sortijas y medallas y relicarios de oro macizo, de sus hábitos, mantillas y caperuzas capirotes, tanto “trueno” vestido de nazareno que decía el poeta. Habrá que seguir e insistir en esta materia. Hoy pueden ya leer lo que opina Àngels Martínez Castells en su blog Punts de Vista, y con la que coincido por enésima ocasión. Que en esta labor de “DES-Velar”, literal , de quitar aquello que oculta y tapa; los velos a destapar son mucho más sutiles y complicados que los de tela.
Para ir concluyendo desde esta patente inquietud, que no es “la primavera que la sangre altera”, sino la derechona fascista y el integrismo ultracapitalista que todo lo tizna, lo agita y todo lo corrompe, dejo constancia que el ataque es frontal y en todos los frentes, y con toda su pútrida artillería: fascismo, violencia, machismo, xenofobia, racismo, homofobia, integrismo, sectarismo, …
Por cierto, una adivinanza: ¿Quien sabe reconocer al señor trajeado del centro de la foto inferior, brazo en alto él, el muy demócrata ?? ¿ Es ?? Sí, sí, es el Sr. Samaranch del que he leido estos días tantas loas...
Habrá que poner a miles de personas, millones mejor, en pie, DEMPEUS en la defensa de los derechos humanos, la justicia social, la democracia verdadera, la participación social, la lucha por el progreso, la civilización, la igualdad, y ya metido@s en harina, por la solidaridad y el socialismo.
Salut ! Y DEMPEUS !




CON ESTE P.P. INTOXICANDO Y AMENAZANDO , ¿TE SIENTES SEGURO ? - parte 1ª


La prensa de hoy (25/5/10) recoge una noticia que me genera una especial preocupación y una buena dosis de vergüenza ajena:
Dice El País: El PP reparte en Badalona folletos con el lema "no queremos rumanos"
Xavier García Albiol (PP) vuelve a la carga con la receta que le ha convertido en líder de la oposición en Badalona (Barcelona) y aspirante a arrebatar la alcaldía al PSC: vincular inmigración e inseguridad. Alicia Sánchez-Camacho ha participado en el reparto. Albiol ha acudido hoy al mercadillo semanal de La Salut (un barrio de la periferia de la ciudad) para repartir, junto a la presidenta del PP catalán, Alicia Sánchez Camacho, un panfleto en el que aparece una foto de rumanos de etnia gitana impresa sobre la pregunta "¿Tu barrio es seguro?"
La fotografía ilustra el tipo de personal que agita los más bajos instintos de nuestros barrios, barrios pobres, cargados de problemas y de esperanzas, barrios que ell@s quisieran “populares” de las gaviotas amenazantes, y que son populares de “pueblo” y pueblo llano.
Sonriente, Albiol ha prometido que, si es alcalde, "podremos salir por el barrio con la seguridad de no ser acosados o atracados". Usa la primera persona del plural (nosotros) en alusión a los vecinos de barrios que sufren una fuerte presión migratoria y un deterioro de los servicios públicos. Pero lo cierto es que desde hace más de cinco años no vive en Badalona, sino en Pedralbes, un barrio acomodado de la parte alta de Barcelona. El díptico combina cuatro palabras clave (inseguridad, suciedad, delincuencia, incivismo) con imágenes de gitanos y una fotografía que expresa el rechazo de algún ciudadano hacia el colectivo: "No queremos rumanos". Un portavoz matiza que el partido no defiende esa idea (en la imagen se ve una pancarta colgada en un balcón) pero admite que el PP ha seleccionado las imágenes que ilustran el folleto. "Quien viva en Badalona debe adaptarse a nuestras costumbres", insiste en el folleto Albiol, que hace días llamó "plaga" al colectivo de gitanos rumanos. "Han venido exclusivamente a ser delincuentes".
Más que sonriente, sacando dentadura en un gesto provocador, desafiante y meticulosamente aprendido en los peores estilos populistas, electoralistas y berlusconianos. El tal García Albiol es plenamente consciente de su hazaña, y lanza continuas amenazas de discriminación para cuando sea “alcalde”, recordando (y eso sí es tan lamentable como cierto) que su grupo municipal es el segundo en escaños (7) y a solo dos concejales de la minoría mayoritaria (9) del PSC ( gobernando con CiU (5) y ERC (1), y con ICV/EUiA que tiene 5 concejales, en la oposición.
Realmente estas actitudes genuinamente derechosas, xenófobas y populistas son una verdadera plaga con la que no debiéramos acostumbrarnos a convivir, ni coexistir. La frasecita del “líder”, en descarada competencia abierta con los más feroces racistas de Plataforma x Catalunya, tiene su contenido explicito y tiene su “miga” implícita (blanca, por supuesto). Promete que habrá que “adaptarse” a “sus” costumbres, usos, valores- antivalores, impunidades,.. ¡ Uff ! ¿Que dicen en la calle Génova/Madrid ?
Ana Mato, vicesecretaria de Organización y Electoral de PP, ha desmarcado a la dirección nacional de la formación de los folletos . Mato ha matizado en Madrid que se trata de "un panfleto de la calle" en el que aparecen algunos lemas que los populares "desde luego no comparten", por lo que el PP de Génova no se hace responsable del mismo. "Lo importante es que el tema de la inmigración no se convierta en un problema, sino que sea una oportunidad para ellos y también para nosotros", defendió Mato.
Notemos que la portavoz “nacional” ( dicho con propiedad “estatal”) del PP dice “desde luego”, “no compartir” y que no se responsabilizan. Pero NO descalifican, reprenden, contradicen, desdicen, rectifican, sancionan ni reprenden, a sus “militantes catalanes” que firman y distribuyen la bazofia. Evidentemente si así lo hicieran deberían destituir de inmediato a toda la cúpula pepera de la CataluÑa pasando por la de la “periférica” Badalona.
Tambien El Periodico dominical de recogía la noticia en su sección “Cosas de la vida”
El PP relaciona en un folleto la delincuencia con los gitanos rumanos
El PP de Badalona ha retomado el discurso, que tanto rédito político le dio hace tres años, de la inseguridad, la delincuencia y el incivismo, vinculados esta vez al colectivo de gitanos rumanos. La formación –con su presidenta en Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, al frente– distribuyó ayer unos folletos en los que aparecen las palabas inseguridad y suciedad con fotos de gitanos rumanos.
El folleto, titulado ¿Tu barrio es seguro? también incluye fotografías de coches quemados, basura en la vía pública y manifestaciones vecinales de los barrios de Sant Roc, Artigues,



Se imponen algunas aclaraciones urgentes.
Badalona es una ciudad, que conozco bien porque es mi ciudad, que elegí desde hace décadas. Con sus más de 200.000 habitantes es la tercera en demografía de Catalunya, pero ocupa también un lamentable lugar en el ranking de paro y precariedad. Es un paradigma de los disparates urbanísticos que sustentaron su explosión social en el franquismo especulador y depredador de los cincuenta. Con la democracia ha ido rectificando aquellas brutalidades, con mucho esfuerzo e irregular resultado (como en todas partes, o casi).
Pero lo que es incuestionable es que Badalona es una ciudad que yo definiría con absoluta sinceridad con tres conceptos: joven, trabajadora y plural, crisol de inmigración.
Si de alguna cosa puede presumir es de la cantidad y calidad de generaciones de nuev@s catalanes que ha forjado esta ciudad milenaria, casa y hogar de pueblos y culturas, desde los iberos y los romanos, hasta los pakistaneses, chin@s, magrebís, ecuatorian@s y/o rumaneses, pasando por miles de inmigrantes que en su día llegaron desde Andalucía, Extremadura o Galicia. Y de esa mezcolanza, de ese mestizaje profundo, emerge una nueva ciudadanía universal y sincrética de valores y riquezas policromas, cimiento y base de esperanza y de futuro. Así pues, “todos los derechos para todas las personas”, sin la menor objeción a género, etnia, clase social, ideología o religión, lengua o cultura. No más obligaciones a ningún colectivo de personas, y sí los mismos deberes que marcan la leyes, para autócton@s, y no.

Amenazante y apocalíptica la reincidente afirmación de García Albiol, de estar a tan solo dos concejales , dos sillas, dos votos, para ser el futuro “Alcalde” de la ciudad. Será necesario asociar en las mentes de la ciudadanía, que no en un panfleto de los suyos, palabras y conceptos de proximidad con su propuesta (que no llamaría ni política): corrupción, impunidad, autoritarismo, discriminación, racismo, xenofobia, machismo y homofobia, petulancia y chulería, integrismo, intolerancia, demagogia, populismo, mentiras, retroceso…

Seguiré con toda esta reflexión, que ya se me alarga, en un segundo post rateril…. Parte 2ª ...


Carta de Alexis Tsipras Presidente de Synaspismos, Presidente del Grupo Parlamentario de la coalición SYRIZA



La situación social, económica y política en Grecia ha alcanzados unas cotas de gravedad tan temibles como previsibles. Quiero aportar mi modesto espacio de “La ratera” para reproducir la Carta, que traduzco, y que nos llega desde Synaspismos y el PIE., firmada por Alexis Tsipras, y en demanda de solidaridad.
Dice así:

Atenas, 23 de abril de 2010

A la atención: Presidente el Partido de la Izquierda Europea (PIE), Lothar Bisky, y a todos los Partidos que componen el PIE

Queridos camaradas:

Esta mañana, el Primer Ministro griego ha anunciado su intención de utilizar los mecanismos de la U.E. y el F.M.I. para responder a la crisis. Esta perspectiva es una elección desastrosa para Grecia y anuncia una evolución negativa para todos los pueblos de Europa.
Synaspismos y el Partido de la Izquierda Europea ya propusieron alternativas para hacer frente a la crisis.
Las fuerzas dominantes en Europa, conducidas por el sistema financiero europeo, por el Banco Central Europeo y la canciller alemana, Sra. Angela Merkel, junto con con el Primer Ministro griego y su Gobierno han hecho todo lo necesario para llegar a esta elección desastrosa.
Se pide ahora al pueblo griego que pague el precio de una crisis de la que no es en absoluto responsable. El pueblo griego se opone a estas opciones. El Gobierno de Papandreou se niega incluso a solicitar al Parlamento que apruebe su elección.
¡Synaspismos y nuestra coalición SYRIZA, piden un referéndum inmediatamente!
Es sobre las espaldas de los trabajadores griegos que descansa ahora la gran responsabilidad de resistir frente a estas decisiones, en nombre de las generaciones futuras - en nombre de todos los trabajadores y de los pueblos europeos.
Queridos camaradas,
Les invitamos que envíen a los miembros de su partido, así como a toda la clase obrera y a la ciudadanía, no sólo un mensaje de apoyo al pueblo griego, sino también un mensaje de colaboración y coordinación con nuestra acción, con el fin de que se desarrollen luchas en toda Europa, contra el ataque sufrido por el pueblo griego hoy, y al que deberá enfrentarse todo el pueblo europeo mañana.
Debemos resistir juntos.
Cambiemos Europa juntos y transformémosla en la Europa de la paz, la democracia y la justicia.
¡¡ Actuemos ahora !!.


Alexis Tsipras. Presidente de Synaspismos.

LLEGIR UNA ROSA, OLORAR UN LLIBRE...


Som en ple orgasme de St. Jordi !! Certament una festa original i nostrada.
De no haver estat pel núvol de cendra del Eyjafjallajökull ,- Ey ja fjalla jö kull - altrament dit “volcà islandès impronunciable” quan és ben pronunciable sil•labejant i amb nemotècnia: “Ell ja falla !! Jo de cul" !! -, havia d’explicar a un bon nombre de visitants europeus que haurien arribat a Barcelona en què consistia, què era, aquesta festivitat del St. Jordi. I realment cal explicar-la. Una festa que no és festa laboral i on del que es tracta és de sortir al carrer, passejar, badar, triar, decidir si es vol, i acabar amb una rosa i un llibre a les mans...ja sigui rebut d’altres mans, o bé ofert a altres mans. O millor, i a ser possible, totes dues coses.
Una FESTA realment en majúscules !! una expressió genuïna i realment notòria. A preservar, doncs, pel damunt de tantes modernitats insulses i absurdes que en envaeixen. Com explicaré és una Diada de Sentits, de sentiments, de cultura, d’identitat, i ....de negoci, també.
Però vagi d’entrada que no he errat en el títol: Us proposo “llegir” a, i dins, la rosa el missatge del qui us la ofereix o amb que la oferiu... una declaració autèntica, que no solemne ni protocol•lària d’estimació, i d’una estimació que pot tenir tantes lectures com a pètals.
Us demano “olorar” un llibre, doncs com sabeu els llibres són uns objectes animats, són expressió vital i tenen moltes característiques, fins i tots organolèptiques...gust, tacte,imatge, color ...i olor !! Una olor especial i capaç d’aportar una pila de sensacions, de records, d’evocacions, d’activacions neuromotores... d’afectes i d’efectes.
Però a més cal fer aquest ritual del dia al carrer, al bell mig de la gent, caminant “a la catalana”, sense masses presses però sense aturar-se. Xino- xano, mirant aquí, allà i al voltant no sigui el cas... De forma processional en filera espontània (mai obligada ni manada), dins una mena de tumult ordenat, dins un ordre desordenat... al carrer de tots i totes, en públic.
Tota aquesta proposta perquè ?? Doncs per portar la contrària als qui volen que comprem “llibres electrònics” alies “eBook” , que ens enviem roses virtuals via cibernètica, e.mail o per SMS multimèdia, ... I és que cada dia sortim menys al carrer, esdevingut espai de transit i de risc inevitable, que caldria i convindria obviar. Perquè cal recuperar i reivindicar l’espai comú, el de relació personal i interpersonal, l’ àgora, la plaça i el carrer en públic. Per no perdre aquesta tradició, costum cultura, aprenentatge, contacte, frec a frec.
Deixeu-me però per acabar amb aquest etèria reflexió del Sant- mata- Dracs que sens dubte si heu sortit a ciutat, a vila, haureu confirmat que es respira, “Sentiment”, i que és bo i saludable dir a algú i escoltar que tu importes o ella importa, que ets tingut en compta, o en definitiva que t’estimen i que estimes. Que es veu color de “Sentits” en una explosió sensorial i sensual. I Finalment per malbaratar tota aquesta poesia inusual una mica de prosa pragmàtica: també és la diada del calaix, llegiu negoci, de la botiga, del tenderol, de la parada de roses i de llibres...i de les editorials i dels majoristes del ram ...de flors. Per una òptica plenament catalana, gairebé identitaria, la conjunció gairebé perfecta !!
Visca St. Jordi.... i botiflers aneu amb compte que som un poble molt guarnit i molt llegit !!
Salut !!
Toni Barbarà

CONCENTRACIÓ CÍVICA



INVESTIGAR ELS CRIMS CONTRA
LA HUMANITAT NO ÉS DELICTE
1.000.000 de morts en execucions, bombardejos, desnutrició, assassinats, combat...
50.000 exiliats a Veneçuela, Mèxic, Argentina, Xile, República Dominicana,...
300 fosses comunes localitzades amb milers de persones enterrades
Èxode cap a França de 465.000 espanyols
30.000 nens robats a les seves mares i pares
200 camps de concentració i U.D.T
Més 113.000 desapareguts

Un deure i un honor sumar la meva Ratera a la convocatòria de mobilitzación antifranquista i en suport del jutge Baltasar Garzón.

BARCELONA 24 ABRIL 18:30 h - Pl Sant Jaume -
CONVOCATÒRIA A TOT L’ESTAT, A LA MATEIXA HORA I DATA -

JO RECOLZO A GARZÓN

INVESTIGAR ELS CRIMS CONTRA LA HUMANITAT NO ES DELICTE.
DONEM SUPORT AL JUTGE BALTASAR GARZÓN
Els ciutadans demòcrates de l’Estat espanyol, i del món, volem manifestar el nostre
absolut rebuig a la vergonya que ha perpetrat el magistrat Luciano Varela Castro, amb l’acte de la Sala penal, del Tribunal Suprem, per la causa especial 20048/2009.
El Tribunal Suprem tramita les querelles, per prevaricació, presentades per “Manos Limpias” i “Falange Espanyola” contra el jutge Baltasar Garzón. El fonament al·legat és l’excés en les competències en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme.
Garzón acusava Franco i altres membres del seu Govern de “detenció il·legal forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat”, dintre d’una “activitat criminal planejada i sistemàtica de desaparició i eliminació de persones per raons ideològiques”.
S’acusa Garzón de prevaricar, és a dir, de dictar resolucions injustes sabent que ho són i es considera que existeix causa probable per l’adopció de diverses resolucions, i per la consciència d’antijuridicitat i oposició a l’Ordenament Jurídic.
En aquest sentit, s’invoca la llei d’amnistia 46/1977, preconstitucional, i s’oblida que la Constitució Espanyola vigent disposa en el seu article 10.2 que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
Deia Martin Luther King que la injustícia en qualsevol lloc és una amenaça a la justícia a tot arreu.
Convé recordar que alguns magistrats del Tribunal Suprem van jurar davant Déu lleialtat al “Caudillo y los Principios Fundamentales del Movimiento”.
Convé preguntar-se si la competència o incompetència que s’al·lega poden implicar que les sentències del jutge Garzón fossin injustes, i es pogués doncs, sol·licitar la nul·litat d’aquestes, si així ho estima l’autoritat judicial competent, jutjar al jutge només respon a una perversió política del sistema judicial, que ve a manifestar un brindis al franquisme que va costar tantes vides al país, i a Europa.
Manifestem que totes les víctimes, al marge de les seves conviccions polítiques, mereixen la justícia, que la nostra Justícia no segueixi sent injusta, per raons polítiques, i continuï sense complir amb les obligacions que els tractats internacionals, i la Declaració Universal de Drets Humans, imposen.

Alguns dels signants:
Adam Martin (Periodista) Juan Potau (Actor)
Anna Soler Pont (Agent literari) Pilar Rahola (Escriptora)
Berta Marsé (Escriptora) Manuel Outumuro (Fotògraf)
Carles Balagué i Mazón (Director de cinema) Manuel Perona (President de la Assoc. per a la
Carmen Elías (Actriu) recuperació de la memòria històrica de Catalunya)
Carmen Domingo (Escriptora) Pere Vall (Periodista)
Elisenda Roca (Periodista) Ricard Domingo (Productor)
Isabel Coixet (Directora de cinema) Rubén García Cebollero (Escriptor)
Javier Gurruchaga (Cantant) Rosa Regàs (Escriptora)
Joan Carles Gallego i Herrera (CC.OO de Catalunya) UGT Catalunya
Joaquim Oristrell (Director de cinema) Associació d’Estudiants Progresistes
Jordi Miralles (Diputat. Coord. D’EUiA) Grup ciutadans/es “Investigar els crims contra la humanitat
Josefa Bauló Doménech (Publicista) no es delicte. donem suport al Jutge Baltasar Garzón”
Juan Marsé (Escriptor)
...i llegiu més sobre el tema a Punts de Vista de l'Àngels Martínez Castells


ACTE LLIURAMENT DEL PREMI IGNASI FINA 2010 DE SALUT LABORAL



El proper dia 28 d’abril es celebra arreu el Dia Mundial de la Salut Laboral. L’Ajuntament de Barcelona fa alguns anys, des de l’anterior legislatura va instaurar un Premi per significar i agrair les millors iniciatives en el camp de la seguretat i higienes en el treball, i més enllà en la prevenció i sobretot el desenvolupament de la salut dels treballadors i treballadores en el lloc de treball i el seu entorn.
Va ser el Company Ignasi Fina, regidor de Salut Pública, que ens va deixar fa tot just tres anys, qui va impulsar aquesta acció amb la voluntat de visualitzar com és d’important el tema del treball i les condicions de l’ocupació com a determinants de salut, i com aquesta visió supera de llarg la simple prevenció d’accidents, que per suposat també inclou.


L’any passat, 2009 aquell Premi inicialment anomenat Barcelona de Salut Laboral va passar a denominar-se Premi “Ignasi Fina” en reconeixement a la seva memòria i a la seva tasca incansable en la lluita per la salut dels i de les treballadores.
És per tant, aquest 2010, el segon any amb el Premi Ignasi Fina i volem fer nostra la seva causa i objectiu. Els/les aspirants van esgotar el termini de presentació el dia 14 d’abril. Ara és el Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona constituït en Jurat del Premi qui fa la valoració i avaluació dels mèrits de les candidatures presentades.
Finalment el proper dia 28, tal com iniciàvem aquest escrit, es farà el solemne LLIURAMENT del PREMI IGNASI FINA al Saló de les Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, a Plaça St. Jaume. L’acte és convocat per a les 18’30 h i l’accés és obert (millor avisar però a aquesta adreça alopezl@bcn.cat per qüestions d’aforament). A l’acte hi haurà una intervenció del Sr. Salvador Álvarez, director general de Relacions Laborals, del Departament de Treball de la Generalitat sobre el tema de la situació de “Traspassos de competències d' Inspecció de Treball al Govern de Catalunya”, que promet ser interessant i molt actual.
Posteriorment es farà públic el(la guanyador/a de l’edició d’aquest any del Premi i es farà el seu lliurament, tant pel que fa al diploma com al premi metàl•lic, i la persona que el representi farà us de la paraula.
Un acte amb molt contingut, tant del món de la salut pública i laboral, com del món del treball, i sobretot una trobada emotiva dels molts amics i amigues, camarades, companys/es, de l’Ignasi Fina, aquella bon metge i millor persona.
Us hi esperem…
Salut !



VISCA LA REPÚBLICA !!


Avui no és un dia qualsevol…. Un dia dens, plujós i d’aparença gris. Ni tan sols la vida política i quotidiana, amb una agenda farcida d’activitats, pot esborrar l’impacta creixent i esplendorós del 14 d’abril. Dia de la República espanyola, aniversari d’un esclat d’esperança, justícia i democràcia que tan sols la violència i els crims feixistes van poder assassinar… però no liquidar. Avui, un dia en que el Tribunal Constitucional, ens amenaça amb la seva tisora centralista i anticatalana, amb les seva qüestionable i qüestionada legitimitat, … anys de debat i “intensos treballs”, diuen, per validar (ells i elles de molt dubtosa validesa democràtica) si la decisió del poble de Catalunya sobre el seu propi Estatut d’autonomia, és o no és “acceptable” ? I tanta demora inspira totes les recances i fa témer el pitjor. Un dia on el Ple del Parlament de Catalunya debat sobre política agrícola ..i ja tocava, doncs aquesta qüestió, vital i definitòria, malviu sota les trompades de les macro- industries agroalimentàries i la preocupació que genera tanta permissivitat – complicitat per a un camí sense retorn al precipici de la ma dels transgènics . Hi ha moltes més activitats, a escala Europea, als EE.UU. , fins i tot al Camp Nou…
Però, tanmateix, el 14 d’abril, ÉS EL DIA DE LA REPÚBLICA ! Una República , la segona, que mereix tota la nostra estima, adhesió i emoció, i per la que van caure les millor persones i es van sacrificar milions de companys/es d’ una generació màrtir. Una República, la tercera, que vindrà,… inqüestionablement i com a senyal d’esperança i de futur civilitzatori….perquè és del tot insostenible i arcaic un règim, el monàrquic, que pretén la superioritat per sang i bressol d’uns determinats individus, individues, dites de la reialesa. Que avui ja hem identificat el genoma humà i sabem que són genèticament de la vulgaritat estimada de la espècie humana sense més (o potser menys), que la sang real no es blava, i que ni que aparentin com a gran mèrit ser “normals”, són un anacronisme que no es sosté. I tanmateix ha sostingut molts altres anacronismes, alguns francament antidemocràtics, que cal superar definitivament. Per tant, doncs, vull una Presidenta o president de la República que pugui escollir, o desescollir… com vull expressar el que ha de ser de major el meu país Catalunya, dins un Estat espanyol, dins un marc Europeu, dins un planeta just i solidari….


Per tot això, aquí van questes línies, i la meva suma al que diu la companya i mestra Àngels Martínez Castells al seu bloc Punts de vista, veritable guia actualitzada del que passa, no passa i hauria de passar. Diu…


Arribada la transició franquista al punt de no retorn pels escàndols de la justícia (els darrers, Egunkaria i la querella de fatxes contra el jutge Baltasar Garzón) i del Pocero contra Manuel Fuentes i Cayo Lara, la corrupció econòmica, moral i política dels hereus del franquisme, la burla que pretenen fer de la memòria històrica, l'absoluta manca d'equitat d'una llei electoral que afavoreix el bipartidisme en alternança sense alternativa econòmica i social possible, el no reconeixement de l'Estatut de Catalunya votat pel poble i aprovat pels Parlaments català i espanyol... i, de manera especial, la crisi econòmica que amenaça amb nous sotracs, atur, por i malviure a treballadors i treballadores i no ens permet luxes sumptuosos, patriarcals i innecessaris com el manteniment de tota una caterva de Borbons, familiars de Borbons i mantinguts dels Borbons a càrrec dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, es proclama solemnement des de blocs d'IloveIU, propers, amics i republicans, un nou model d'estat, Republicà i Federal, que recupera, ja d'entrada, els valors recollits en l'inici del primer article de la Constitució de 1931 i converteix "España es una República democrática de trabajadores y trabajadoras de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia (i podríem afegir-hi, a més, de Solidaridad.)

Fóra de la República tot tipus de mangantes, "poceros", especuladors, xenòfobs, fatxes, vividors, corruptes i corruptors... I en un dia especial en el que el Parlament es reuneix en Plenari per debatre el futur de la pagesia a Catalunya se m'acut que el millor és recordar el crit dels segadors (i segadores): Visca la terra i mori el mal govern!... i afegir-hi, avui de manera especial: Visca la República!

----
Podeu celebrar aquesta gran festa de la democràcia el proper diumenge, a l'emblemàtica vila de Montblanc, i ha començat ja la sèrie de proclamacions
blocaires viul i ceronegativo
----
Amb ella i am la Manola que avui serà protagonista pòstuma d’un homenatge del tot merescut, amb tants i tantes persones que van patir, gaudir, i que estem disposats a patir i gaudir per la República, SALUT COMPANYS i COMPANYES, VISCA LA REPÚBLICA !!


In memoriam Juan Gómez Alba




Tot i amb uns dies de retard per motius d’absència vull publicar una crònica de l’acte que vam celebrar el passat dissabte , 10 d’abril de 2010 en memòria del Company, amic, camarada Juan Gómez Alba. Tinc la possibilitat de reproduir el que va ser el programa, així com la base de la meva intervenció, i naturalment convido a sumar-hi les intervencions d’altres companys/es , com d’opinions i comentaris al respecte que us semblin adients.

Què diria ? Què faria en Juan si fos aquí ?…perquè en Juan, segur, seria aquí. És més es nota en la presencia que és aquí.
Sabem el que no voldria, i el que sí, en un acte com aquest…
No nostàlgic, si de record serè, No sentimentalista però sí ple de sentiments, gens fatalista i sí optimista, no sensibler però emotiu i digne, fugint de personalismes però si de persones per a persones, no un acte de dol sinó de fraternitat, no de pèrdua i de passat sinó de pertinença i de futur, no de protocol però d’amistat, lluny de la necrofília i ple de vitalitat com era en Juan, sense vanitats senzill, no postís sinó autèntic, que tampoc de pompes ni medalles sinó de valors i de principis, mai resignat ni acomodat i ans al contrari rebel i de lluita, front l’individualisme solidari, front la superficialitat i la mentida amb honestedat i coherència com en Juan, no d’àmbit local o municipal però universal i internacionalista, no exactament un homenatge a l’ús sinó un acte d’estimació i d’amor per al Joan… no un acte en negre sinó de molts colors, tants com aquestes les seves banderes …i en tot cas tirant a roig, a roig molt roig.
Aquí reprodueixo el programa i les intervencions:


Programación acto homenaje a Juan Gómez Alba
10 de abril de 2010. 11’00 horas
Teatro Zorrilla –BADALONA-


1. Presentación power-point
2. Saludo Coordinadora General de CCOO del Barcelonès nord
3. Saludo Francesc Serrano, Representante Ayuntamiento de Badalona

• Presenta el acto Antoni Barbará Molina, Responsable del Partit dels i de les Comunistes de Catalunya, a Badalona.

1 ª Intervención, Luis Romero, representando a la Federación de la Construcción y Madera de CCOO.
2ª Intervención, Jaume Oliveras, Ex concejal del primer Ayto. Democrático en Badalona.
• Música a cargo de Leonor Zayas y Cecilio Tieles
2 canciones de voz (Leonor y Cecilio) y 2 canciones solista (piano)
4ª Intervención, Anna Ruiz, representante del Casal de Amistad con Cuba.
5ª Intervención Alfonso Moya, representando a CCOO al Barcelonès nord.
• Música a cargo de Leonor Zayas y Cecilio Tieles
2 canciones de voz (Leonor y Cecilio) y 2 canciones solista (piano), incluida la “Malagüeña”
6ª Clausura a cargo Antoni Barbará Molina.
• Canto de la internacional Comunista acompañado de imágenes de Juan Gómez Alba.
... Seguiu llegint, si us interessa, el contingut de la meva intervenció...

I aquí algunas de les reflexiones de mi parlamento final…
Con esta policromía de intervenciones, un verdadero “alicatao” oral, entre todos y todas, creo que hemos sabido evocar la figura del Juan Gómez.
Del Juan obrero.- Siempre reivindicado, reivindicando y a toda honra. Del Juan sindicalista.- del clandestino “Sarriá”, en la lucha diaria por los derechos de l@s trabajadores.
Del Juan catalán y andaluz.- Desde su Málaga a su Badalona, hablando su catalán desde el seseo, y el mejor andaluz con deje catalán. “Llibertat, Amnistía i Estatut d’autonomía”, sonaban en boca de Juan como una verdadera proclama, un grito de reivindicación desde el origen mismo de la nueva Catalunya, su Catalunya.
Del Juan comunista.- No fuera a sucedernos que entre merecidos elogios y variadas evocaciones se nos olvidase esta definición. Su definición más entrañable y querida. Esa que molesta a quien moleste pero que es emblema de lucha y compromiso: Juan fue, era, sentía, y además siempre actuaba como comunista. Juan tenía muy claro que Lénin no era solo una moda, ni un pin. Juan era y es PCC.
Juan concejal.- Una etapa corta pero intensa en su periplo vital. Juanico con traje y corbata, sin perder un ápice de coherencia y posición reivindicativa. En los despachos, o en la calle, o en mil y una reuniones donde nos esforzábamos en confeccionar instrumentos por los derechos del mundo del trabajo y contra el paro.
Juan internacionalista.- Porque Juan era un lector apasionado e interesado. Seguía el devenir de la política local o nacional sabiendo ubicarla en el escenario internacional y el planeta. Para el eso de lo local y lo global era cuestión elemental y natural.
Juan ciudadano . Vecino, jubilado, … Siempre en todas las luchas de esta ciudad que tanto amó. En su AA.VV. de Sat Roc o la FAVB, en Jubilados y pensionistas de CCOO, en las Plataformas culturales sociales y políticas de cada momento.
Juan amigo y humanista. Juan PERSONA
Algún día un estudioso o un historiador hará una rigurosa recopilación biográfica de Juanico. Hoy y aquí nos limitamos a evocar su querida presencia y lo hacemos a nuestra manera que es la suya: sumando, uniendo, agrupando.
Querría recordar algunas pinceladas del amigo y camarada.
Y empezar recordando una frase de otro amigo excepcional, una persona a la que tanto Juan como yo tuvimos la suerte de conocer, Manuel Moreno Mauricio. Decía: “para ser un buen comunista primero hay que ser un buen padre, un buen hijo, un buen esposo, un buen trabajador, un buen estudiante, una buena persona…y cuando ya se es todo eso, se puede empezar a plantearse el ser un buen comunista”. Juan Gómez Alba era todo eso, a la vez y en superlativo.
Juan supuso y supone un referente biográfico determinante, para mí, para mi compañera, para mi familia. Forma parte de ese reducido núcleo de amistades que conforman tu propia vida y sin cuales no se podrían entender muchas cosas a título personal, colectivo, ciudadano, social y político. Son los Moreno Mauricio ya aludido, Eloy Collazos padre, Ramón Cespedosa, Antonio y Claudina, Manuel Sousa, Alvar Badia, Ignasi Fina, Pere Ardiaca, Margarita Abril, Román Serradell.
Mis recuerdos más vivos se remontan a aquellos años 70, a la última etapa de clandestinidad en la dictadura franquista. Y la gran emergencia allá en el 1979 con la constitución del primer Ayuntamiento Democrático: una verdadera explosión de esperanza, de ilusiones, de entrega a la transformación social, cultural y política. Y así hasta la crisis de ruptura de aquel PSUC original de las fuerzas del trabajo y de la cultura. Con la división Juan se ubicó desde el primer momento con la parte que había ganado el Congreso y que fue posteriormente expulsada, constituyendo de hecho el núcleo del que sería el PCC. Así hasta su expulsión del Grupo municipal del PSUC y la posterior revocación del acta de Regidor, Juan junto con Miguel Guerrero. No es este lugar ni momento para diatribas sobre aquella dolorosa ruptura, entre posiciones, etiquetas, compañeros y compañeras, pero lo que no podemos ni debemos es negar u olvidar la historia, nuestra propia historia, con todos sus éxitos y sus fracasos.
Eso provocó mi dimisión, en su apoyo. Se exigió optar necesariamente: a favor o en contra del Grupo oficialista municipal. A favor suponía secundar, firmar la expulsión de Juan y Miguel. Yo estaba cargado de dudas, crítico y confundido como much@s, pero ese requerimiento abrupto me aclaró de pronto mi posición: “yo no expulsaba a Juan”. Tuve el honor de ser el primer (y uno de los escasos) dimisionario como concejal electo. Luego vino un tiempo de seguimiento, de auténtico duelo afectivo, de gestión de pérdida, y ahí estaba Juan y sus visitas al acabar la consulta. Comentando el semanario 6ª Congreso. Y los cafés en casa, como uno más de la familia. A las pocas semanas ingresé, junto con Montse en el PCC. Fue ella quien sentenció actitud y liquidó cualquier indecisión: “Quien está contra Juan… no es nuestro proyecto…” .
Evocar al Juan exquisitamente solidario en el Casal de Cuba. Fundador, alma, referente, y tesorero… Nunca nadie ha llevado las cuentas “ las perrillas” que el decía, con más pulcritud, exactitud y transparencia. Juan amó intensamente a la revolución cubana y a su pueblo. Con toda la pasión que el sabía poner el las cosas importantes. Oir a Juan hablar de Cuba era un verdadero placer.
En Cuba y con Cuba, tomando un producto maravilloso para sus maltrechas arterias, el PPG que afirmaba ( y era absolutamente cierto) que le mantenía la posibilidad de andar y posponer una intervención que podía ser peligrosa ( y otra vez absolutamente cierto). Juan de visita, ¡ por fin ! en Cuba. En ese viaje yo no pude participar pero si mi madre, y muchos y muchas de vosotros. Era el “Juan dos palabras”. Su intervención segura al final del acto… el broche que dejaba boquiabiertos a quienes aun no lo conocían…
En fin Juan paciente, sereno impaciente, activo, rebelde, disciplinado, de casa… Juan “clase obrera”, Juan está hecho del material con que se construyen las sociedades justas, las ciudades del futuro, las utopías y la esperanza.
Te recordamos y te queremos, Salud !! y Gracias Juan Gómez !

Toni Barbarà





¿Los pueblos o los mercados financieros? ¡ Los gobiernos y la UE deben elegir !



LLAMADA EUROPEA
Desde Transform ! y Attac France. 29-03-2010

Buen@s amig@s del Partido de la Izquierda Europea (PIE) donde coincidimos con Fundaciones como Transform!, o Espace Marx, o entidades com Attac France, me hacen llegar un manifiesto,” Appel”, o llamada acerca de la situación económica y social de las últimas semanas en esta Europa. Contiene en forma breve algunas consideraciones y propuestas con las que coincido básicamente.
El texto acaba con una petición de firma / apoyo que se trataría de difundir. Suscribo, me sumo a la llamada y os paso el texto para vuestro conocimiento, opinión, y si procede firma, a título personal.
Dice lo siguiente…:

¿Los pueblos o los mercados financieros? ¡ Los gobiernos y la UE deben elegir !

Después de haber sido salvados por el Estados, he aquí que los bancos y los mercados financieros atacan a los Estados. Los desequilibrios anteriores a la crisis y que condujeron a ella no han sido superados. Los Estados salvaron a los bancos sin dotarse de los medios para controlarlos, restauraron la potencia de los mercados financieros renunciando a regularlos y sin desarrollar producciones, investigaciones y servicios sociales y ecológicamente útiles, sin reactivar el empleo y la justicia social, sin aumentar los ingresos públicos.

Para las poblaciones, es la doble penalización. Después de años de degradación por culpa de las políticas neoliberales, sufren los efectos directos de la crisis financiera (desempleo, recesión) y ahora son afectadas por la regresión social que los Gobiernos se proponen imponerles. Los más vulnerables - y, en particular, las mujeres, los jóvenes, los emigrantes, los precarios - ya muy duramente afectados se hundirán en situaciones aún más dramáticas.


Los Gobiernos deben romper con la lógica: “La deuda para los Estados, el cinturón para el pueblo, los beneficios para las finanzas”. Es con otra lógica que sería posible encontrar soluciones.

La actitud de los principales responsables volviendo a legitimar el pacto de estabilidad – sin embargo ampliamente denostado por todos en el momento más duro de la crisis por impracticable - y la estrategia de Lisboa es completamente irresponsable y pone incluso la existencia del euro y la UE en peligro. La UE exige de Grecia que restablezca sus finanzas públicas de manera brutal, mientras que una política de austeridad sólo podría aumentar el riesgo de recesión y reducir los ingresos fiscales. Quiere así hacer ejemplo de este país, atacado por los mercados, después de haber entregado a varios Estados europeos especialmente afectados por la crisis al FMI sin ninguna medida de solidaridad. Ésta no existe en la Unión. El acuerdo celebrado el 26 de marzo revela de nuevo a través de la llamada al FMI la incapacidad de la Unión Europea para establecer verdaderas medidas de solidaridad en la zona euro.
Hacer creer que los problemas serían `nacionales' tiene por objeto encubrir hasta qué punto la UE es hoy factor de crisis y contribuye a desarrollar desigualdades en el seno de su territorio, en particular, por la competencia fiscal y social de los Estados. El riesgo es grande está en ver esta política brutal conducir a divisiones y la búsqueda de `chivos-expiatorios' en las sociedades y Europa. Un `nacionalización' de los problemas sólo podría dar más peso a las corrientes nacionalistas, a las fuerzas de derecha populistas y extremas ya muy presentes en Europa, y a las separaciones entre Norte y Sur, Este y Oeste del continente. Más generalmente, hay que reconocer que las lógicas agresivas del capitalismo refinanciado constituyen amenazas para la democracia y la paz.



Los firmantes de esta llamada europea, consideramos que:

1.- Las poblaciones no tienen que pagar la crisis de los mercados financieros. Es necesario liberar a los Estados y a las poblaciones del torno de las finanzas. La UE tiene los medios para limitar su peso en su territorio. Es necesario terminar con la independencia del Banco Central Europeo, sus políticas restrictivas, su prohibición para prestar a los Estados miembros. Los Estados deben poder pedir préstasmos en condiciones aceptables.

2.- Es necesario redimensionar las finanzas y a los bancos, imponer un control estricto y de las tasas significativas de los movimientos financieros y sobrebeneficios para reducir el nocividad de estas actividades; reducir desigualdades y crear nuevos ingresos públicos; poner a contribuir inmediatamente a las rentas de los protagonistas financieros y los grandes accionistas; crear polos bancarios públicos que cooperen a escala europea; reorientar los créditos hacia actividades socialmente útiles y ecológicamente sostenibles; suspender la Directiva “sobre los derechos de los accionistas”; someter el uso de medios públicos a criterios democráticos, sociales y ecológicos y acompañarlo de un refuerzo de los poderes públicos..

3.- Los dogmas neoliberales vehiculados por la Unión Europea y los Estados deben definitivamente descartarse. El presupuesto europeo debe permitir mutualizar medios más significativos en favor de la cohesión y la reducción de desigualdades entre regiones. Hay que romper con la estrategia de Lisboa, fuente de precarización del trabajo, de privatización de los servicios públicos y de la salud, de mercantilización de los conocimientos, de la investigación y la formación, de privatización de la jubilación.

4.- La moneda única no debe ser una herramienta de la competencia; debe acompañarse de un `pacto de cooperación y solidaridad' así como de objetivos comunes en materia de políticos industriales y de investigación, de cooperación entre servicios públicos, de armonización al alza de los salarios y de la protección social, lo que supone fiscalidades convergentes, opciones presupuestarias compatibles. El Dumping fiscal, social y ecológico deben ser rechazados.

5 La UE y los Estados deben actuar de manera solidaria en el continente y el planeta en favor de un nuevo tipo de desarrollo, ecológicamente sostenible. Lo que supone un cambio de orientación en las instituciones internacionales y en la celebración de acuerdos comerciales.

¡ Es el momento de que los Gobiernos y de la Unión Europea paren el expolio de las poblaciones a manos de los bancos! ¡Deben dejar de comportarse como aliados objetivos de las finanzas!
- - - - - - - - - - -
Firmo esta Llamada

Nombre, Apellidos .....................................................................
Deseo que cuando se publique mi nombre, se den las indicaciones siguientes (profesión, responsabilidad, organización…) ......................................................
País ........................................................
Dirección postal .................................................................................................
Mail ............................................................
Teléfono ......................................................
Observaciones ...................................................

Gracias por envíar su firma a

• Isabel ¡Gauthier (Transform! European network) elgauthi@internatif.org
• Frédéric Viale (Miembro del grupo Europa - Attac Francia) frederic.viale@free.fr


Pacte Nacional per la sanitat


Aquest és un article que serà publicat properament a la Revista “El Queixal” que edita l ‘AEP - Associació d’estudiants progressistes -.
Com podeu veure ha estat elaborat per “Dempeus per la Salut Pública”, mitjançant l’Àngels Martínez Castells i l’ Antoni Barbarà Molina, presidenta i secretari, respectivament.

------------------
L’ anomenat “Pacto Nacional por la Sanidad” ha devingut un procés on tothom remena interessos legítims i/o corporatius. De fet aspira a ser un “pacte”, més de renuncies que no pas de consens. Vol ser “nacional”, com en diuen a Madrid d’ allò “estatal”, i vol comprometre les perifèries autonòmiques competents en la matèria. I finalment parla de sanitat, més que no pas de salut, amb el que tornem a l’error d’una salut fonamentalment biomèdica, de bata blanca i d’ atencions guaridores i personals, quan cada dia és més important l’abordatge transversal, social i multidisciplinari. També pot ser un pretext per uniformar reivindicacions pendents, tan laborals, com normatives , com d’organització.
Per nosaltres és un terreny més on difondre discurs i objectius. Una oportunitat per parlar amb nous interlocutors socials i sectorials,... i un moment adient per reivindicar els nostres eixos d’acció, reflexió i mobilització.
Parlem doncs del “nostre” enfocament, dels nostres reptes,
Per” Dempeus per la salut pública”, el primer, també a Espanya, és justament obrir portes i finestres que expandeixin el recinte estricte biomèdic i hospitalocèntric. Cap a una comprensió de la salut construïda i analitzada des dels seus determinants. La tasca principal és solucionar desigualtats, i humanitzar la salut segons aquell lema "Fer més civil la civilització, i més humana la humanitat".
Volem un Pacte que signifiqui més igualtat entre les persones i major anivellament entre les CCAA. Que ajudi i promogui alhora la salut -i l'equitat econòmica i social imprescindible- com la forma natural i humana de viure. Pensem que el mètode és sumar les reivindicacions "parcials" en salut, transcendint l'horitzó i espai d'aquelles que s'esgoten en el temps. Vinculant lluites germanes que comparteixen el mateix ADN civilitzatori...i que ens presenten interessadament com inconnexes.
Què hi aportem ? Insistir, sempre, en la salut en positiu: com una manera de viure autònoma, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de persones, amb el medi i l'entorn. Un desafiament tan ambiciós que ens centra en tres objectius fonamentals:
1. - La defensa del caràcter públic del sistema nacional de salut. Amb arguments, des del rigor científic i l' interès col•lectiu, la justícia social i la política. Afirmant l'oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.
Els darrers temps les empreses privades dels sector ataquen per sistemàtic als sistemes públics o el que encara queda en actiu; i ho fan arreu del món amb una agressivitat demostrada. Avui la pràctica usual és derivar, externalitzar, mixt-ificar, deslocalitzar … “parasitar” diem nosaltres, els recursos públics cap als beneficis corporatius. Les fórmules son perverses i variades: privatitzacions directes, o més subtils en forma de consorcis, aliances,” governances”… I si cal sofisticadament, embolicant complexes col•laboracions público-privades amb enorme suport mediàtic. Però també amb una demagògica capacitat d’intoxicació conceptual a base de culpabilitzar- entabanar la ciutadania (com a “usuaris abusadors” o” clients”) i d’insistir en la fal•làcia d’una dramàtica “insostenibilitat” econòmica del sistema públic. Anant i venint des de la sanitat a la salut, trobem una constant: que l'economia de les empreses passa per davant de les necessitats i la salut de les persones.
2. - Participació social, entesa com "empoderament" i co- decisió, incorporant el gran ventall de potencialitats de la societat civil organitzada, entitats socials i grups d'ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, només pot ser-ho en plenitud si incorpora aquests agents sociosanitaris sense preconceptes. Diem que la sanitat podrà ser pública o privada, però la salut és sempre pública i participativa.
3. - Abordatge interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d'elles relacionades amb la violència química contra la naturalesa i la violació psicològica d'una manera de viure en societat que emmalalteix les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic, emmalalteixen els camps i enverinen les aigües i l'aire, creen malalties també noves. Moltes d’aquestes persones emmalaltides són difícils de diagnosticar i de tractar, poden patir greus invalideses, i sovint son mal o insuficientment ateses, quan no negades pel sistema. La fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica o la sensibilitat química múltiple, en son exemples colpidors i paradigmàtics.


Les nostres propostes per al Pacte:
Necessitat que la ciutadania participi activament aportant la seva visió i proposant senyals d'alerta, indicadors de millora i control d'execució. Una participació crítica i empoderada, no una participació subordinada ni obsequiosa amb el poder establert.
Vigilància i precaució extrema davant de les empreses privades del sector pel que impliquen: privatitzacions, increment de la despesa, manca d’ equitat i control , marginació de persones, desplaçament de necessitats. En aquest sentit, reclamem la derogació de la Llei 15/97, veritable cobertura legal per la gestió mercantilista i les privatitzacions.
Visualització i inclusió de noves malalties, emergents, encara no prou reconegudes o ateses dins els serveis socio- sanitaris públics de l'Estat del Benestar.

Integració màxima de la promoció, protecció, atenció, formació i investigació en salut i de tots els seus determinants, incloent els de caràcter social i polític, cap a la liquidació de les desigualtats en salut per motiu de gènere, classe, origen o discapacitat.

Anivellament a l’alça, entre les CC.AA. en salut. Renunciant sempre a qualsevol tipus de REPAGAMENT o increment de copagament. El finançament de la sanitat (universal, equitativa, integral, de qualitat i solidària ) ha de procedir , via pressuposts, d'un sistema d'impostos progressiu.
És per tot això que estem, i us cridem a posar-nos Dempeus !!


- Dempeus per la Salut Pública-
Àngels Martínez Castells I Antoni Barbarà Molina