La Ratera

Y finalmente llegamos a la rueda dentada de mayor diámetro, aquella que mueve y determina el movimiento de todo el engranaje de ruedas concatenadas y en batería. A decir del maestro y amigo Joan Benach, y su excepcional equipo de GREDS/EMCONET, la “causa de las causas” en determinantes de salud: LA POLÍTICA
Así es, o al menos así debiera ser, en una sociedad democrática. Otra cosa es si en la situación que disfrutamos (dicho así por aliviar el “padecemos”) esta preeminencia de lo político es cierta, o bien si como nos enseñan economistas y politólog@s de excepcional lucidez y honestidad, ese papel ha sido substituido y tergiversado por la economía de la oligarquía financiera mundial.
En todo caso, y volviendo a la interpretación clásica, debo resituar la oportunidad y coherencia de esta prescripción que puede aparentar una lejanía impropia de la salud. Y no es así.
Decía hace unos días en la magnífica Jornada que DEMPEUS convocó (conjuntamente con la ADSP) para tratar rigurosamente de los argumentos contra el Co-RE- pago sanitario, que se debía responder a la pregunta: ¿No me estarán Vds. hablando de política ? La respuesta era “ ¡ Por supuesto que SÍ !”. Pero de política de verdad, en mayúsculas; de derechos sociales, humanos y económicos, de lo colectivo, de lo social, lo justo y solidario, de la cosa pública. No, desde luego que NO, de politiquerías ni partidismos sectarios, de consignas y cadenas de mando, de instrumentalizaciones, del mercado y el negocio…ni aun menos de tantos falsos pretendidos “Apolíticos” que solo hablan de “lo suyo”. Negar a estas alturas que detrás de la situación de salud de una sociedad está su modelo y práctica política, y las acciones u omisiones de su gobierno, sería negar la evidencia a niveles de patológicos demasiado severos.
Así que este talonario de prescripciones, ya sin logo con la cruz de Malta de sanidad ni la azul del Cat/In/Salud , sería un listado ordenado y actualizado de los programas electorales de cada opción política en el apartado “Sanidad, o con suerte de Salud “. Una relación de puntos a mejorar, resolver, propiciar…puedo prometer y comprometo… Eso está bien, aunque hay quien opina que el posterior incumplimiento de los puntos electorales prometidos puede ser una de las motivaciones de esa llamada “desafección” política, en la “despolitización campante” y en la pérdida de calidad de nuestra democracia todavía en fase de consolidación.

Está bien que se piense, de cuando en cuando en términos de macro - salud, e incluso en como seducir al votante potencial aportando programas, también, sanitarios y hasta saludables.
Cada quien y cada cual debe, o debería poner en este espacio el Programa de SU Partido, coalición o lista electoral.
Aun respetuoso con todas las opciones, tampoco me postulo para arbitrar inter pares, pero todavía menos para declarar este apartado como neutral o (todavía más perverso) “técnico”. Sería la contradicción absoluta con todo lo escrito en las recetas anteriores. Habrá que empezar discerniendo entre propuestas sociales y propuestas neoliberales, entre derechos sociales y negocios parasitarios, entre salud y mercado, entre personas o beneficios y lucros, entre progreso y regreso, entre opciones de izquierda y de derecha. Y aunque se me dirá, otra vez, que ya no hay derechas ni izquierdas (como dicen siempre las derechas), que la frontera es difusa, que todo/nada es bueno o malo por principio ideológico, que, para como gobiernan ciertas izquierdas (como si fueran derechas) menuda decepción, y que para ciertos viajes no hacen falta tri- alforjas…
Y sin embargo las diferencias, haberlas, hay las. Sin renunciar a exigir, criticar, reclamar, movilizar a los representantes políticos que nos representen… se trata de hacer un elemental ejercicio de memoria histórica y recordar, analizar, comparar, tomar nota,..y prepararse para futuros fiascos si no salimos erectos y Dempeus y de frente a los nubarrones neoliberales que acechan, amenazantes.
Veamos, a título de ejemplo ilustrativo, que dice una de estas formaciones políticas, hablando de salud hace unos pocos días. Y como muestra de que nuestra adscripción puede ser lógica y coherente. Esta es la mía, no os digo cual pero seguro que acertáis. Pero sin duda cada quien tiene su decisión soberana y sus gustos y aficiones.

Al final del presente texto adjunto una copia literal del punto sobre el Eje de salud aprobado en Asamblea de esa formación política para quien quiera leerlo y comprobar que la música no solo “suena” y suena bien, sino que la letra y la música responden a la suma de muchas voces e instrumentos… que somos más de los que dicen y quisieran…
Para acabar, la receta mayor: el TALONARIO FUNDAMENTAL de prescripciones y que es el que se encuentra en TODOS los apartados del Programa que NO hablan de sanidad, ni explícitamente de Salud.
Donde leemos sobre Vivienda, Medio Ambiente, Pensiones, Trabajo, Educación, Servicios sociales, Economía, Fiscalidad, Pobreza y Exclusión social, Cultura, Energía, Trasporte, Servicios públicos, Políticas de igualdad de genero, de acción para jóvenes y mayores, Discapacidad ... y todos los puntos tratados, uno tras otro y sin obviar ninguno.
Detrás de cada ACCIÓN u OMISIÓN en políticas de gobierno (y desgobierno, por supuesto), debemos EVALUAR EL IMPACTO EN SALUD. Porque la salud está detrás, delante y en medio de todas las políticas y cada movimiento genera salud o enfermedad, equidad o injusticia,... Cualquier post de Punts de Vista habla de salud. Todos los de DEMPEUS son salud.
Podemos negar lo evidente, podemos esconder la cabeza en el agujero de la Tele porquería, pero “ojos que no ven,... porrazo que te pegas”. Que no sea, al menos, por falta de saludable aviso.
No hay escapatoria individual. El dilema está servido: O vegetar la subsistencia, con suerte y sin principios, O ponerse DEMPEUS, de pie, insurgente con tus compañer@s, mirando al futuro de cara y a las Administraciones a los ojos...”
Alguien predicó SALUD de verdad y nos convenció diciendo que “Solo podemos perder las cadenas que nos atan”.
Sinceramente: ¡¡¡ Salud !!!

Antoni Barbarà Molina

¡¡ Mas argumentos- madera que es la guerra !!

Dice textualmente el referido documento asambleario recientemente aprobado:

POR UNA SANIDAD PÚLICA
En los últimos años han surgen iniciativas que, con el pretexto de “modernizar” y hacer “sostenible” los sistemas de salud, reclaman nuevas aportaciones económicas por parte de la ciudadanía, que pasa a ser considerada como “cliente”. Es lo que se conoce como “ co-pagos”, o nuevas tasas, o limitaciones de la cartera de servicios.
Se da prioridad a una supuesta gestión “eficaz y actual” y de “mercado” por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
Se reiteran los viejos argumentos de que no hay bastante dinero para sanidad y que hay que poner unos “límites” al gasto. Se culpabiliza la ciudadanía del gasto sanitario público con el fin de vencer las resistencias hacia un RE-pago y se la dirige hacia aseguradoras y coberturas privadas.
En algunas CCAA, más de la mitad del presupuesto sanitario se sigue derivando a conciertos, consorcios y entidades de carácter privado o mixto.

EL DERECHO A LA SALUD
Nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría que va más allá de la ausencia de enfermedad y se considera “un estado completo de bienestar físico, mental y social”. Defendemos que la salud individual sólo puede abordarse de forma colectiva y social. Enfermamos, o no, en función de cómo vivimos y nuestras condiciones económicas y psico-sociales producirán más enfermedad o más salud, que la propia condición biológica.
En esta concepción, nos pronunciamos por las intervenciones necesarias y pertinentes en todos y cada uno de sus determinantes, sin olvidar los sociales. El trabajo, el género, el origen, el medioambiente, la discapacidad, la cultura, la protección social, el nivel socio-económico, el urbanismo, la vivienda, son los verdaderos definidores de la salud pública, y esto supone la necesidad de tratar todo el tema desde la transversalidad, la intersectorialidad.
Nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud en todo su carácter conquistado: público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada. Consideramos que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y servicios para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin discriminación de ningún tipo.
Y no sólo en la vertiente reparadora o curativa sino también, en las acciones de prevención, y promoción de salud.
Entendemos que la salud es un derecho y no una mercancía. Por lo que defendemos la Universalización de la sanidad como prestación no contributiva y derecho subjetivo ciudadano.
DEFENDEMOS LA SANIDAD PÚBLICA
Defendemos el carácter PÚBLICO del sistema nacional de salud, sin “híbridos- mixtos” ni fórmulas parasitarias, siempre orientadas hacia el beneficio final del mercado, y que supondrían una pérdida grave de universalidad y de equidad.
Reivindicamos la garantía a la protección de la salud y el acceso universal a los servicios sanitarios para realizar una atención y asistencia digna a toda persona que la necesite. Esta prestación ha de venir avalada y protagonizada por el Sistema Nacional y Público de salud y ha de ser integral y de calidad. Exigimos la derogación de la Ley 15/97, con el objeto de recuperar la Sanidad Publica.
Pedimos el establecimiento, por norma legal, de una atención sanitaria de médicos de familia con mínimo de diez minutos; que la atención de especialistas, análisis, radiografías, etc., no exceda de los diez días; que el tiempo de espera en ingresos hospitalarios no supere los treinta días tras el diagnóstico de la operación y que los hospitales públicos cubran un máximo de 250.000 usuarios.
Para garantizar este derecho, proponemos una financiación adecuada que salga del sistema fiscal:
_ Necesidad de convergencia en gasto social de España con la UE- 15: déficit de 1605 € per cápita.
_ Financiación adicional para la Sanidad Pública del 5’7% al 6’7% del PIB.
_ Financiación adicional finalista destinada a dotar el fondo de cohesión para financiar equidad y estrategias mediante impuestos tabaco y alcohol, etc.
_ Rechazamos frontalmente todas las formas de mercantilización de la atención sanitaria bajo engaños de Copagos y complementariedades.
Para desarrollar estos objetivos es necesaria la participación social. Los y las ciudadanas actuando en salud y sus determinantes son el agente imprescindible, son el agente socio-sanitario y de salud fundamental.

Estamos llegando al núcleo de estas líneas prescriptoras, al talonario de recetas determinante. A la substancia vital de la manera de vivir en salud, o de enfermar. llegamos a las prescripciones en receta intangible y sin membrete ni número de colegiado. Las más importantes.
Te debes un respeto personal, pero no vives solo, trabajas, y te relacionas en sociedad.
- Programar la vida cotidiana con cierto orden y prioridad pero sin excesivas rigideces, permitiendo improvisar o cambiar el guión de lo habitual en función de necesidades y/o oportunidades de la coyuntura vital.
- Amar, y a ser posible ser amad@. Con honradez, respeto mutuo, sin trampas ni reservas, con honestidad y esfuerzo, gratificante como ninguno. El juego limpio tratando sentimientos personales es una prioridad absoluta. Decir la verdad. Experimentar sensaciones con la persona amada. Tratar de, con, y por el sexo como una actividad humana, normalizada, no pecaminosa, fisiológica, deseable, particular, sencilla y compleja a la vez, imaginativa, saludable y potencialmente maravillosa. Dar por convicción y generosidad, no por transacción ni intercambio.
- Pensar en los demás, que no solo en lo propio, Lo privado es precario y desigual, lo público es garantía, colectivo y justo por equitativo y universal. Otros ámbitos de relación social, familiar, afectiva, amistosa, vecinal... y por extensión todas las personas, todo el planeta, el ecosistema mismo.
- Dormir de forma regular, en la medida justa, alta calidad y gratificación personalizada. Educar el sueño con voluntad y disciplina, sin fármacos. Dormir en condiciones medioambientales correctas: ruido, luz, corrientes de aire, temperatura, humedad, soporte colchón –almohada, hábitos de inducción como lectura, música, técnicas.etc. Dormir en función de ritmos circadianos, vigilia, acción y laborales. La siesta cultural y biológica.
- Andar, moverse, evitar el sedentarismo. Practicar alguna actividad física desde el paseo relajado a la competición deportiva (no incluir aquí el deporte profesional y de élite). No excederse en la auto-demanda de respuesta deportiva ni el la subcultura de los records y adecuar las prácticas a cada realidad personal, según biotipo, edad, momento, condiciones, preparación.


- Comer. Bueno y bien, De la necesidad a la expresión cultural pasando por la dieta saludable. Somos lo que comemos pero comemos como somos. Productos de temporada y de proximidad, no manipulados- adulterados. En cantidad ponderada y con equilibrio dietético y variedad nutricional. Con algunas condiciones: tiempo mínimo, ambiente adecuado, higiene notoria, compañía agradable, contenido variado y presentación apetecible, frecuencia pautada, Sin, prisas, negocios, tensiones, monotonía, excesos. Alcanzar un equilibrio que permita un ritmo habitual y unos extras previsibles.
- I beber...Sobretodo hidratarse, beber agua. Agua en ayunas, suficiente entre ingestas sólidas, contenidamente en la mesa y al final de la jornada, Limitar o abstenerse de bebidas alcohólicas en consumo continuado y de riesgo. Moderación con otras ingestas adictivas a refrescos estimulantes, gasificados, hipersalinos, de marca –ficción.
- Ritmo y regularidad intestinal y miccional...en función de ingestión y condiciones. Intentar consolidar horarios habituales.
- Hablar y escuchar. Conversar- platicar. Relacionarse con otras personas y en círculos sociales afines. Disfrutar de la palabra. Leer. Escribir. Jugar (no confundir con apostar). Oír y escuchar música.
Producir o fomentar expresiones artísticas personales. Asistir espectador a espectáculos y acontecimientos lúdicos. También interactuar y manipular pantallas audiovisuales, videoconsolas, internet y redes sociales conscientes de su capacidad de generar posibles conductas adictivas.
- Trabajar puede ser y es saludable. Lo es estar ocupado en una actividad laboral, regulada, y atendida como un derecho, productiva, útil y reconocida socialmente, así como gratificante en lo personal. La clásica aspiración de trabajar en lo que gusta.
- Tener un puesto de trabajo y en que condiciones. Condiciones saludables como que sea legal, regulado por contrato, remunerado dignamente, estable y duradero, en equipos humanos bien liderados y relacionados, con objetivos definido en colectivo, perspectivas de promoción personal y superación. En cualquier caso la ausencia forzosa de trabajo, el paro, es una lacra social y una etiología demostrada de patologías severas. No se puede hablar de salud en situaciones de paro, precariedad, moobing, estrés, etc.
- Aderezar la cotidianidad con humor. Algún sentido del humor. Esta evolucionada y compleja capacidad de la especie humana superior permite atemperar la trascendencia, aliviar la gravedad, relativizar el agobio, diversificar los intereses, y eso es muy saludable si cada quien se pone el espejo autocrítico de la vida y cultiva y se educa en la sonrisa.
- Informarse del acontecer del mundo. Intentar al menos conocer que pasa en el entorno personal y en el planeta. Informar también en función de posibilidades: redes de amistad, sociales, asociaciones, blogs amigos como el de Àngels Martínez Castells , o el agregador Sirius. Participar en lo próximo y lo accesible. Integrarse en colectivos que generan salud como DEMPEUS per la salut Pública Pensar en global, actuar local, y a la recíproca.
- Acudir al sistema de salud en la dosis adecuada. Siempre que se necesita, solo si se necesita. Y hacerlo con la celeridad, cadencia o pausa razonable para cada situación. Mismo criterio con los medicamentos: los justos y conociendo usos adecuados, forma, dosis, duración, posibles interacciones o efectos indeseables, e incluso objetivo pretendido para cada fármaco.
- No consumir drogas. Ni siquiera las legales que son las más letales: alcohol y tabaco. Como mínimo ser consciente de que una substancia tóxica y adictiva no se control, sino que te controla y que el mejor trato es no tener tratos. La frecuencia dosis y poli adicción son factores a tener muy en cuenta y naturalmente como menor uso y mezcla menor problema. Simplemente decir NO.
- Fijarse algunos objetivos razonables (y otras aspiraciones). Expectativas ambiciosas pero asequibles. No obsesionarse con metas inalcanzables pero tampoco renunciar de entrada a retos difíciles ni a limitaciones impuestas. Poner plazos, y márgenes amplios y enmarcar connotaciones anímicas, económicas, afectivas, profesionales, sociales y políticas.
- Gozar, paladear las etapas del camino vital. Saber encontrar algún tiempo para reflexionar, sentir, evaluar, pensar, compartir, Situar la vida cotidiana dentro de un guión personal mínimamente coherente. Intentar ser lo que se es y actuar como se piensa.

En este talonario de buenas prácticas recojo algunas premisas en la relación entre el binomio sociedad- asistencia, el viejo tema médico –enfermo hoy actualizado a colectivo - equipo profesional, ciudadanía – sistema sanitario, o sea aquella parte del sistema nacional y público de salud dedicada a las atenciones personales.
Aquí se inscriben los preceptos clásicos que atienden la globalidad e integralidad de los servicios de salud y atención sanitaria: no solo la atención curativa, (ya sea en ámbito de primaria, especializada, hospitalaria, o urgencia) sino también la promoción de la salud, la prevención de las enfermedades y la posterior rehabilitación físico-psíquica hasta la reinserción laboral y social de quienes enfermaron. Las prioridades presupuestarias son paradójicamente inversamente proporcionales a la eficiencia de los resultados y esa situación que para las izquierdas es especialmente contradictoria se recoge en el capítulo final de prescripciones políticas deseables.

Las prescripciones a este nivel serán las de usar el sistema, en mesura (a), entendiéndose los actores (b), y hacerlo correctamente (c), con la inmediatez o urgencia precisa (d), evitando riesgos y daños colaterales y promoviendo estilos de vida saludables (e), actuando sobre el paciente y todo su entorno (f), con dotación pública digna y suficiente (g), y con la participación activa de la sociedad (h).

a) – Acudir al sistema de salud en mesura.- Evitar hiprefrecuentación (uso excesivo) y abuso empezando por no hiper-convocar desde el mismo sistema, programando con agendas y citas a escala humana, buscando como concentrar exploraciones en el tiempo, revisando protocolos y primando la calidad en atención PRIMARIA. Para ello es preciso un criba entre 1) “primera visita - episodio agudo o sobrevenido”,2) “seguimiento, control de cronicidades”, y 3) “otras prestaciones y trámites”. Reasignando tareas a tod@s/ otros profesionales del equipo de salud. Es verdad que no es igual “Ir, un@, a ver al médico” que “ser visitado por el/la médico”. Recuperar pasos imprescindibles: Anamnesis e historia clínica, exploración de base sistematizada, tiempo de contacto, transferencia y de relación física. Aproximación en cada momento a un pronóstico. En definitiva: una A. Primaria “bien hecha y bien dotada” es la puerta de entrada y orientación que suele determinar el devenir de cada caso.
b) - Entenderse –comunicarse. – Fundamental una fluida comunicación entre médico o equipo profesional y paciente o colectivo. Si es preciso dotarse de persona informadora- mediadora Generar un clima de empatía para una empresa común: la Salud. Cuidar aspectos de lenguaje que ha de ser comprensible, veraz y de tono conciliador. También corrección formal en el trato: “Levantarse de la silla” el profesional, saludar el paciente. Reconocerse aliados (nunca rivales), mutua y recíprocamente. Y unas gotas de humor, siempre saludable, ayudarán sin duda.

c) – Hacer las cosas lo mejor posible.- Evitar prácticas ineficientes, que dan poco en salud y consumen muchos recursos. La medida de eficacia debe medirse en primer lugar en términos de salud (no en economía), recordando otra vez que valor y precio son cosas bien distintas. Eliminar las terapias y procedimientos de eficacia dudosa, precios sospechosos y con altos riesgos o efectos secundarios e iatrogenias (producción de nuevas patologías). Revisión sostenida de las indicaciones de exploraciones, interconsultas,..esa tiránica hoja de ruta llamada protocolo. Asistirse de la informática y TICs como ayudas pero reservar un tiempo mínimo para girar la cabeza y mirar y observar al paciente. Evitar abusos intervencionistas y medicalización de la vida cotidiana (ninguna pastilla cura todo), así como prácticas médicas “defensivas” para evitar hipotéticos litigios legales (por si acaso genera reclamación).
d) – Inmediatez o urgencia precisa.- Los servicios de Urgencias no son ajenos al sistema y deben estar plenamente conectados con la red primaria. Hay que hacer distinción rigurosa y pedagógica a todos los niveles de aquello que es “urgente”, o “inmediato”, o “grave”, o “apremiante- insoportable”, o “desconocido- nuevo- emergente”, o “preocupante”...categorías a menudo independientes y con abordajes muy distintos. Básica una buena selección de casos en la puerta de urgencias a cargo de un/a profesional responsable y experimentado y no del último residente incorporado o de personal sin formación. Facilitar acceso a la historia clínica del paciente para permitir una rápida y fundamental información del caso. Detectar demandas de atención “fuera de horas” convencionales de primaria que responden a otro tipo de necesidades reales muchas veces vinculadas a horarios laborales incompatibles. Retomar la tradicional visita a domicilio del médic@ de cabecera o familia, que cundo está bien justificada puede aportar mucha información y datos clínicos (lo clínico es lo que acontece en la cabecera del enfermo)
e) – Evitando riesgos y daños colaterales y promoviendo estilos de vida saludables.- se deben considerar y reconsiderar de forma permanente los protocolos de prescripción de medicamentos y en especial los llamados “crónicos”, pensar en interacciones farmacológicas, constatar respuesta de uso individualizada, posología, farmacodinamia... Practicar las recomendaciones y normas: las Prescripciones NO farmacológicas, como dietas, actividades y programas rehabilitadores, en definitiva estilos de vida, posibles y asequibles. Genéricamente este capítulo incluye: ¡No drogas! y tampoco las “legales” y letales como alcohol y tabaco. No adicciones ni conductas adictivas (incluidas las de pantalla). Evitar sedentarismo y obesidad, moviéndose razonablemente y cada día. Pisar las calle, ¡Vivir!

f) – Actuando sobre el paciente y todo su entorno.- Informarse e informar en las dos direcciones y sentidos, persona- sistema. Investigación sistemática de las condiciones de trabajo, de domicilio, y de la vida cotidiana de cada persona. Atender y pensar siempre en los aspectos posibles: medioambientales, tóxicos y adicciones, stress – presión laboral o social, educación y hábitos, alimentación, vivienda, animales de compañía, suministro de energías y consumo, responsabilidades socio-familiares a cargo. Incluyendo condiciones urbanísticas, de barrio, antecedentes familiares, pertenencia a colectivos específicos y/o de riesgo, implicación personal y participación social. No renunciar a dedicar un mínimo tiempo a la reflexión, nada necrófila, de anticiparse a la situación final, a la muerte. Tan ignorada y rechazada como cierta e inevitable. Es una buena actitud haber visualizado en lo básico el proceso- impredecible aveces, otras no tanto - del final de la vida: definir cuatro aspectos fundamentales, anticipar voluntades, testamentar condiciones si así se pretende. Sin olvidar posibles indicaciones de donación de órganos...solidariamente.
g) – Con dotación pública digna y suficiente.- Preservar como un derecho y un avance civilizatorio el estado de bienestar alcanzado. Ello en especial en tiempos de crisis. No claudicar hacia un sistema de caridad para pobres que será siempre un pobre estado de malestar. Las inversiones públicas en gasto social son –demostradamente - la mejor prevención de patologías futuras. Las prestaciones económicas como subsidio de desempleo, las pensiones dignas, la dotación de recursos para dependencias, son elementos substanciales de prescripción sanitaria No farmacológica. Los ejemplos son obvios: “El mejor tratamiento en geriatría empieza por una pensión digna”. Una prescripción –proscripción: Básico e imprescindible para un buen sistema salud su carácter público, integral, universal equitativo y de calidad. Ergo la financiación debe ser pública y suficiente: cualquier fórmula de mixtificación, privatización, mercantilización, co-re -pago atenta contra los cimientos mismos del sistema y debe ser combatida y proscrita.
h) – Y con la participación activa de la sociedad.- Más participación social, más empoderamiento, mayor atención al/ a la ciudadan@ y paciente que no cliente. Practicar el “Oír y Escuchar”. Atender y actuar en consecuencia. “No hay salud pública posible sin la aportación activa de la sociedad civil organizada. Más que “empoderar” como reconocimiento de facultad o concesión de poder se trata de “re- apoderarse” democrática y cívicamente, de contrastar Punts de Vista, de toma de poder autónoma y soberana. Se trata en definitiva de ponerse “DE PIE- DEMPEUS” y reivindicar lo justo y democrático, que es lo bueno y saludable.

Pero mañana sigo… Hay más, mucho más…

Sobre políticas de salud y salud de las políticas. Recetario de urgencia en tiempos de crisis.
Algunas reflexiones presentadas en cuatro dosis digeribles, como un preámbulo (0) y tres capítulos (1,2 y 3)
-------------------------------------------------------------------------------------

0 .- Preámbulo.- Reflexiones a bata colgada.

Ha transcurrido mucho tiempo desde la determinación de entregarme a la práctica médica como profesional. Se dicen pronto, cuarenta años de dedicación diaria e ininterrumpida a la tarea de luchar por la salud, a combatir el sufrimiento, el dolor y la enfermedad, como oficio, vocación y leitmotiv de mi vida...
De cuando en cuando es buena alguna parada biológica para así, en pleno ascenso vital, detenerse en la escalada, y resoplando por la edad, contemplar un paisaje espléndido. Así describía y explicaba Ingmar Bergman la madurez, la senilidad... Aunque también se puede seguir el consejo en edades pre- jubilares, aun sin resoplos ni disneas. Y en ello estoy. De reflexión.

Desde siempre como médico, internista para más detalle, o simplemente como MÉDICO en mayúsculas, médico de “personas” mejor que especialista en enfermedades, disfrutando del continuo aprendizaje de la clínica y de la empatía y proximidad humana, incluidos los inevitables malos ratos, Creciendo como PERSONA, ampliando el campo de observación y el trabajo a la salud pública y laboral en los últimos años, he podido descubrir que el instrumento más poderosos que tengo, tuve y tendré, y tenemos tod@s (los profesionales.de la salud, y también quienes no siéndolo ejercen de personas) son unas cuartillas en blanco, con membrete si es el caso, donde anotar mis prescripciones e indicaciones: UN TALONARIO DE RECETAS.
Facultad cuasi divina esta de prescribir. Posibilidad de indicación, cambio, adecuación, rectificación, consejo, soporte, explicación, propuesta de eso que llamamos terapéutica, y que prosigue siempre en el tiempo al diagnóstico más riguroso y certero posible. Aun así y como veréis si seguís e insistís en estas entregas, no es esa facultad exclusiva del gremio de las “batas blancas”.
Nos enseñaros (adoctrinaron -?-) en la Universidad, nos facultaron en las Facultades de Medicina, nos insistieron en el ejercicio profesional colegiado y regulado en corporación, que esa potestad residía en nuestra sapiencia y la atribución de prescripción o de actuación, según se tratase de especialidad médica o quirúrgica. Ese idealizado y sacrosanto talonario de recetas donde plasmar la indicación de fármaco sanador, la panacea; o esa intervención quirúrgica rodeada del esoterismo y la magia de quien repara en su taller-altar-laboratorio, de quien sustituye o elimina la pieza insana para así recuperar la salud.
Pero se trata de ser ir siendo sinceros, con uno mismo, la profesión, y con los llamados semejantes, coetáneos, sociedad impaciente, ciudadanía paciente. En esta etapa de mi biografía debo admitir públicamente que las cosas realmente importantes de la vida y la salud están en otro talonario de prescripciones, que NO farmacéuticas. Tan cierto y lógico al fin como que los determinantes en salud no son fundamentalmente biológicos, y sí sociales, medioambientales y culturales.
Me reconforta ahora constatar que toda aquella deriva personal, tantas veces denostada y criticada por cierto entorno, y que me ha llevado siempre a implicarme en lo social, en lo humano, en lo POLÍTICO en mayúsculas, tenía todo el sentido del mundo apuntalaba la base firme y real de mis convicciones y mis actuaciones. Décadas soportando las convenciones de quienes, de buena fe, pensando más en yo que en mi, me mostraban la inconveniencia de mezclar oficio sanador con compromiso insurgente. ¿Cuantas veces he tenido que callar ante un enfermo que padecía una enfermedad tan seria como el paro, y cuya solución cierta y etiológica hubiera sido un contrato de un trabajo digno y estable. ¿Cuantas veces he tenido que disimular mi sentimiento de solidaridad y de empatía con la anciana que me cuenta de su doliente soledad, su miedo, y su desamparo? ¿Cuantas veces era consciente frustrado que el bálsamo que no podía prescribir era un poco de afecto, o un cierto respeto, o un mucho de amor? Infinidad de veces... y continuamente. Y de eso no hay pastillas, tampoco.
Así que a estas altura de la película me puedo permitir alguna sugerencia radical, aunque pueda resultar descarnada, probablemente utópica, pero no por ello menos cierta o substancial. Para quienes no quieran quedarse en la epidermis de las cosas ni en la mediocridad de lo inmediato, para quienes cuestionen la evidencia de lo superfluo evidente, aquí van algunas `PRESCRIPCIONES NO FARMACOLÓGICAS.
Ello, ordenadamente y en tres niveles, y otras tanta entregas, que iré enviando metódicamente a Dempeus per la Salut Pública:
1.- En el estrato de lo sanitario- social.
2- otra en la Vida cotidiana y la salud en su magnífica amplitud.
y una tan evidente como negada: 3.- en lo socio-político. (Para hacer boca a est respecto podeis ir leyendo a Àngels Martínez Castells en su blog Punts de Vista)
Toni Barbarà

Penjo aquí quatre línies a mode de guió – sinopsi del que serà (tant com sigui capaç de defensar i d’ explicar) la base argumental per a una gravació audiovisual que em farà demà, 16 de juliol de 2010, la Xarxa de Televisions Locals, XTVL de Barcelona. El tema tractat és la hiperfreqüentació. El meu objectiu, acabar col•locant i denunciant la mercantilització i els amenaçadors co-re-pagaments.
Els i les lectores més habituals ja coneixen les nostres raons de persones dempeus per la salut pública, però en aquesta ocasió es tracta d’aprofitar aquest poc usual forat mediàtic per esmerçar idees conra el co-re-pagament sanitari.
Més o menys intentaré dir això, o en directe alguna cosa semblant... Si em faig amb una gravació registrada també intentaré passar-la..
-----------------------

1.- Auto inculpació dels pacients.
Fer sentir culpable al pacient/malalt per fer servir un servei públic que costa diners. Generant-li “CULPA” acceptarà reparacions i sancions... Baixaran resistències a penalitzacions o retalls: camp lliure per al CO/RE/pagament

2.- Abús i mala utilització de l’assistència sanitària ?? .-
Anem massa al metge ?? La gent, avorrida, va a passar-hi l’estona ?? És acceptable que els pacients vagin, quan vulguin a primària i a urgències ??
En diuen: Xifres: arribats al màxim el 2009 va ser de 8’1 visites/any a Catalunya. A la U.E. mitjana de 4 o 5 segons països. Apuntar seguidament que la dada no és il•lustrativa ni real doncs es “compten” com a visites, totes les atencions incloses les burocràtiques i administratives...
No es diu que: 3 de cada 4 visites son “induïdes” pel propi sistema, internes, auto- generades. I l’excés és per mala programació, abús de proves, inter- consultes, descoordinació cites, exploracions protocol•litzades amb caràcter “defensiu”, etc.
Com tampoc que el 80 % de les visites són malalts “Crònics”, la qual cosa permetria canvis senzills i de proximitat si les visites de control i seguiment fossin ateses per altre personal professional de l’equip de salut- infermeria.
No es diu que la tendència dels darrers mesos ha estat a la baixa (8 % menys !!), com a conseqüència de disminució demogràfica amb la crisi i de certs ajustos del sistema com ara la recepta electrònica. Es podrien implementar moltes altres correccions raonables i saludables com ara l’accessibilitat a la història clínica, la revisió sistemàtica de protocols i prescripcions, filtratge de peticions no mèdiques i/o assistencials pròpiament dites, més temps de dedicació en primeres visites o patologies agudes ... etc.

3.- ENS VOLEN FER CO – PAGAR, QUE VOL DIR “RE- PAGAR”.
3.1.- Ja ho hem pagat mitjançant els nostres impostos (els qui els paguen) i a través dels Pressupostos Generals de l’Estat. El que volen és que ho tornem a pagar en el moment de l’ús. Això és un IMPOST PENALITZADOR PER A LES PERSONES MALALTES. Trenca la EQUITAT del sistema i la seva universalitat. Es comença per poc però un cop creada la esquerda – la figura, cada dia augmentarà la quantitat i extensió. L’atenció no és “GRATIS”, COM DIUEN, sinó pre- pagada.
3.2 .- NO GARANTEIX CAP SOSTENIBILITAT. NO és cert que, si és simbòlic com alguns diuen, resolgui el finançament, i ans al contrari el complica, augmenta la burocràcia i l’encareix. La xocolata del lloro, o en el futur un caos.
3.3 .- NO RACIONALITZANI EDUCA. NO és cert que serveixi per “dissuadir” ni menys “educar o moderar” la demanda sanitària, doncs no és rellevant per qui té recursos i sí per a persones i col•lectius molt fràgils, o pobres o empobrits. A més, SI REALMENT DISSUADÍS de consultar, fatal !! suposaria una injustícia i una discriminació insostenible i un perill real per la salut pública.
3.4.-. El SNS que tenim ÉS EFICIENT, i molt competent malgrat la poca- dotació pressupostària ( 8’5 % PIB). Dóna molt en relació al que costa: No és cert que sigui car ni malbaratador. Cal refrescar la diferencia entre VALOR I PREU: El copagament significaria posar un preu a l’atenció, i per tant mercantilitzar un dret.
Tot és, però i per suposat, manifestament millorable: CAL GASTAR MÉS EN SALUT, I GASTAR MILLOR !!
3.5.- És fàcil sagnar als pobres...copagant – Repagant altra cop. Més retallades socials liquidaran el que poc va quedant d’un estat del benestar esdevingut estat del malestar. Les butxaques dels rics estan protegides.
Perquè no es posen en marxa ALTRES formes de recaptació ? Més percentatge del pressupostos generals (a càrrec de reduccions en despesa militar, per exemple) ??. Que paguin més els rics i els qui no paguen: reforma tributària amb més gravamen sobre capitals i patrimonis, fons d’inversió privilegiats –SICAV-, paradisos fiscals,...?? Recuperació dels recursos- diners que surten externalitzats del sistema cap a empreses privades i amb afany de lucre.
I de racionalització saludable de la despesa com control i estalvi en farmàcia i en excessos hospitalo- cèntrics i de tractaments agressius i discutibles. Massa privatització i externalització. Massa burocràcia. Més promoció i prevenció de salut i millor atenció primària.
No deixeu de conectar-vos amb els blocs de Punts de Vista i de Dempeus, al respecte d'aquest tema.
DEMPEUS companyes i companys !!

Han estat en pocs dies, poques hores, una pila de preguntes i de possibles respostes viscudes en càmera ràpida, sense pausa ni temps per pair res. Una contundent recepció d’impactes audiovisuals, senyeres i estanqueres ( i alguna blaugrana per amanir-ho tot) , “a por ellos”, i “in- inde- indepenciA”... ,
Un poti- poti de sentiments, sovint confrontats, molts elements contradictoris i fins i tot algun cop antagònics. Questió de culpa ?, o de Goig ?,o de Pecat ?, o Raonable ? o Dubtós, cosa de justa Indignació ? Revolta ? Por a l’incertesa ? Molt evident la dualitat bipolar Catalunya – Espanya...però, quina Catalunya i quina Espanya ?. Quina portada de premsa, quina editorial, quina explicació partidària i mediàtica, i social ?? Segurament un exercici sense anestesia de la fricció del binomi "Raons versus Emocions"... sabent que ambdues percepcions i assumpcions son fonamentals i que poden resultar complementàries, harmòniques o tot el contrari, com és el cas que ens ocupa, o no.
Moltes preguntes...
Es pot celebrar la victòria futbolera d’Espanya des de la catalanitat original abstraient-se de l’entorn patrioter de Tele 5, de les consignes i dels toros a la bandera ? És possible implicar- se dins la marea reivindicativa de dignitat per Catalunya i de rebuig a la provocació Constitucional sense renunciar a conviccions federalistes i confederalitzants? És correcte, des de la perspectiva nacional, aportar tanta substància humana a una senya d’identitat estatal com és la selecció espanyola de futbol ?? Queden disculpats els jugadors barça/catalans de la selecció col•laboracionistes perquè (fent bo el tòpic dels catalans) es cosa de qualitat i cobraran una milionada, i la pela és la pela ?? És la roja una senya d’identitat integradora i sumadora ?, o a quina de les Espanyes representa ?... és roja o “colorada”, o tricolor ?? En tot cas potser hem descobert una cosa que ignoràvem: que Espanya és una selecció de futbol !!

A peu de manifestació, compartint carrer amb amics i amigues, i d’altres només coneguts i alguns massa re-coneguts, compatriotes tots i totes d’una pàtria que caldrà- ara ja no es pot seguir navegant i pescant dins l’ambigüitat – definir definitivament. Independència per a qui ?, per a què ?, amb qui ?, respecte de qui o de què ?, com ?, quan ?, etc... Independents ? del FMI, del Banc Mundial, de l’ OTAN, del G-20, de l’OMC, del BCE, de la U.E., de ...?? El que va quedant clar al carrer és que quan no hi ha un preacord pautat i pactat de continguts i de reivindicacions el que acaba apareixent és allò més radical també per fàcil i elemental, i que és més fàcil cridar una consigna com independència que recitar una manifest amb valoracions i condicions determinants.
Cert que aquesta sentència tan il•legítima com fatxenda ha estat un impagable impuls a la causa independentista. I que dins les aigües turbulentes de l’acció-provocació-reacció és on millor es mouen els pescadors de vots i els viscerals que no volen ni necessiten d’arguments per millor usar explosions gestuals i hormonals. De sempre les cèl•lules més nobles dites neurones competeixen amb aquelles situades més baix i amb funcions endocrines, sexuals i reproductores de l’ espècie, alies gònades. Que, per suposat son també importants i sine qua non. Els fonamentalistes de nacionalismes “necio”nalistes excloents, violents, invasius, colonitzadors, antidemocràtics i ètnics s’alimenten d’aquestes secrecions viscerals i des de posicions aparentment antagòniques utilitzen els mateixos no- raonaments oposats i descalcificadors. La fatxenda nacional catòlica i tardo franquista està en plena “cruzada” anticatalana aprofitant la molt legítima, proporcionada i justificada mobilització ciutadana de Catalunya. I recordeu un cop més : Es raona amb els arguments, però es vota amb els sentiments (o les hormones).

Paradoxes: en plena era de la robòtica, la cibernètica i la enginyeria genètica hi ha una demostrada i creixen creença mítica - esotèrica com demostren les virtuts endevinatòries d’un pop, alemany (?), anomenat Paul i que concedeix entrevistes a totes les televisions i mitjans del planeta... !!??
És, això meu, ambivalència ? Perplexitat ? Conflicte ? També en aquest article ? Segur que sí però no pas ambigüitat. Tan sols cosa de mètode, d’endreçar el calaix, de posar ordre prioritat i calendari.
Llegiu el que diu l'Àngels Martínez Castells.
I mentre passen més coses al món, però la vuvucela mediàtica tan rica i variada permet fer dues o tres versions i edicions de comunicació parlant cadascuna del que convingui o interessi.
Ens colen, aprofitant el moment,Contrareformes sense precedents ni fre ni contenció, de Caixes, laboral, econòmica, i ara aviat de les pensions i cap als Re-Co-paganments en assistència sanitària.
Llegiu sempre Dempeus per la salut pública...per estar vacunats contra la tonteria patológica.
I la vida segueix. A Pamplona poden seguir tractant la quotidianitat amb els “encierros” de San Fermín i les corrides de patxaran i calimocho...
A Cuba s’acaba de produir un fet llargament demanat, reclamat, exigit des de les “democràcies occidentals”, els USA, i la UE, com és l’excarceració d’unes desenes de presos opositors al govern cubà (els mitjans en diuen sempre “règim” per allò d’ anar tacant), mitjançant una lloable gestió del Ministre Moratinos, ... Fins i tot ja menja un opositor en vaga de fam des de fa mesos (sí, sí, mesos !!, com a prova irrefutable de la qualitat del sistema sanitari cubà !!) Una persona que es negava a “ingerir” per boca ni aliments ni líquids, però que (vet aquí !!) acceptava ser “alimentat i hidratat” per via parenteral...a un llit hospitalari d’alta qualificació i cura...la qual cosa menciono per a donar idees i exemples a les democràcies occidentals tan respectuoses elles amb els drets humans.... Encara que sembla que aquests demòcrates miren el Mundial de futbol i altres interessos que no son per cert els drets humans ni al Marroc, ni a Gaza, ni al Sàhara occidental, ni a Afaganistan...ni
Un gran enrenou, a gust de cada interès, amb un teló de fons electoral a Catalunya, i de marc panoràmic a Espanya.
Vista la dificultat del moment jo m’aferro als principis i reivindico i actualitzo dialècticament el meu entendre federalitzant, des de la sobirania confederada i amb la voluntat de suma acordada i pactada...lliurement i entre les parts. Amb els pobles que vulguin i es deixin federalitzar, si volen.
Barrant el pas als enemics de classe i nacionals, que a més son coincidents. Els mateixos amb barrets i disfresses diferents.

Que per tal d'avançar, ho tinc molt clar, amb qui, en cada moment i circumstància, i en quina direcció i etapa: cap l’equitat, la justícia, la pau, la solidaritat, el socialisme.
Oé, oe, oe !!! Salut !!

Des de fa alguns dies les persones que vivim i treballem a Catalunya, i que a més volem fer-ho,...altrament dits catalanes i catalans, som estabornits sota l’impacta del Constitucional...
EL CONSTITUCIONALAZO.- Així en diré de la sentència,filtre, censura, retallada –correctiu sobre l’Estatut de Catalunya, un reu assegut a la banqueta del Constitucional a denuncia I acusació de l’espanyolíssim PP esdevingut consciència de la sacrosanta unitat indissoluble de la pàtria (sic/ele)...
Han estat anys d’un prenyat atópic, hipermadur i tortuós, per concloure en un part distòcic i amb ventosa electoral d’una sentencia- criatura per amagar i ni ensenyar-la. Jo m’inclino per dir-ne més “fallo”, o veredicte, doncs així ja s’indica que és un error capital i porta la penitència i la sanció incorporada. Tot a joc del nom de tan ut/supra/altíssima Institució, un veritable Tribunal, (així anomenat perquè els seus savis membres van als toros i al futbol a localitats de Tribuna)
Tribunals eren el d’Ordre Públic, el de vagos i maleantes, el de represión del comunismo y la masoneria, i fins i tot, fa alguns segles el de la Santa Inquisició. Com era previst, anunciat, previsible, cantat, filtrat, temut, el part expulsiu de tan encarcarada i fatxenda congregació togada ha estat un nyap disgenèsic (altrament dit “malparit”), un engendra que no s’arregla ni amb aigua de colònia ni amb drogues psicòtropes. Senzillament patètic l’ intent de defensa de legitimitat del tal Tribunal, que no és ni imparcial, ni just, ni oportú, ni equilibrat, ni útil, ni creïble, ni capaç, ni diligent, ni paritari, ni barat, ni pertinent el cas. I sí políticament incorrecte.

LES TISORES .- Una prèvia sobre l’escenari històric , social i cultural pot ajudar a explicar o entendre esdeveniments concatenats i de successiva cronologia de forma premeditada , causal i gens casual. Des d’aquella data en que la fallida estrepitosa de la banca Lehman Brothers va disparar el tret de sortida de l’ etapa històrica de la mega crisi mundial, no hem passat un mes sense ensurts, una setmana tranqui-la, un respir sense noticia negativa, inquietant, pessimista… antisocial, retrodemocràtica, o reaccionaria. Un guió terrorífic i sostingut fet i Re-fet per plomes, edictes i veus molt autoritzades i pretesament sàvies del sistema i que no cal dir han estat immediatament aplaudides, sostingudes i explicades pels experts i tertulians acreditats del sistema tot respirant una coincidència sospitosa i extrema.
Això excepte opinions excepcionals autònomes, empoderades, antineoliberals i d’esquerres amb tots els honors i dignitats que cal reconèixer-les en dies tan difícils i compromesos. Elles ens han donat llum i enteniment científic per resistir…i algun dia contraatacar. No vull per tant ara ni aquí reproduir altra cop els arguments de defensa de la democràcia veritable i radical, del drets humans, social i polítics, de la pau i d’una veritable alternativa social i socialista.
Tips de crisi, crisi arreu, amunt l’IVA, rescats a la banca, atac a les caixes, retallades socials i salarials, menys recursos per a serveis públics, aprimament de plantilles, congelacions de pensions, privatitzacions a dojo, amenaces de nous retalls, copagaments sanitaris, pensions futures hipotecades i qüestionades malgrat el superàvit de la seguretat social, contrareforma laboral… Uff ! Prou !!! Pasta ya !!
Cal donar un tocs analgèsics de “circenses” amb els Nadal o Alonso, però s’imposa una bona dosi d’ anestesia amb el futbol de continuïtat lliga- campionat del món, la roja i les banderetes als balcons,…ara hi torno, oe, oe, oe ! Més ? Espectacles altament corrosius a les teles, a veure qui la diu més grossa…la burrada, la horterada. Escatologia i pornografia en estat sofisticat darrera l’exhibició de malifetes i corrupteles…a veure qui ha estat més delinqüent i l’ha muntat millor, la martingala. Amunt les estores que tapaven la femta, i si tu l’estires fort per aquí l’altre l’estira forta per allà, ventiladors en marxa i una pudor insuportable amb cantinela de” tots són igual”, “a mi no em donen res, ja no crec en la política “”?!
I ara el postra de crema cremada a la catalana. Un toc de gràcia al model d’estat, als anhels federalitzants. La puntilla a qualsevol progrés de sobirania i de reconeixement del fet nacional català, dins estat plurinacional, ara colgat sota la “Indisolubilidad de la patria”, prietas las filas, brazos en alto… Un veritable retro-fatxa perpetrat per l’evacuació (aquí si pròpiament dit) del dictamen de l’irresponsable Constitucional.
Masses preguntes i moltes incredulitats fent cua… Qui legitima aquest 10 personatges sense pietat ni sense sentit del ridícul ni de la vergonya ? Com es pot reclamar acataments per part de qui no acata la voluntat popular democràticament expressada i Reexpressada?
Temps ara de confusió. Inevitablement potinejats d’interessos partidaris partidistes i electorals a Catalunya, i a Espanya. Amb dobles i triples lectures i utilitzacions a Catalunya o a Espanya. Parlant i decretant la fi i tancament de qualsevol sortida via model federal, exigint acatament i submissió a l’ interpretació més reaccionaria de l’encaix catala-espanyol. Aquestes sotragades posen en greu perill un equilibri- pacte que es venia sostenint per inèrcia més que no pas per bondat ni qualitat democràtiques.
Així les coses, es radicalitzen posicions, visceralitzen primitivismes i enroquen enfrontaments a manca d’arguments o de raons. Els integrismes més elementals guanyen adeptes rebotats, i són més i més crescuts els centralistes espanyolistes i els independentistes més ètnics i menys socials. Tanmateix qui això escriu reitera el seu convenciment federal i confederal ( de “con fe de realismo”) en temps de cendres tardofranquistes, mai del tot extingides. Quan els pobles són sobirans, respecten i son respectats acostumen a compartir i a sumar, lliures i en pau.
El proper dia 10, aniré, per suposat a la Mani, malgrat compartir carrer amb més de tres Durans, quatre Millets, i cinc Cunis i sis Raholes,… que la causa s’ho mereix. I per si algú vol idees de insubmissió i de posar-se “dempeus” aquí en van dues de gratuïtes:
Què passa si tothom, cadascú en la seva responsabilitat i competència, fa com si no li haguessin arribat els retalls del Constitucional azo ? Ens multaran ? Ens ficaran a la presó per desacatament ? Ens enviaran la Brunete o faran tornar les tropes des d’Afganistan ? Clonaran molts nous Tejeros, se sienten coño- ! ?- Ens expulsaran d’Europa ? O ens faran pagar més ?... ai no que això ja ho fan !


I DAVID VILLA .- I si encara així no acaten el veredicte popular, igual que nosaltres sí acatem i acatarem la seva autodeterminació, podem arribar a les últimes i demanar que el jugadors del Barça i/o els nascuts a Catalunya no juguin al selecció espanyola, la roja, de futbol !! Us imagineu quin escàndol ? Quina tragèdia ! La secessió i la sedició dins la selecció ¡! El Tribunal de La Haia requerit a dictamen ! Ja era sospitós que les victòries de la garra hispana mobilitzessin La Rioja, Murcia i el Bernabeu, i aquí en prou feines quatre petards ( o potser, tres), unes quantes banderetes balconeres, i els guiris de sempre vestits amb la samarreta blaugrana del Messi o del Villa. O si no, els apliquem la tècnica catalana: ¡¡ VILLA, VILLA, VILLA, QUE PASEN POR TAQUILLA !!
Salut !!

Avui que es celebra la Festa d'Avant, amb l'amiga Àngels Martínez Castells hem publicat a l'Avant i a Dempeus per la Salut Pública unes reflexions sobre Salut i Immigració a partir, també de la nostra experiència personal i col.lectiva. Volem aportar alguns elements que ajudin, de manera especial, a combatre la xenofòbia des de la salut i a combatre tota mena de culpabilitzacions construides a partir de fer responsables a les persones immigrants de disfuncionaments o manca de previsió del sistema (per exemple, la saturació dels serveis sanitaris). I voldríem ressaltar, de manera especial, que és l'accès a aquests serveis públics de manera estacada, amb els d'ensenyament, una eina fonamental per a la millor convivència.

SALUT I IMMIGRACIÓ DES D’UNA PERSPECTIVA NO CONVENCIONAL
El dia que varem començar a pensar en aquest article es coneixia una trista notícia que marca l’enfocament inicial que li donem: Dissortadament, acabava de saber-se que una dona de Salt havia mort a mans del seu company. Era una víctima més de la violència de gènere que no té fronteres ni colors, però el locutor que l’explicava es va veure en l’obligació de dir que ni la dona assassinada ni el seu assassí eren immigrants... Per què calia fer aquesta observació? Perquè Salt és una localitat amb un percentatge més alt que la mitjana a Catalunya de població immigrada? Perquè s’espera comportaments especialment agressius i patològics dels homes immigrants? (aquesta sospita ens aproparia massa de la xenofòbia, però, a més, ens hauríem de preguntar si val i tenim el recel per a tots els orígens…) Perquè el masclisme és especialment assassí quan l’home té una determinada nacionalitat…? Ja sabem que no és el cas!

Sorprèn massa sovint que agències especialitzades, personal mèdic avesat a treballar en barris o localitats on la població nascuda en un altre país representa un percentatge més alt de la mitjana, iniciïn la problemàtica de la salut de les persones immigrades com feia el locutor per un cas dramàtic de violència de gènere: sense tenir present la seva condició de classe, les característiques dels seus treballs, la precarietat en que viuen les persones, siguin del lloc que siguin.

Amb la globalització s’incrementen tot tipus de diferències i desigualtats: també entre països i les migracions sols podran seguir una tendència a créixer més i més en la mesura que les perspectives econòmiques, socials i polítiques de determinats països empitjorin sense que s’obri una esperança de millora en les condicions de vida. La immigració ha estat des dels inicis dels temps un recurs dolorós però necessari per a la supervivència dels col·lectius… Per què no abordar el tractament de la salut des d’aquest determinant, i fer que els serveis d’atenció sanitària siguin un mecanisme més –i dels més efectius, juntament amb l’escolarització i el compartir altres espais i serveis públics – per resoldre els problemes de desarrelament i de desigualtat?

Cada vegada hi ha més veus que volen afegir a les pitjors condicions laborals de la majoria de les persones immigrades, un accés restringit als serveis de salut. La culpabilització de les persones més febles pel no acompanyament pressupostari de la despesa sanitària les engloba directament, juntament amb els pensionistes i les persones amb malalties cròniques… En el món del treball s’assimilen als col·lectius més explotats: dones, joves… En els serveis públics, i en concret en els serveis sanitaris, als col·lectius més febles, més fàcils de culpabilitzar i convertir en els responsables d’una mala gestió i d’una avarícia privatitzadora.

Es posa l’èmfasi a més en les característiques biològiques i psíquiques, molt més que en les condicions socials, que poden no estar tant lluny (o fins i tot haver empitjorat) en relació al lloc de procedència. Les dificultats per a fer poder fer àpats equilibrats, trobar un habitatge en condicions saludables, sense amuntegaments en un barri mínimament saludable, entendre bé l’idioma i adaptar-se a unes normes de convivència (que molts i moltes han d’aprendre) es sumen a la dificultat de poder tenir una feina no precària, i en massa casos, per massa temps, la impossibilitat de poder conviure amb les persones que s’estimen.

Sentir les veus de persones de casa nostra, com l’alcalde de Vic, que poden restringir amb la seva actitud xenòfoba l’accés als serveis de salut i d’ensenyament reforça el que ja sabíem en el sentit de que, de fet, qui més gaudeix de les millores dels serveis d’assistència no són precisament les persones més pobres, immigrades o no, sinó les capes mitjanes que coneixen la seva existència i saben com fer amb èxit la tramitació burocràtica per a gaudir dels seus beneficis. Difícilment es pot pensar, per altra banda, que el nivell de salut de les persones immigrants, més l’accés als serveis sanitaris del país on van a viure, millorarà instantàniament les seves perspectives de supervivència, o de viure més anys en bones condicions de salut. Les diferències perduraran molt de temps, entre altres coses perquè les condicions del lloc on van a treballar i viure no els ofereixen –malgrat les lleis que així ho determinin—una igualtat completa. Però la única possibilitat de que millorin les perspectives per als seus fills i filles, i que la segona generació ja pugui acostar-se als paràmetres de la mitjana, passa per poder donar el màxim de facilitat a les persones immigrades de la primera generació, juntament amb l’accés als serveis d’ensenyament i de cultura.

La visió de Dempeus per la Salut Pública
El més cert és que, en la majoria de casos, els col·lectius de persones vingudes d’altres punts del planeta representa un grup de persones excepcionalment fortes i resistents doncs han estat capaços de sobreviure i arribar fins aquí en unes condicions sovint duríssimes i mai fàcils. Son bàsicament sectors de població jove, disposada, treballadora i capaç, tant físicament com psicològica. Son persones amb unes tradicions d’ auto- cura sovint envejables pel fet d’evitar la sobremedicació (que els és aliena culturalment) i de respondre amb molta capacitat a l’abús d’ intervencionisme biomèdic.

Amb una forta impregnació xenòfoba (més conscient o menys) se’ls acusa de tots els mals dels nostres propis problemes i per suposat del mal us i abús del sistema públic de salut. La frase és al carrer: “ens ocupen els ambulatoris, ens col·lapse els hospitals, ens prenen els serveis i ajudes socials, ens...”. Sempre des d’una òptica perversa del que és “meu -nostre” i del que “ells”s’apropien. S’omet sistemàticament que la ràtio entre el que paguen- cotitzen a la seguretat social i els que consumeixen d’aquesta és en el cas dels i de les immigrants de les més de les més favorables a la pretesa bondat d’ajust de recursos.

Es parla també de patologies, malalties, de la gent immigrant...situant de forma sibil·lina la presumpció de culpabilitzar a les persones nouvingudes d’”importar” aquí processos o patologies desconegudes i/o no habituals a casa nostra, amb el paradigma il·lustratiu d’infeccions inusuals i malalties exòtiques –“ tropicals”. La realitat mostra que l’increment –real- de malalties d’orígens forans o importades és conseqüència fonamentalment d’ adquisicions o contagis per part de naturals autòctons desplaçats a aquells territoris (ja sigui amb finalitats turístiques, empresarials com també humanitàries o científiques) i on els processos són endèmics, i les condicions, vectors, clima, alimentació, higiene, medi, esdevenen els determinants.

Per als immigrants, per la població al·lòctona, a les nostres terres i ciutats, el risc de contraure malalties és en tot cas superior per a ells i per a elles, desplaçats en usos i costums, en forçada adaptació d’estils de vida i treball, amb unes dinàmiques socials de vegades colpidores i finalment amb un sistema autoimmunitari diferent i que ha de fer-se eficaç a marxes forçades per tal de sobreviure front nous contaminants, nous agents infecciosos, nous al·lèrgens, nous sistemes d’atenció sanitària...

Que hauríem de recomanar des de Dempeus per a una racional, eficaç i justa atenció sanitària de persones (vol dir amb TOTS els drets humans) immigrants ? Una adequació intel·ligent en forma d’invitació- no pas imposició forçada- de les nostres costums,tradicions, usos i estils de vida (però només dels saludables !!). Una adaptació de les atencions personals a les seves demandes, necessitats a la fi, d’horaris i temps per a les consultes: si una persona immigrada treballa tota al jornada haurà de consultar per ella mateix o dur la mainada al pediatra a la fi dels horaris (llargs horaris !) laborals, o el cap de setmana si fa festa...i per tant, quan els CAPs són ja tancats, hauran d’anar a Urgències amb l’evident inadequació de tot tipus de l’assistència. Encara una reivindicació, lògica a més de molt útil: caldrà dotar i incrementar la presència i l’aportació a les atencions de “mediadors/es” que puguin “traduir” no solament en termes d’idioma, que també, però exercint funcions de veritable comunicació cultural mútua entre pacients i professionals de la salut.

Un cop més, a Dempeus, fem certa aquella afirmació esdevinguda reivindicació: la sanitat podrà ser individual o privada, però la salut és i serà sempre pública !! I això serà incloent a TOTES les persones amb independència del seu origen, com també del gènere, el grau de dis/capacitat, l’edat, la classe social, l’ estatus econòmic, el color de la pell, l’orientació sexual, i els seus valors ètics i culturals... Negar-ho és ser, a més de racista o xenòfob, o masclista, o homòfob, o tantes coses... profundament inútil i estúpid.

Mirem-ho d’aquesta manera: si la classe obrera és una sola, al marge del lloc de naixement de cadascuna de les persones que la integren, la millor manera de cohesionar-la com a classe va més enllà de la vida sindical i la defensa dels seus drets laborals: passa necessàriament perquè ningú dubti del seu dret als serveis públics bàsics. I, en aquest sentit, seria especialment contrari a l’equitat l’establiment de qualsevol taxa o copagament per accedir als metges de capçalera o als serveis d’urgències... Per no parlar de la major desatenció a la que se’ls condemnaria en casos d’accidents laborals... Recordem el cas de l’empresari que va abandonar el treballador accidentat a les portes d’unes urgències hospitalàries per la seva irregular condició laboral. Si ja s’observen moltes reticències, en segons quins casos, per acudir als serveis sanitaris quan caldria, hem d’acceptar precisament el contrari del que molts prediquen: que els serveis d’atenció de la salut s’haurien de flexibilitzar en favor de les persones immigrades, i que haurien d’atendre amb especial cura i delicadesa els homes i les dones que estan pagant, de manera especialment dura, amb el desarrelament i la lluita per la supervivència més crua, les grans desigualtats globalitzades.

Àngels Martínez Castells i Antoni Barbarà

Dempeus per la Salut Pública