Amb la companya Isabel López Aulestia (I.U.- E.B.V.) de Donostia - Euzkadi

Els passats 24 a 26 de setembre 2010 s’ha reunit a la ciutat de Luxemburgo, actuant com amfitrió Dei Lenk (L’esquerra de Luxemburg) , el que ha estat darrer Comitè Executiu del PEE abans la celebració del seu 3er Congrés que tindrà lloc a París els propers 2 a 5 de desembre. L’encontre es va fer als locals socials del Sindicat de Ferroviaris de Bonnevoie. .
Això va representar una intensa activitat per tal de deixar treballat i enllestit el temari, sempre complexa, d’una tal convocatòria congressual. EUiA va estar representada per mi mateix, com membre de l’Executiu i del Secretariat. La presència de l’Estat espanyol es completava amb a companya Isabel López Aulestia (EBV) que representava I.U, i la companya Maite Mola i el company Pedro Marset (tresorer) en nom del PCE. La reunió va dedicar les primeres hores de treball a la Jornada europea de mobilitzacions i vagues de 29 de setembre. Podeu veure al respecte la crida i organització a la pag web de ELP:
. En aquest sentit es va fer una ronda informativa i es va tractar sobre la manifestació central que es donarà a Brussel•les sota crida sindical i amb participació ampla dels Partits que composen el PEE. Pel que fa a Catalunya, i a Espanya, vam explicar la situació per la nostra Vaga General i la seva importància, amb la conseqüent previsió d’ absència a la marxa de Brussel•les.
Igualment vam oferir la possibilitat de seguir el tema als nostres blocs amigs i que l'Àngels Martínez ha recopilat.
El tema central, però, va ser la preparació del Congrés, i aquí es van ultimar els documents necessaris per poder ja treballar en forma participativa i oberta. Tant els Estatuts com el Document polític, els grups de treball i la logística bàsica per a la trobada. Recordar que el dia previ, es desenvoluparà un encontre preliminar (ELfem) de les dones i els temes amb biaix feminista.
Pel que fa al text a consideració, “Plataforma d’acció comuna per a la resistència i les alternatives a Europa”, es van incorporar i debatre les esmenes rebudes dins terminis. Entre les quals les nostres, com EUiA, on vull expressar la satisfacció de constatar que de les 37 esmenes aportades van quedar recollides la gran majoria. En aquest sentit vaig intervenir, agraint la sensibilitat demostrada (sobretot en qüestions de drets socials, món del treball i salut) però encara reivindicant més compromís en aspectes com el dret d’autodeterminació dels pobles malgrat reconeixer la complexitat i diversitat sobre el tema a escala europea, on a certs països es confon directament amb xenofòbia i feixisme. També vam intervenir en correccions de presentació o estil, i sempre en la nostra línia ja habitual. Sobretot en caràcter del Partit (PEE): ampliació, respecte, pluralitat, inclusió, consideració a l’historia diversa, concreció de propostes, coordinació de treballs i mobilitzacions, receptivitat i complicitat social i sindical, impacte i creació d’estat d’opinió ciutadana, i en definitiva millora de capacitats d’aquest important instrument en creixement que és avui el PEE, cada dia més madur, més gran i oportú i més necessari.
Els documents aprovats a Luxemburg, i ja iniciats al juny a Barcelona, seran oberts al debat social i polítics fins el 24 d’octubre pel que fa al text polític , i a esmenes dels partits integrants pel que fa als Estatuts fins el 8 de novembre. Vol dir que encara tindrem noves ocasions per a treballar-los, si s’escau.
Vam saludar noves incorporacions. Ja en ferm la del partir “Esquerra Búlgara” que ha formalitzat tota la tramitació estatuària, i també per tal d’oficialitzar-los els partits de del Nord de Xipre ( United Cyprus Party ) ,i la Gauche Unitaire de França. Aquest darrer partit és la tercera formació integrant del Front de Gauche que s’incorpora al PEE (junt amb el PCF i La Gauche) i aporta una corrent que prové de l’ antiga LCR, del NPA i de companys de la IV internacional amb Christian Picket (Toulouse) al seu front. Un intens cap de setmana, on vam trobar a faltar,( tothom) la companya Àngels Tomás que no va poder assistir-hi per motius de salut.
Doncs, això mateix: Salut !!
Toni Barbarà

Salgo de mis lares en dirección a Luxemburgo. No acudo a ese desconocido país (para mi persona)con intenciones de visitar ninguna entidad bancaria ni sucedanea,sino para asistir a la reunión del Comité Ejecutivo del Partido de la Izquierda Europea (PIE) que sesiona cada trimestre de forma itinerante en diversas sedes europeas. La última reunión de junio se celebró en Barcelona, y en esta de otoño nos vemos en ese poderoso y pequeño país. El temario no puede ser más sugerente y oportuno: hablaremos de Huelga General y Jornada de movilización en toda Europa para el inmediato dia 29. Hablaremos también de la preparación del próximo 3er Congreso del PIE que se celebrará en París el primer fin de semana de diciembre,...y hablaremos y nos oiremos sobre la situación política mundial y especialmente europea. A mi regreso, como acostumbro, os haré llegar, queridos lectores y lectoras rateriles, una sucinta nota de como ha transcurrido la cosa...
Pero mientras tanto, no quiero dejar congelado mi blog en tiempos de calor y ardor insurgente, en tiempos de lucha popular y sindical, en tiempos de agitación y huelga. Y para ello os propongo lecturas que yo considero imprescindibles, o al menos que para mi lo son. Entren y lean, y comenten en los blogs amigos de Àngels Martinez Castells, de Ceronegativo, de Dempeus per la salut pública, de Sirius,y de las páginas agrupadas en IloveIU, y en Roigesfera, por poner algunos ejemplos.

Y si quieren seguir con el gran tema (Semiocultado y quasisilenciado por los grandes medias), Objetivos del milenio en la ONU,lean lo que dice al respecto Granma y que no encontrarán en su quiosco de prensa habitual...

Objetivos del Milenio: ¿una década perdida?
Texto de AIDA CALVIAC MORA
Para algunos gobiernos no son más que el eslogan repetido en las cíclicas conferencias internacionales de alto nivel, con su correspondiente —y efímera— repercusión mediática.

En el 2009 murieron 8,1 millones de menores de cinco años por enfermedades fácilmente prevenibles, según un informe de UNICEF.

Otros, apenas enumeran los ocho Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM), sin voluntad política para concretar el contenido de una denominación ambiciosa, aunque con muy modestas propuestas y aún más tímidas respuestas. Solo unos pocos han hecho centro de su estrategia de desarrollo el mejorar las condiciones de vida de los ciudadanos.

A todos, la ONU los volvió a convocar entre los días 20 y 22 de septiembre, para analizar en reunión plenaria "el progreso" en el camino hacia las metas acordadas en el año 2000, durante la Cumbre del Milenio.

En aquella oportunidad los líderes mundiales reconocieron su "responsabilidad colectiva con los principios de la dignidad humana, la igualdad y la equidad" para todos los habitantes del planeta, y su deber, en especial, con los más vulnerables. Como colofón, la firma de la Declaración del Milenio patentizó el compromiso de todos los ministros, jefes de Estado, de Gobierno y de delegación asistentes de alcanzar antes del 2015 la reducción a la mitad de la pobreza extrema y el hambre, lograr la enseñanza primaria universal, promover la equidad de género y la autonomía de la mujer, reducir la mortalidad infantil, mejorar la salud materna, combatir el VIH/Sida y otras enfermedades, garantizar la sostenibilidad ambiental y fomentar la asociación global para el desarrollo.

Unos días antes de la nueva cita, el relator especial de la ONU sobre el derecho a la alimentación, Olivier de Schutter, reconoció que "los ODM han sido útiles para movilizar dinero y energías, pero solo atacan los síntomas de la pobreza, como la malnutrición infantil, la mortalidad materna o las enfermedades, e ignoran las causas más profundas del subdesarrollo y del hambre, por lo que se centran en objetivos meramente estadísticos".

Cuando se han cumplido las dos terceras partes del plazo, aquella "noble declaración de intenciones" se traduce en estadísticas globales vergonzosas, inexcusables a pesar de la aparición de nuevos factores, como el aumento del precio de los alimentos, el agravamiento de los efectos del cambio climático o la crisis económica mundial.

Las "obligaciones", diluidas con el tiempo, han dejado de serlo. Los países "en desarrollo" siguen arrastrando el peso de las desigualdades; y los ricos, ante la disyuntiva de salvar vidas o bancos, inclinan la balanza invariablemente hacia el lado de los rescates financieros.

Hoy la miseria no toca a las puertas, porque la mayoría de los pobres no tienen hogar. La cantidad de personas que vive en la pobreza extrema aumentó en unos 36 millones, pero cuando se habla de los nuevos pobres, los adinerados de siempre dan la espalda. Ni siquiera se dignan a cumplir con la entrega del 0,7% de su Producto Interno Bruto (Ayuda Oficial para el Desarrollo), y las eventuales migajas de los países donantes —en función de sus intereses políticos— siguen siendo muy inferiores a la cifra necesaria para cumplir los compromisos vigentes.

Al escándalo de los 1 020 millones de seres humanos viviendo con hambre, se suma el de los más de 2 000 millones que la padecen "silenciosamente", y mueren por la carencia de micronutrientes.

En lugar de escuelas primarias, 126 millones de niños tienen trabajos peligrosos con retribución precaria, y los menores pertenecientes al 20% más pobre de la población, representan más del 40% de todos los que no asisten a los centros de enseñanza.

En cuanto a la igualdad de género en las matrículas, solo 53 de los 171 países de los que se dispone de datos la habían alcanzado tanto en la enseñanza primaria como en la secundaria.

En el 2008, apenas una de cada cinco mujeres embarazadas recibió servicios de análisis y de asesoramiento sobre el VIH, y solo la tercera parte de las seropositivas fueron consideradas elegibles para recibir tratamiento antirretroviral.

Cerca de un millón de personas mueren debido a la malaria cada año, el 95% de ellas en África subsahariana, y la gran mayoría menores de cinco años.

Dentro del objetivo de garantizar la sostenibilidad ambiental se pierden oportunidades de concertación, como en la fracasada Cumbre de Copenhague, cuando no se logró ningún acuerdo concreto para reducir la producción de gases de efecto invernadero por la confabulación de los países desarrollados, que intentaron presentar un informe que habían discutido a puertas cerradas, excluyendo las demandas del Sur.

Mientras, se calcula que la velocidad del aumento de las emisiones de dióxido de carbono ha sido mucho mayor en el periodo 1995-2004 que en el periodo 1970-1994, tendencia que no se ha modificado.
NUEVO ORDEN MUNDIAL

El secretario general de la ONU, Ban Ki-moon, en el informe para esta reunión, reconoció que "la posibilidad de no llegar a alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio por falta de compromiso es muy real. Ello sería un fracaso inaceptable, tanto en sentido moral como práctico. Si fracasamos, se multiplicarán los peligros que acechan al mundo: inestabilidad, violencia, epidemias, deterioro ambiental y crecimiento demográfico descontrolado".

Pese al desalentador panorama, el documento destacó el éxito de algunos países pobres en el cumplimiento de los ODM, lo que demuestra que las metas son alcanzables si se cuenta con la voluntad política de los gobiernos. No obstante, el tan anhelado cambio sustancial que recupere en el próximo quinquenio el tiempo perdido en regateos y mezquindades durante los últimos diez años, necesariamente implica subvertir el injusto orden económico y político internacional.

La construcción de un mundo en el que primen los principios de solidaridad y justicia social, es una añosa exigencia de los países subdesarrollados que volvió a escucharse en la ONU en las voces de naciones como Cuba, Irán, Bolivia y Venezuela.

El ministro cubano de Relaciones Exteriores, Bruno Rodríguez Parrilla, demandó "construir un nuevo orden económico y político internacional, basado en los principios de solidaridad, justicia social, equidad y respeto a los derechos de los pueblos y de cada ser humano" como única alternativa para salvar la especie.

El presidente iraní, Mahmud Ahmadinejad, propuso sostener relaciones justas y prósperas entre los países para establecer un orden mundial que rechace el capitalismo; mientras, su par de Bolivia, Evo Morales, señaló que las naciones del mundo deben acabar primero con la desigualdad que ha existido durante años, para superar las metas que se plantean.

La intervención del representante permanente de Venezuela ante el organismo internacional, Jorge Valero, evidenció que se puede avanzar con estrategias nacionales con el ser humano como fin y punto de partida.

"Frente a la globalización neoliberal proponemos la globalización de la justicia y la equidad. Ante el saqueo y el vasallaje de países proponemos el comercio justo en un mundo en el cual todos ganemos, a través de la cooperación solidaria", puntualizó.

Se trata de aspiraciones hasta hoy epidérmicas, modestas, tímidas, limitadas¼ en buena medida por la propia naturaleza del organismo que las impulsa, cuya reforma es también un reclamo de los desposeídos de este mundo.

Los Objetivos de Desarrollo del Milenio necesitan urgentemente dejar de ser "papel mojado" o excepciones de países cuyos logros la comunidad internacional y los grandes medios escamotean, para convertirse en acciones concretas por la dignidad y el desarrollo humano. De no ser así, la anterior habrá sido una década perdida y el 2015 pasará a la historia como el año del gran fracaso.
Un recuerdo histórico: El regreso de Fidel de la ONU hace 50 años
La XV Asamblea General de la ONU había amanecido revuelta el martes 27 de septiembre de 1960: la intervención de Fidel el día anterior era comentada por todos los delegados. El Departamento de Prensa de las Naciones Unidas distribuía el discurso de Fidel en cinco idiomas: español, inglés, francés, ruso y chino, mientras la prensa se hacía eco de las palabras del líder de la Revolución

Volviendo a la cruda realidad...
Para una mayor información leer aquí abajo la opinión del Secretario Genreal de Naciones Unida sobre el tema respecto a Cuba: Ban Ki-moon destaca logros de Cuba en los Objetivos de desarrollo del MilenioVíctor M. Carriba

Ban Ki-moon destaca logros de Cuba en los Objetivos de desarrollo del Milenio
Víctor M. Carriba
NACIONES UNIDAS, 22 de septiembre.— El secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon, calificó hoy de impresionantes los logros de Cuba en el cumplimiento de los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM).

Ese reconocimiento fue expresado en un encuentro que el titular de la ONU sostuvo aquí con el ministro cubano de Relaciones Exteriores, Bruno Rodríguez Parrilla, quien participa en la Cumbre sobre los ODM que concluyó este miércoles.

Sobre esas metas establecidas en el año 2000 para ser alcanzadas en el 2015, ambas partes coincidieron en la necesidad de fortalecer la voluntad política para poder materializarlas, de acuerdo con una nota oficial difundida por la ONU.

En la entrevista, Ban Ki-moon saludó los impresionantes progresos de la nación caribeña con respecto a los ODM, y expresó su aprecio por la asistencia que Cuba brinda a Haití, país asolado por un terremoto en enero pasado.

Además trataron sobre el Cambio Climático y asuntos de carácter humanitario, según el comunicado. (PL)

Como anunciamos en nuestras páginas, propias y amigas, este fin de semana Dempeus per la Salut Pública estuvo interviniendo en la Fiesta del PCE en Madrid.
Esta vez el encargado de llevar la buena nueva de Dempeus, y la propuesta de lucha contra las malas intenciones privatizadoras que nos amenazan por muchos frentes geográficos y políticos, fui yo mismo. Así que participé en representación de nuestra imprescindible Dempeus en un debate- coloquio que se dio el viernes día 17, de 20 a 22 horas en la zona de las carpas de debates, espacio C2- “Francisco Ciutat” mientras caía un buen chaparrón (meteorológico quiero decir).
El título del acto no dejaba demasiado espacio a la especulación de contenidos: “Salud: Co-Re-pago, Privatizaciones y Huelga general”. Así como suena, con todos esos ingredientes para cocinar un plato que prometía, y que creo que cumplió con las expectativas.
Presentó la mesa la compañera y amiga Felicitas Velázquez, “Feli” en su medio, responsable federal de Movimientos Sociales del PCE. Intervenciones de Fernando Pérez Iglesias, Mª Jesús Suarez, y yo mismo.
Feli enmarcó sucintamente la charla desde esa visión comprometida, social y transversal que da al tema de la “sanidad” amplitud de abordaje como “salud”, y por tanto materia no acotada a lo médico asistencial. El meollo de las intervenciones, obviamente, nuestras experiencias, análisis, propuestas entorno a la temible y contrastada acometida privatizadora contra el sistema público de salud, en todo el territorio del Estado, con las particularidades previsibles en cada caso y autonomía. Asistían medio centenar de personas, a pesar de la hora y de la lluvia.
Fernando, médico pediatra y según confesó militante “de base” del Partido, entró al trapo sin más protocolos y denunció toda la gama de métodos privatizadores en curso. Desde su práctica en la Comunidad de Madrid explicó muy especialmente las prácticas de Doña Esperanza Aguirre y la escasa anestesia o ni camuflaje que utilizan para privatizar gestión, uso, beneficio, y si pueden titularidad en la red de hospitales –costeados con dinero público- de las ciudades periféricas de Madrid. También tuvo palabras para desenmascarar y denunciar una vez más la tristemente famosa Ley 15/97 que da cobertura legal a toda esta fiebre privatizadora. Pero acabó situando el Co-Re-pago como una nueva agresión especialmente peligrosa porque, coincidimos, cuestiona e hipoteca la continuidad misma del sistema público de salud.
Mª Jesús, se nos presentó como una trabajadora asturiana del sector. Nos explicó la lucha cotidiana como, sindicalista allá en su ciudad de Gijón, y explicó la situación de recortes laborales y deterioro de la calidad asistencial que eso supone. Reivindicó nuevas y mayores complicidades entre profesionales, trabajadores y trabajadoras tod@s de la salud y ciudadanía y movimientos sociales y vecinales.
En mi turno decidí repartir el tiempo. Unos minutos para re-insistir en lo que supone la agresión del Co-Re-pago, otros tantos para explicar que cosa es Dempeus y brevemente como funciona, y un minutos final para concluir que la mejor defensa de la salud pública pasa estos días por trabajar la Huelga General que es un mecanismo de defensa imprescindible para evitar nuevos ataques al sistema de salud.
Por supuesto que no voy a “machacar” a ningún amigo o amiga lector/a con mi intervención porque ya conocéis ese discurso y contenidos. En todo caso dos líneas para situar algún detalle: Sugerencia de visitar las páginas de Dempeus, explicación sucinta y pedagógica de que es el Copago y las mentiras y falacias que pretenden colarnos para generar aceptación y sumisión social, tal como explicamos en nuestra Jornada de 10 de junio contra el Copago. Una descripción de la breve pero intensa historia de Dempeus (que traduje como “En Pie” para los menos políglotas) con una enumeración de actividades, encuentros, y un reseña de nuestra presencia en la red. Para acabar alguna aportación sobre el método imprescindible y necesario de transversalidad, buen rollo, empatía y exquisito respeto democrático a la diversidad, que incluye la pluralidad personal, laboral, social y política, aunque con un firme compromiso en lo ideológico en la defensa de nuestros ejes del Manifiesto: Carácter nítidamente público de la Salud y el Sistema, atención positiva a enfermedades (personas enfermas) nuevas, emergentes, mal tratadas, crónicas, o de difícil y complejo abordaje y tratamiento, como Fibromialgia, SFC, y SQM. Y otras... Y en el tercer eje esta manera de entender la Participación social desde la ciudadanía comprometida y activa, y la defensa del ejercicio de derechos sociales, económicos y democráticos, a base de empoderarse o mejor apoderarse para intervenir en la esfera de lo público y social desde el compromiso y la capacidad insurgente y crítica de apoyo a lo bueno y de denuncia de lo malo.
El coloquio posterior fue muy vivo y participado y pienso que acabó de sellar la determinación de las personas asistentes en su alineación contra el copago y a favor de la huelga general, también por cuestiones de salud pública. Incluso me pareció observar determinados acercamientos de posición entre entidades u organizaciones diversas que en momentos concretos han tenido algunas diferencias de método, pero que coinciden en la necesidad de sumar, transversalizar, integrar y renovar relaciones frente a la que está cayendo y la que se anuncia... Feli cerró el acto con el anuncio de la voluntad por parte suya y del PCE de organizar una Jornada en enero- febrero del próximo año donde tratar, a escala estatal, la situación de privatización y re-pago en sanidad y en salud.

Una previa de calidad.- Antes de esta charla, tuve ocasión de asistir y saludar la mesa de una Presentación anterior, sobre Derecho a Morir Dignamente, en la que participó una persona de preconocido prestigio: Luis Montes, el médico anestesista del Hospital de Leganés que saltó a la palestra mediática al ser acusado y acosado por las autoridades pepero-sanitarias de Madrid por haber practicado “sedaciones finales” a enfermos terminales. Luis explico su compromiso personal, profesional y sobretodo humano y ético con la atención al derecho a una muerte digna y su decisión de seguir esta lucha en toda su capacidad. Habló de eutanasia, de curas paliativas, de cuidados en pacientes terminales, de encarnizamiento terapéutico, y de todo lo relacionado con este tema, que como reconoció merece tan poca atención de los medias aun siendo de tan gran importancia. En la conversación previa y posterior al acto, hablé con Luis y nos identificamos. Como Dempeus, a quien conocía, le propusimos una visita a Barcelona para tratar el tema de la muestre digna y todo su complejo entorno. Accedió a preparar ese acto a través del contacto establecido y de su Asociación DMD en Cataluña, con quienes co-organizaríamos ese evento. Un trabajo más en la cartera, pero también un nuevo proyecto apasionante en nuestra manera de tratar y entender los temas de salud.
Con esta actividad y con la gratificante ocasión de saludar a muchos viejos compañer@s de batallas muchas, a otros nuevos amigos del momento actual y cibernético- como es el caso de Ceronegativo- colega bloguero en IloveIU y amigo de Dempeus, con la posibilidad llevada a la práctica de intervenir en otras charlas, como la de la situación en Europa, con muy buen humor y buen talante por estar entre amig@s y excelentes anfitriones, con los pies escocidos de tanto ir arriba y abajo, con la música de Carlos Puebla de fondo acabé mi estancia en esta Fiesta que pienso ha cumplido con creces ...pero eso ya es harina de otro costal.
Salud, Fiesta, Compromiso y Huelga General!!

Toni Barbarà. 19 de Septiembre de 2010

Seguimos empujando y preparando la Jornada de Huelga General del 29 de septiembre. Como es público y debiera ser notorio, en esa facha TODA EUROPA se moviliza de una u otra forma contra la NO-salida neoliberal de la crisis y las medidas de recorte social y laboral que se dan a lo lago y ancho de la U.E.
Es por eso que pienso que puede interesar reproducir en mi "Ratera" la octavilla- llamamiento que el Partido de la Izquierda Europa (de cuya Ejecutiva formo parte junto con Àngels Tomás, como EUiA), el PIE (Partido de la Izquierda Europea), o EL (European Left) en su versión inglesa, ha aprobado y difunde por toda la Europa a nuestro alcance. En España la lucha se concreta y se rearma de razones, se llama HUELGA GENERAL !!!
Leed la versión en castellano del "tract":

El 29 de septiembre, punto de partida activo para una movilización europea
El Partido de la Izquierda Europea (PIE) está profundamente involucrado en la movilización del 29 de septiembre, sus huelgas y manifestaciones convocadas por la Confederación Europea de Sindicatos (CES). Ese día nos permite a todos, juntos, decir NO a las medidas de austeridad que la Unión Europea (UE) quiere imponer, así como sus gobiernos a sus trabajadores y a la población.
La crisis no ha sido causada por este o aquel país que haya sido excesivamente “extravagante” o por haber sido puntuado bajo por las agencias calificadoras; incluso aunque haya que señalar la responsabilidad de algunos gobiernos al dejar sus economías en manos de los intereses financieros.
Es la crisis del capitalismo financiero que ahora domina todo el mundo. Europa ha sido golpeada de forma especial. La verdadera naturaleza sobre la que Europa ha sido construida, bajo los auspicios del dogma neoliberal de la “libre y no distorsionada competencia” mencionada en el Tratado de Maastricht de 1992 y reforzada en el Tratado de Lisboa de 2007, es la causa de esta crisis. En lugar de la armonización prometida se han acentuado las divisiones y algunas regiones de la UE han sido empujadas en una profunda espiral hacia el abismo.
La “cura de austeridad” no puede de ninguna forma ser la solución a los problemas puesto que da más poder a los mercados financieros que han sido la causa de la crisis. Por el contrario, llevará a más recesión y empeorará la situación de desempleo, de las familias y de los Estados.
Un número creciente de Estados miembros de la UE están adoptando medidas autoritarias y temibles métodos impuestos frente a una creciente resistencia. Esto trae como consecuencia un profundo retroceso de la democracia.
Podemos superar la crisis de las haciendas públicas.
Se nos dice que las cajas públicas están vacías en un intento de justificar las severas medidas regresivas. Esta lógica no tiene sentido. La crisis, la verdadera, en las finanzas públicas es sobre todo una crisis de ingresos. La UE y sus gobiernos deben romper con la lógica de las “deudas de los gobiernos, como una soga que aprieta a la gente pero que favorece a las finanzas”.
La lógica opuesta es la que trae las soluciones. Se deben movilizar nuevos medios que lleven a cabo una redistribución radicalmente distinta de la riqueza. Las arcas públicas y sociales se llenarán cuando descienda el paro, cuando los salarios sean más altos y cuando los ingresos de los accionistas y de los financieros contribuyan con los impuestos a la justicia social.
La política económica ha de ser planeada sobre la base del interés público y no sólo para el “mercado”. Lo que necesitamos no es una actualización de las finanzas sino de los servicios públicos que tomen en consideración las necesidades de la población, la utilidad de la actividad pública y privada y la calidad del empleo eliminando la precariedad laboral que golpea tanto a los trabajadores como a la sociedad en su conjunto.
El Banco Central Europeo (BCE) ha de ser capaz de prestar dinero a los gobiernos a bajo interés para que estos a su vez no caigan en las garras de los mercados financieros.
La imposición sobre las transacciones financieras es un paso en la buena dirección. Sin embargo hay que transformar los sectores financieros y bancarios para que su actividad favorezca el desarrollo humano y ecológico. El uso de las finanzas públicas ha de estar basado en criterios democráticos y generar poder público y ciudadano a través de procesos de control público transparente.
Queremos una Europa construida sobre la base de la solidaridad y la democracia.
Estamos en un momento crucial en la lucha de clases en Europa. El capital no está cambiando su cara, y sus representantes han formado un frente común contra las capas populares. La violencia de los métodos utilizados muestra el grado de su determinación. Los gobiernos suscriben todos la misma lógica y ya no escuchan a la gente, reducen sus derechos tanto a nivel social como democrático.
Para enfrentarnos a ellos precisamos construir una dinámica social y política, un frente de solidaridad europea que avance alternativas a favor de las necesidades sociales y ecológicas. Reforzar la solidaridad en esta confrontación significa mantener una lucha en cada ciudad, en cada empresa y en cada institución de cada uno de los países puesto que cada vez que consigamos que retrocedan ello beneficia a todos.
La lucha está dirigida bajo el lema de “toda Europa contra las medidas de austeridad”, y está fortaleciéndose puesto que nuestra acción conjunta a nivel europeo alienta y refuerza la multitud de resistencias surgidas en busca de una estrategia alternativa europea.
El Partido de la Izquierda Europea (PIE) desea ser parte de la creación de ese frente europeo. Necesitamos construir un modelo social y una democracia real en Europa para avanzar juntos hacia una nueva forma de desarrollo.

Los partidos miembros y observadores del PIE son:
Kommunistische Partei Osterreichs (Austria), Parti Communiste (Valonia-Bruselas, Bélgica), Kommunistische Parti (Flandes, Bélgica), Strana demokraticko socialismu (República Checa), Eestimaa hendatud Vasakpartei (Estonia), Enhedslisten -Red-Green Alliance (Dinamarca), Parti communiste francais (Francia), Parti de Gauche (Francia) Vasemisto (Finlandia), Suomen kommunistinen puolue (Finlandia), Die Linke (Alemania), SYNASPISMOS (Grecia), Partito della Rifondazione Comunista (Italia), Dei Lenk (Luxemburgo), Partidul Comunistilor din Republica Moldova (Moldavia), Bloco de Esquerda (Portugal), Partidul Alianta Socialista (Rumania), Rifondazione Comunista Sammarinese (San-Marino), Izquierda Unida (España), Esquerra Unida i Alternativa (Catalunya, España), Partido Comunista de España (España), Parti suisse du travail (Suiza), Ozgurluk ve Dayanısma Partisi (Turquía), Une Autre Gauche (Bélgica), AKEL (Chipre), Komunisticka strana Čech a Moravy (República Checa), Deutsche Kommunistische Partei (Alemania), AKOA (Grecia), Partito dei Comunisti Italiani (Italia), Młodzi Socjaliści (Polonia), Komunisticka strana Slovenska (Eslovaquia)

Fa uns dies m’enviava l’amiga Elena Álvarez un article publicat a BBC Mundo – Ciència amb el suggerent títol de “Cómo influye la religión en los médicos”. La Elena, de Dempeus, sap com fer per provocar-me, i en efecte mossego l’ham de tot gust i teclejo unes quantes línies al voltant d’aquest aspecte de la densa i esotèrica relació del binomi medicina- religió.
L’article en qüestió s’inicia amb aquestes afirmacions:
La fe religiosa de un médico tiene una "fuerte influencia" en las decisiones que toma con sus pacientes terminales, revela una investigación.
Los médicos más religiosos discuten menos las opciones de tratamiento paliativo con sus pacientes. Us passo un link al final d’aquest post per aquelles persones que vulguin llegir-lo complert.
Però permeteu-me anar per feina…
I començar per una anècdota tan il•lustrativa com real de la meva vida personal i professional:
He manifestat en diverses ocasions la meva debilitat confessa per l’atenció mèdica en el sentit més ampla cap a la gent gran, el meus estimats vells i velles, que així se’n diuen en comptes d’eufemismes i paternalismes de “terceres edats”, iaios, avis, i tal.
A la consulta i tots dos sols. Em diu la meva pacient que ultrapassa el vuitanta:
P.- Doctor, li puc fer una pregunta ?? personal ??.
R.- Responc: És clar que sí ! Digui’m !
P.- M’han dit les meves amigues que vostè és comunista i que no creu en Deu ?? Que com és que tinc un metge, dels qui parlo tan bé, amb aquestes idees ?? És cert ??
R.- Efectivament, Sra., Anna, soc comunista i ateu.
P.- Vol dir que no li ho han explicat malament ?? Jo el trobo molt simpàtic, amable i interessat per la meva salut...no em quadra.
R.- Potser és que no li han explicat bé a vostè, Sra. Anna. Els comunistes som gent molt normal i fins i tot podem ser bona gent.
P.- Sap què Dr. ? Que tant me fa que ho sigui o no. Ja els he dit a les amigues: Potser encara millor que ell no cregui en el més enllà. A mi el que m’interessa és que em cuidi força aquí, i em faci durar com més millor, que per les coses de l’altra vida ja en parlo amb el mossèn.
L’Anna, a més de catòlica és una dona molt llesta i vam acabar rient tots dos l’ocurrència.
Com ho era la meva àvia Macaria, amb qui compartia amor i rialles.
---------
Però relació entre religió i medicina haver-ne, n’ hi ha !! Fins i tot la cosa ve des de sempre i ha determinat la mateixa història. Veiem per sobre...
Es podria pensar que no te perquè haver conflicte metge-malalt i que tan sols es tracta de ser escrupolosament respectuós en ambdues direccions. Certament el respecte, l’empatia , la consideració i les bones maneres fan molt i determinen gairebé tot. Malgrat això és bo de conèixer i ser conscients que les creences religioses son presents a la nostra vida quotidiana i personal i cal estar amatents per corregir possibles errors no desitjats.
Fent tan sols una aproximació al temari caldrà recordar els casos més punyents i extrems, marcats pels integrismes fonamentalistes. Un cas: Els Testimonis de Jehovà rebutjant rebre sang o hemoderivats pel damunt del risc de la seva vida.
L’ altra territori clàssic de polèmica és el de les atencions al final de la vida, altrament dita la mort. Dret a morir dignament i fixació prèvia de condicions mínimes de dignitat de vida, voluntats anticipades o testament vital, eutanàsia, cures pal•liatives, sedació ... A totes aquestes qüestions l’abordatge des de la laïcitat permet, sense amarratges doctrinals encara que sí ètics, un espectre d’opcions sempre més ampla i tolerant.
També és fàcil reconèixer contradiccions i polèmiques en matèria de sexualitat i reproducció. Relacions i conducte s sexuals, anticoncepció,( Aquí no em puc contenir: “La religió catòlica condemna l’ús del preservatiu !!! que baixi Deu i ho vegi !!), dret a l’avortament, passant per l’ objecció de consciència de certs sanitaris, la circumcisió ritual, i sense menystenir encara al segle XXI l’ablació criminal de clítoris. La mateixa planificació familiar o la seva negació radical explica les nombroses proles dels membres de l’Opus Dei, que fan una acceptació absoluta d’allò que “Deu vulgui” com si les fecundacions fossin matèria eclesial.
Estils de vida i concepció culturals son profundament “religiosos per activa o passiva”. Aquella mena de sentiment culpa tan judeo cristiana que sempre cerca la causa dels mals al pecat i l’ autoinculpació i reclama el penediment. El consum quotidià de substàncies com l’ alcohol, tabac i drogues, els preceptes de la dieta, el calendari laboral i festiu de cada societat, les arrels religioses històriques a cada realitat nacional i estatal, la mateixos hàbits i tradicions a la vida de cada dia.
Com ho és la recerca biomèdica i els seus límits. Autorització o no de treballar amb cèl•lules mare, clonació, donacions de teixits, etc . Tota la formació, instrucció i pedagogia íntima de la medicina, i els seu art i pràctica ve impregnada indiscutiblement de concepcions mítiques- religioses. Els metges des de Hipòcrites eren semidéus, ...com els xamans, els sanadors, les meigas, els bruixots i gurus de tota mena i totes les indumentàries, incloses les versions més contemporànies. Tota la Deontologia mèdica, i la Bioètica són a la fi disquisicions de caràcter religiós ... I parlem del tema quan parlem de la guerra, la violència, la vida i la mort com ens ho recorda l'Àngels Martínez Castells.
Molta tela... i una primera conclusió: És bo de saber- s’ en recíprocament les conviccions i adscripcions religioses de metge i malalt. No solament les ( a cops investigades, a cops no) del malalt. La persona que demanda ajuda i assistència té el dret a conèixer, de forma general, les idees del ser vetllador i sanador.
Que voleu que us digui, els meus metges me’ls trio jo (tot i que no s’ hi val sempre , doncs jo tinc la avantatge de ser del ram i conèixer el pa que si dona). Entenc però que la gent triï un pediatre que hagi estat i tastat el que és ser mare o pare, un cardiòleg que no fumi, un psiquiatra trencador i divertit, un capçalera amic, còmplice, col•laborador, que notis que va a favor teu.
Aquí, a la terra, el que compta és no fer mal i ajudar tant com es pugui segons uns límits que cadascú ha de posar. De les coses del cel, amb el permís i comprensió de la meva admirada Dra. Forcades, ja no hi entenc i us remeto al mossèn de la Sr. Anna. Salut !!
-------------------
El link de la BBC promès:

Nota para castellano-leyentes: "Vaga" en catalán, además de femenino de "vago", que aquí no hace al caso, significa HUELGA !!. Ya me consta que para la inmensa mayoría de lectores y lectoras "huelga" el cometario, pero por si facilita en algún caso la comprensión en lengua catalana... Salud (o Salut)!!

El dia 29, per la teva salut, fes salut, fes vaga !!
Les mesures de retallada del govern Zapatero ens afecten a molts nivelles i en molta profunditat :
- Com a treballadors /es: retallant salaris, reduint plantilles, enviant-nos a l’atur, precaritzant l’ocupació i la vida, degradant la negociació colectiva, perdent condicions de seguretat al lloc de treball.

- Com a professionals : augmentant la pressió assistencial, empitjorant les condicions de treball, deteriorant la qualitat i excelència de l’assistència, degradant les condicions de feina, atenció, recerca, treball en equip, empatia social, estudi i formació continuada.

- Com a malalts, malaltes, pacients : disminuint la dotació destinada als serveis i recursos humans , generant més massificació, més esperes i més inseguretat, provocant més patiment, més malaltia i més transtorns biològics, psicològics, mentals i socials, afectant als determinants que acbaran determinant la salut col•lectiva.

- Com a ciutadans/es : repercutint negativament en totes les prestacions socials i els seveis de protecció a la salut i la sanitat, augmentant totes les desigualtats, impactant negativament en la salut de tota la societat, els seus paràmetres i la seva universalitat, equitat i qualitat.

Per tot això, afirmem un altra cop que « No és senyal de salut per una societat, estar resignadament instalats davant les injusticies i les pèrdues de drets socials, econòmics i democràtics »
No és moment, ara en plena crisi menys que mai, d’acceptar passivament aquestes agressions tan greus. Cal posar-se Dempeus, revoltar-se, mobilitzar-se, i actuar de forma racional. Inteligent, lógica,i SALUDABLE.

QUALSEVOL RECEPTA PER LA SALUT PASSA, NECESSARIAMENT, PER SUMAR-SE ACTIVAMENT A LA VAGA GENERAL DEL 29 DE SETEMBRE !!
La mateixa crida fan els nostres amics i amigues: veieu que diu Dempeus per la salut pública i el que escriu l'Àngels Martínez Castells.
I a continuació podeu llegir el full complert de crida a la vaga que ha editat el sector de Salut d' EUiA:

PER UNS SERVEIS SANITARIS I UNA SALUT PÚBLICA DE QUALITAT
VAGA GENERAL DE CIUDADANS I CIUTADANES EL 29-S

CCOO i UGT han convocat una vaga general a tot l’Estat contra la reforma laboral i les retallades socials engegades pel Govern central. La reforma suposa un retrocés en els drets de la població treballadora i n’empitjora les condicions de treball. Pretenen també reduir tot tipus de prestacions socials, drets de ciutadania i serveis públics, i empitjorar les condicions de les futures pensions allargant l’edat per gaudir-les i rebaixant les seves quanties.
Cal dir prou, i que tota la ciutadania doni suport a la convocatòria.
La crisi econòmica que vivim al nostre país és el resultat de la situació internacional i l’especulació financera dels grans grups econòmics, però també de les politiques dels governs del PSOE i del PP, amb la col•laboració de CiU, que ens han portat a un model econòmic, laboral i social injust, amb un atur de més de 4 milions d’aturats a Espanya i 600.000 a Catalunya, treball precari, baixos salaris i pensions, i un estat de benestar dels més dèbils d’Europa.

Un model que ha donat diners públics a bancs i empreses privades, causa de bona part del dèficit públic. Els mateixos que s’han beneficiat d’aquests model reclamen una política de tolerància zero amb el dèficit enlloc de retornar els milions de diners públics que van rebre.

Ens volen convèncer de que, si es vol sortir de la crisi, l’hauran de pagar, una vegada més, els treballadors i les treballadores. La realitat és que el que volen és continuar fent negoci a costa dels drets de la majoria de la població, dels més indefensos, dels que ja no tenen res més.

I ho fan pel camí més fàcil:

• Amb retallades del salari dels empleats públics
• Congelant les pensions
• Amb retallades dels serveis públics i de les prestacions socials.
• Amb una reforma laboral que fa l’acomiadament més fàcil i més barat.

No podem tolerar una actuació que ataca els joves, les dones els aturats/des, els pensionistes, els empleats públics. Cal passar a l’acció per tal d’evitar que continuïn enriquint-se a base de retallar els drets de la majoria de la població. Perquè hi han alternatives per reduir el dèficit:

• augmentant els impostos als rics, que pagui més qui més té
• Lluitar contra el frau fiscal
• Suprimint les SICAVs ( societat utilitzades pels grans capitals per evadir impostos de manera legal).


A tota Europa els Governs han triat donar suport als mercats per sobre de les persones, l’especulació per davant de la democràcia, la privatització dels serveis públics enlloc d’uns serveis públics equitatius i de qualitat.

L’acció de govern en l’àmbit sanitari durant el període 2003-2010 ha constituït un avenç important en relació a les polítiques anteriors. Tanmateix, la despesa sanitària actual en percentatge del PIB a Catalunya és d’un 4,4%, front el 6% a Espanya i el 7,5% a la UE-15.

• Perquè ens preocupa l’involució actual del sistema sanitari, les amenaces que poden trencar l’equitat, l’eficiència i la solidaritat del sistema,
• Contra la dualització que configura una xarxa sanitària privada per a la població amb rendes superiors i un sistema públic de salut pels pobres,
• Contra les propostes de copagament
• Necessitem un sistema just i públic de pensions suficients per viure
• Són imprescindibles uns serveis públics de qualitat
• Cal que pagui més qui més té
• Cal que la economia estigui al servei de les persones i no al inrevés.
• Està en perill la democràcia i el caràcter social de l’Estat

Per un Sistema Nacional de Salut a Catalunya que garantitzi el dret a la protecció de la salut de tota la ciutadania de manera equitativa.

Per tot això i més, perquè sobren els motius per unir-nos!



TOTHOM A LA VAGA GENERAL I A LA MANIFESTACIÓ EUROPEA CONTRA LA CRISI EL 29 DE SETEMBRE

Continuem sumant i enfortint la convocatòria de Vaga general del 29 de setembre... aquest és el Manifest al que estan donant suport les entitats socials de Catalunya (com Dempeus per la Salut Pública) i que juntament amb el món sindical i universitari i de la cultura formen els eixos dinamitzadors de la vaga del 29-S. Si algun lector o lectora pertany a alguna associació ciutadana i està d'acord amb el redactat, que no dubti en demanar i sumar la signatura de la seva associació a les adreces indicades al final de l'entrada.



29-S. Vaga general de ciutadanes i ciutadans
Manifest promogut per entitats socials de Catalunya
En contra de les retallades socials i la reforma laboral. Per la recuperació del diàleg social. Les entitats sotasignades que formen part de la societat civil organitzada donen suport a la vaga general del 29 de setembre.

La resposta del Govern espanyol a la crisi econòmica i la reforma laboral, seguint els dictats dels organismes internacionals al servei del capital i les grans corporacions, és el símptoma d’una altra crisi més àmplia, que és cultural, ecològica i política, alhora que pretén negar l’autoritat i la capacitat regulatòria als governs i que vol sotmetre la vida quotidiana als codis de consum irresponsable, l’individualisme, la desigualtat i la renúncia a la solidaritat.

Les reformes que ens volen imposar no serviran per crear ocupació, augmentaran els contractes temporals, facilitaran i abaratiran l’acomiadament, reforçaran el poder dels empresaris per fixar unilateralment les condicions de treball, debilitaran la negociació col•lectiva i agreujaran la precarietat laboral. També suposen un retrocés de l’Estat del benestar i una reducció i una privatització dels serveis públics. A més, aquestes mesures incrementaran el risc d’exclusió social de sectors de la nostra societat, i, com a entitats compromeses amb aquesta societat, volem que no s’oblidin els drets de les persones més vulnerables d’arreu.

Amb aquestes mesures pot semblar que els governs no poden representar les seves ciutadanes i ciutadans ni poden defensar els seus interessos perquè estan sotmesos a les lleis de ferro dels mercats financers. Però això no és veritat. Els governs poden defensar-nos i tenen l’obligació de defensar-nos de l’escomesa dels especuladors, i nosaltres no podem acceptar, com a fet inevitable, el deteriorament de les nostres condicions de treball, de formació i de vida, que suposa també l’augment de les desigualtats socials i de gènere, ja que això significaria renunciar a la ciutadania, a la política i a allò que dóna veritable sentit a la democràcia.


Per això, la vaga del 29 de setembre ens involucra a tots i totes, les entitats socials i el moviment sindical:

• És una crida a totes les ciutadanes i tots els ciutadans disposats a oposar-se a una Europa governada pels mercaders, sense espai per a la política i la funció redistributiva de la riquesa de l’Estat.

• És un toc d’alerta a les persones que no estan disposades a assistir impàvidament a la retallada dels valors cívics, els drets socials i laborals, la privatització dels serveis públics (salut, educació, etc.) i a la degradació ambiental i climàtica. Es tracta de fer sentir la nostra veu en contra dels especuladors i els seus còmplices.

• Es tracta d’aixecar la veu en contra dels que voldrien servir-se del nostre silenci per fer-nos pagar la crisi, generalitzar la precarietat i justificar el malbaratament de recursos i els seus negocis bruts i especulatius.

En aquest moment, la ciutadania catalana, l’espanyola i l’europea han de fer-se protagonistes i deixar clar el seu rebuig als orígens i a la gestió posterior de la crisi. Hem de recordar que l’Europa dels pobles hauria de construir-se des de la dimensió social i no pas des de l’econòmica, i que cal promoure els valors de la igualtat d’oportunitats per a totes i tots i la solidaritat. Els governants democràticament elegits haurien de donar comptes a aquests pobles i no pas al Fons Monetari Internacional.

Per això, la vaga del 29 de setembre és una imperiosa necessitat d’expressió democràtica a l’abast de la ciutadania. I és també per això que nosaltres, en tant que entitats cíviques, com a ciutadanes i ciutadans i treballadores i treballadors del nostre país, expressem el nostre suport i adhesió a la convocatòria del 29-S feta pel moviment sindical català.

Barcelona, 20 setembre de 2010

Adreces de contacte per rebre les adhesions que es vagin sumant a les ja existents: jselles@ccoo.cat i maranda@catalunya.ugt.org

En un reduït espai em proposo aportar algunes idees i conceptes que puguin ajudar a re ubicar, allà on penso, l’estat de la qüestió al respecte de les drogues, les drogoaddiccions i les persones drogoaddictes, i el seu entorn.
Els nous temps han rellançat el tema de les drogues i tota la seva complexitat a la màxima actualitat mediàtica, econòmica, científica, social i política. Paradoxalment, sovint, seguim llegint o interpretant el tema amb claus obsoletes.
Veiem, al meu entendre, algunes actualitzacions fonamentals :
El que determina la relació perversa, la patologia, no és tant la substancia/ la droga pròpiament dita – sinó la conducta addicctiva de la persona afectada”, “enganxada” i per tant malalta. Voldrà dir això que el nucli de la prevenció, però també del tractament, passen necessariament per evitar les relacions de dependència, hàbit, o consum patològic respecte de qualsevol substancia, i/ o, també, conducta. Aquí entrem plenament en la personalitat addicctiva com expressió d’errors educacionals, conflictes de valors i de creixement personals, pressions socials, interessos crematístics, crisi de models, i dificultats d’autocontrol. El que finalment compta no és només el tipus de substància sinó el trastorn de conducta, i això en situa front a noves formes d’addicció tant serioses com les ludopaties, ciberaddiccions, i tot una sèrie de comportaments malaltissos i amb característiques de dependència y tolerància, com passa amb qualsevol droga.
Un segon concepte enganyós a superar és el que proposa el mateix títol d’aquest escrit i un dels seus objectius. La legalitat, o no, d’un determinat consum o substància no pressuposa una relació directa amb la seva toxicitat, gravetat o perill. Tant és així que les drogues més greus, les més letals i esteses, quantitativament i qualitativa són justament aquelles « legals ». Em referiré desprès a aquest flagel però poso ja el focus sobre una triada mortal : el tabac, l’alcohol, els medicaments. Naturalment que la cocaïna, l’heroïna, el cànnabis, o els psicofàrmacs clandestins i de disseny, així com totes les seves barreges o derivats són també greus i poden acabar matant, però estadísticament, en valoració epidemiològica, ho fan menys que les “dites legals” mencionades.

De fet la consideració de legal o il•legal depèn d’una sèrie de factors que van des de la tradició i cultura d’una societat fins a la mateix pauta de consum i sens dubta de la capacitat d’ingressos o d’enriquiment (sempre brutal en aquesta matèria, ja) per part de l’Estat o ja de poderoses estructures clandestines i delictives. La dicotomia ha arribat a un tal extrem que avui l’enfrontament, les interaccions, connivències, entre Governs i governants, i màfies i organitzacions de narcotràfic és una realitat violenta, brutal i en creixement, que cal considerar per entendre gairebé tots els episodis de guerra i violència permanents arreu del planeta. Argumenten els qui defensen la “legalització” que això representa millorar el control, qualitat (seguretat per puresa), gravar fiscalment i generar ingressos finalistes (per dedicar a tractar els estralls produïts), regulació del mercat i punts de venda, abordatge mèdic, o fins i tot (teòricament al menys) controlar o impedir-ne la publicitat. També, en gran mesura, impedir el creixement de les xarxes il•legals darrera aquesta activitat i la seva inducció paral•lela a nous consums i més conductes fora de la llei. Tanmateix no ha quedat demostrat, i fins i tot hi han informacions que diuen el contrari, que aquesta inclusió dins el sistema aporti millors resultats pel que fa a quantitat de persones afectades ni de la gravetat social derivada de la seva “normalització”, com veurem passa amb les drogues “legals”.
Si es tracta de “classificar” les drogues, caldria tenir en compte: origen (cultiu, tractament posterior i/o síntesis de laboratori), manipulació química, adulteracions i intervencions, creació de mercat i demanda, circuits de tràfic, penetració i distribució, finançament, promoció i venda, ..mercantilització a la fi. Atenent a la seva perillositat pel que fa a la salut i mortalitat caldrà considerar drogues de perillositat immediata, o de mig i llarg termini. Tampoc podem oblidar les característiques de consum i per tant de risc, ja individuals, ja social o grupals. Aquella vella distinció entre drogues “toves” i/o “dures”, ha decaigut finalment per la seva inoperància i el mateix error de base: les més dures, atenent a la mortalitat són justament les més legals, fins i tot d’un cert prestigi social.
Darrera aquest submón de les drogues s’hi mouen interessos econòmics i de poder que superen qualsevol medició tangible. Darrera la malaltia addicctiva de les persones trobem grans dosis de patiment, d’immaduresa, de manca de projecte i valors, de desesperança, de fugida a buit, de negació del conflicte, d’anestèsia momentània del dolor i la culpa… Sota una capa d’hedonisme, àmpliament publicitat, rau inicialment una desorientació patològica (sovint en adolescents cercant la seva ruptura i identitat”), una voluntat de sumar-se al grup o a la tendència, i desprès una necessitat sobrevinguda de consum per les mateixes característiques de dependència, taquifilàxia i tolerància (cada cop més dosi per aconseguir l’efecte desitjat).
L’ Agencia de Salut Pública de Barcelona aporta any darrera any dades sobre el consum de drogues a la ciutat i ho fa amb especial anàlisi de substàncies i grups, segons edat, classe social gènere, origen, nivell educatiu, tal com cal fer-ho per llegir adequadament les dades i per poder actuar en funció d’aquestes desigualtats patents en salut, que com sempre tenen determinants de base social. Per entrar en detall els he linkat l’accés a la seva web. http://www.aspb.es/quefem/docs/Observatori_2009.pdf . En síntesi ve a dir que producte de la crisi, i també de les noves tecnologies i xarxes social, han canviat els entorns , el espais de trobada, els itineraris… la tipologia del consum.
Avui entre els joves apunten a una menor disponibilitat de diners per a la “festa”, més atur i precarietat, més “NiNi” (ni estudia ni treballa- veure Punts de Vista), més tendència a beure a casa, barat i abans de sortir per anar ja decididament embalat… També es veu com ha baixat relativament el cànnabis, o la mateixa cocaïna (per preu abans de certes status avui menys rics, i en canvi més usada en marginalitat).
El tabac sota campanya legal redueix el seu us tot i que joves i dones són encara grups afectes. Com l‘heroïna repunta però en fumada més que via parenteral, i com guanya terreny el consum d’alcohol i les substàncies psicoactives i farmacològiques (Speed, èxtasi, MDMA, ketamina, benzodiazepines, etc.) , les grans amenaces en salut pública al meu entendre.
El fenomen de l’alcoholisme està en creixement i pot abordar-se des de diversos angles, alguns força nous i no menys inquietants. Avui es parla del “turismo de borratxera”, avui l’objectiu de molts joves no és la diversió (amb alcohol inclòs) sinó l’embriaguesa com a final necessari ( i arriscat). Les convocatòries socials, festives, pseudoculturals, lúdiques, esportives i massificades passen per i amb l’alcohol inexcusablement. L’alcoholisme pot matar se sobta, coma etílic o sobretot accident de tràfic o laboral, però va matant lentament, amb greus distorsions personal, afectives, professionals, familiars, econòmiques i fins la malaltia crònica hepàtica i cerebral. Malgrat tot confrontar aquesta realitat és molt difícil i ja són molts/es els ministres de sanitat que poden ni entrar en matèria legislativa de control i prevenció.
L’altre enorme macronegoci és la industria farmacèutica.
I aquí tan important és el consum de psicofàrmacs d’origen irregular, com el que ve de la ma de la prescripció mèdica preceptiva. Avui les prescripcions de sedants, ansiolítics, antidepressius, hipnòtics és tan enorme que han desplaçat a grups terapèutics clàssics. La societat, la sanitat que ens ve determinada, vinculada i subordinada a interessos de mercat i grans corporacions químic- farmacèutiques- alimentàries, està “medicalitzant” la vida quotidiana i la sortida (sovint errònia o insuficient) al conflicte i la desesperació és la utilització addicctiva de medicaments. Per això, des de la meva experiència mèdica professional, he escrit i ponderat sobre aquelles “Prescripcions NO farmacològiques” http://bloclaratera.blogspot.com/2010/07/prescripciones-no-farmacologicas-0.html (0, 1,2 i 3) com a les més rellevants en salut.
I per finalitzar aquesta elemental revisió, una visió personal, compromesa i objectivament subjectiva. No es pot considerar saludable qui està “enganxat” a una droga o comportament addicctiu, però avui aquesta societat capitalista, neoliberal i mercantilista, tot ho empastifa per a lucre i benefici de les grans corporacions. Amb la crisi, la pobresa, el dolor, la injustícia és difícil sobreviure, i sovint la fórmula d’escapada és la fugida alienadora de les drogues (legals o no, i com veureu a Dempeus, antidepressius inclosos)… El més veritat és, com tantes vegades, el més dur i el més difícil: un bon diagnòstic, una bona anàlisi personal- social, un plantejament sincer, una decisió i un compromís al nivell triat, i finalment la LLUITA social, cultural i política. És lluitant contra les injustícies que s’aprèn, es creix, es veu clar, es fa salut, ni que sigui amb dificultats, esforços, treball i moltes dosis de solidaritat, humanitat, fraternitat, i esperança.
Salut!