La Ratera

Avui,27 de juliol 2011, el diari El Periódico de Catalunya (pag 3) publicava un article de la seva producció titulat MANUAL ANTIPROTESTES, fent-se eco d’una circular que els Mossos d’Esquadra han fet arribar, fa una setmana, als directors dels CAPS i ABS de Salut amb consells sobre com actuar davant possibles manifestacions…

El full és tot una perla literària i, havent pogut accedir a la seva integritat, no volem privar, a ningú,/na de la seva lectura exhaustiva.

Per això el reproduïm al final de les presents anotacions personals.
Segur que amb aquesta manera d’actuar, estem col•laborant i difonent les sàvies reflexions i recomanacions de les nostres autoritats policials i ajudant la lloable intenció del seu comandament.

Com veureu, tot plegat es tracta de blindar i protegir bens i persones de l’àmbit sanitari del vandalisme i la violència (no sabem si aquest cop “extrema”) dels manifestants que puguin aparèixer al voltant del centres d’atenció primària (CAPS).
De fet va quedar ben palesa la preocupació del MarshallConseller Puig, i de tot el MasGovern, per la integritat física de les persones en unes situacions recents que no van dubtar en qualificar de Caos i Kale Borroka en els successos de Plaça Catalunya. Justament front aquesta mateixa colla de personal alternatiu, insurgent, agitador i violent… Gent perillosa (veure Punts de Vista), gent dempeus (veure Dempeus) !

La filosofia(?)de fons és força repulsiva. Ve a dir... (en cursi- cursiva) Homes de bé, convergents i unions, ciutadans d’ordre i respecte, persones com cal i obedients, … Compta amb aquesta caterva d’energúmens que són els qui es manifesten i protesten contra els retalls de sanitat !! . Davant qualsevol moviment sospitós, com ara personal cridant consignes revolucionàries de l’estil « Sanitat pública per a tothom », "No als retalls en sanitat", "Diners públics per a serveis públics", i altres provocacions incendiàries, Tanqueu portes i finestres que el primer és que us facin mal (el que més acostumen), que no trenquin ni robin cap estri (que son uns revoltats i uns xoriços).


No us poseu nerviosos, i no us resistiu que ja sabeu que és encara pitjor (doncs la resistència encara exalta més aquests violadors),...si podeu fugiu. Dissimuleu i simuleu que enteneu el que us diuen els malfactors… tot el que els traieu podrà desprès ser utilitzat en la seva acusació.
En tot cas aviseu-nos via telèfon d’emergència! Si podeu truqueu també a altres directius de centres veïns o amics. Sobretot no us hi enfronteu que primer sou vosaltres, i ells el que volen és provocar-vos per atacar…
No ho diu la nota, però seguint el raonament podria sr el punt 11: Pregueu i poseu espelmes al vostres sants protectors. Feu-ho discretament per tal d’evitar que les turbes (de natura atea, descreguda i agitada) us ridiculitzi i en faci escarni de la fe.

No patiu que els bons sempre acabem guanyant i si s’escau els nostres agents anti avalots degudament equipats entraran a salvar-vos de la situació.
Per distingir-vos de la xusma cridanera, si mai els mossos decidim entrar a posar ordre a base d’una inevitable i mesurada repressió, (vol dir resposta,vol dir garrotada), us recomanem caure de genolls amb les mans juntes en pregaria, i amb un rosari penjant mentre reciteu lletanies, o si no sou tan de la corda missaire, emetre petits xisclets dient: Visca el bon govern ¡! Visca els mossos, visca el Mas, visca el Puig !


Una darrera consideració: mercès ciutadans directors dels CAPS de Catalunya per la vostra exemplar col•laboració amb l’autoritat policial, amb tasques de protecció civil i denuncia de l’onada d’agitació social extrema que ens ha deixat el funest tripartit, i que es passen la línea roja per on volen, reclamant de males maneres coses impossibles com una atenció sanitària pública, per a tothom, de qualitat, i a sobre de franc, sense pagar, ni co-re-pagar, res ¡! Vamos, faltaria més !!
-------------------

Consells de seguretat davant concentracions de protesta en Centres d’Assistència Primària (CAP) o Àrees Bàsiques de Salut (ABS)

1. Com a màxim responsable del CAP/ABS, recordeu als vostres encarregats que li posin en coneixement qualsevol incidència que puguin observar en referència a possibles concentracions de protesta.

2. Sol•liciteu a la persona que controla l’accés principal al centre que l’informi de forma immediata si detecta a l’exterior la presència d’un grup de persones en actitud de protesta, per petit que sigui aquest grup.

3. Doneu avís immediat a través del telèfon d’emergències 112 de qualsevol incidència detectada, informant del nombre de persones, actitud mostrada, possible presència d’objectes perillosos, etc. El dilluns al matí rebran la visita d’un comandament del cos dels Mossos d’Esquadra, qui els hi facilitarà un telèfon directe per qüestions de màxima urgència i/o consulta.

4. Davant la possibilitat de tenir col•lapsat l’accés principal, preveieu una sortida alternativa per als usuaris o treballadors que hagin de marxar del lloc.

5. Mantingueu la calma i eviteu en tot moment l’enfrontament amb qualsevol persona que hagi accedit a les instal•lacions amb actitud de protesta.

6. Si teniu la possibilitat de contactar amb algun responsable de la concentració mostrar en tot moment una actitud col•laboradora i de compressió del motiu de la concentració, sol•licitant alhora respecte pels treballadors, usuaris i malalts que es troben en el centre.

7. Intenteu esbrinar quin és el motiu i intencions que tenen amb la concentració per posteriorment informar als responsables policials.

8. Informeu a altres responsables de centres assistencials de la zona dels fets que s’estan produint amb la finalitat de prevenir altres incidents.

9. Tanqueu els accessos a dependències interiors per protegir el material del qual es pugui fer un mal ús, ocasionar danys, sostraccions, etc.

10. Recordeu que el primer a tenir en compte sempre és garantir la vostra integritat física, dels treballadors i de tots els usuaris del centre. En tot cas eviteu qualsevol enfrontament.

En els darrers temps, les notícies periodístiques i les entrevistes i opinions dins el sector sanitari, son abundants. Gairebé, i sospitosament, quotidianes, reiterades i reincidents…
És evident que la brutalitat del que anomenen “retallada social” general, i sanitària en particular, ha posat a l’aparador el debat dels sistemes de salut, i ha generat una confrontació oberta de models.

Les repercussions del dia a dia en salut, tant pel que fa a atencions a la ciutadania, en quantitat i qualitat, així com en el camp de les pèrdues de llocs de treball, precarietat i desocupació al sector son temes d’una rellevància inqüestionable.

Estem assistint, bocabadats, estorats, perplexes, però immediatament indignats, revoltats, insurgents i resistents, a una veritable maniobra de desmantellament d’allò que es va nomenar estat del benestar, el model social europeu, o la societat amb protecció social i serveis públics a l’abast de tothom. Durant uns anys van estar assetjant els dits sistemes públics i els serveis públics, (no cal reiterar l’origen evident de la llopada especuladora i ultra neoliberal), i ho feien emprant hàbils fórmules de penetració dins l’opinió pública.
Eren temps de parlar de “la insostenibilitat del sistema públic”, de la seva “ineficiència front els sistemes privats”, de canvis demogràfics i econòmics determinants en el sentit de cercar espai “mixts”, híbrids, model català, governances i en substancia en la perversa i demolidora idea de la “col•laboració público-privada”… copagaments, reduccions de cartera de serveis, externalitzacions i privatitzacions, amb criteris d’ ”economia de mercat” inclosos.


Amb la gran crisi, l’escenari, els ha permès un canvi radical d’estratègia. Grans corporacions, financers especuladors, empreses transnacionals ultraneoliberals, gran banca, capitals en continuat moviment d’acumulació i reproducció de guanys d’usura i de beneficis impensables, asseguradores, mútues privades, industria biofarmacèutica, i altres companyies s’han llençat a la jugular dels sistema públic. És un assalt en tota regla, frontal i sense anestèsia: és la compra a baix preu, la parasitació, l’enderroc del sistema a mans de lucre, els oligopolis i els mercats.

I en aquesta situació tota confusió als mitjans els és bona pels "mercats".
Front les batzegades de resistència expressades amb valentia i lucidesa per distintes xarxes socials (sigui “Democràcia real, ja”, del 15 M, com de “prouretallades” del 14 M, i alguns escassos partits polítics d’esquerres, i moltes persones assenyades, els medias del sistema aprofiten per a introduir- inocular debats amb trampa.
Conceptes confusos, ambivalents i/o tendenciosos, com a veritable aluminosis que acabi d’ensorrar l’edifici dels serveis públics universals, equitatius, solidaris i de qualitat que tants anys i lluites van costar. Son discussions pseudoerudites sobre la frontera difosa del que és públic o privat, les concurrències o governances vestides de participacions diverses i plurals (sota hegemonia sistemàtica i criteri del capital), l’ eficiència versus l’eficàcia, la culpabilització de les persones i usuaris per in pretès abús i mal ús del sistema de salut a mans dels inconscient i malbaratadors ciutadans.
I per suposat la posada en qüestió de tot allò que suposi control democràtic, empoderament ciutadà, i encara regulació laboral, els drets sindicals, la intervenció democràtica dels treballadors i treballadores.
Una antiga punta de llança ha estat, i és, el tema salarial. A més de la ja insuportable realitat de l’atur , també i creixent en el sector salut, la precarietat, el deteriorament de les condicions de treball i de seguretat, entren també en la representativitat, la regulació normativa, i (com no !?): els salaris.
Aquí sota reprodueixo una entrevista al diari EL País d’avui, que extreu de les respostes del President del Consell General de Col•legis d’infermeria, unes particulars frases, que fora del context, permeten uns titulars i uns destacats, al servei de la causa del mercat: El sueldo debe ser por productividad !!

Tan li fa que tota la resta de l’article aporti reflexions, en general entenedores, sensates i imaginables, i més encara des de posicions corporatives i “col•legials”.
Dins la reivindicació global que expressa pel sosteniment del sistema públic, la crida al seu millor finançament, a la no reducció de serveis, a l’ús de prescripcions farmacèutiques per principi actiu, i fins i tot a la denuncia del copagament que titlla de REpagament (benvingut al club !!), tot plegat criteris progressistes i socials, inclou un parell de “rates” usuals que són el mirall de l’articulista entrevistadora.

D’una banda parla de “miracle” de qualitat del sistema, que està “sobrepassat” (? sic ) i ofegat per les deutes, i carrega ja de passada, que sempre queda bé i molt aplaudit, contra els Partits polítics i el clima pre-electoral, que tot ho “complica” i que dificulta que seguin tots a parlar seriosament, a trobar solucions reals i no partidistes....com si el tema no tingués una profunda i inevitable naturalesa social, econòmica i per tant política.
Abunda el Sr Máximo, en que això de la política és una nosa que cal apartar per tal d’anar al gra, per parlar de “deutes” tangibles i de com eixugar-les amb, i des de, la “neutralitat” política.

Però a més el titular és més trencador: sou per productivitat !! i un afegitó gastronòmic d’èxit provat : el cafè per a tots, ja no serveix.
Productivitat per aquest expert és fer 15 operacions en lloc de 10, no pas el veure si realment només en calen 5... Producció és que els “números”, les “ràtios” demostrin feina feta i executada,... És, no pas pagar a tothom de forma igual, sinó establint mecanismes d’estímul i incentius...
Com si això no fos ja, i fa estona, una pràctica habitual i creixent dins tots els sistemes autonòmics competents en salut !! Les primes, bonificacions, o estalvis, o com en vulgueu dir son mecanismes en curs en ple ús i abús, i amb una més que dubtosa utilitat estalviadora i més que discutible base assistencial i de qualificació ètica i normativa.

Sr. Máximo ! No es tracta de discutir ara el que tothom prengui cafè, sinó de garantir que tothom esmorzi !!, cafè amb llet, te amb llimona, o torrades de margarina....però que pugui menjar dignament ...i tothom !! I això, com queda demostrat per la tossuda realitat de la vida real és “Perfectament possible i factible”: s’està fent cada dia al sistema públic de salut actual !!
Que la sanitat pública no és el problema sinó la solució, com ens recorda l'Àngels Martínez Castells i cada dia a Dempeus per la salut Pública.

Cal preservar-lo, cal millorar el seu finançament públic i des del que és públic, i només amb destinació pública... Recursos públics suficients i redistribuïts, per als serveis públics, i solament per a ells !!
No hi ha miracles, hi ha opcions polítiques: servir al mercat i els negocis, o servir a la salut i la sanitat pública. I punt.

I ara aquí sota podeu llegir la mencionada entrevista al Sr. Máximo González Jurado:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/sueldo/debe/ser/productividad/elpepisoc/20110725elpepisoc_6/Tes
ENTREVISTA: LA SOSTENIBILIDAD DEL SISTEMA DE SALUD.

MÁXIMO GONZÁLEZ JURADO Presidente del Colegio de Enfermeros "El sueldo debe ser por productividad"

MARÍA R. SAHUQUILLO - Madrid - 25/07/2011
Máximo González Jurado (Puente Genil, Córdoba, 1949) preside el Consejo General de Colegios de Enfermería desde 1987.
Teórico y práctico, critica la falta de compromiso de los políticos para encontrar soluciones reales al sistema de salud. Defiende que, sin los profesionales y su apoyo, los cambios de modelo y la sostenibilidad del sistema serán imposibles.
Pregunta. ¿Cuál es su diagnóstico de la sanidad pública?
Respuesta. Es un buen sistema que garantiza todos los derechos a todos los ciudadanos, pero que en estos momentos de crisis hay riesgos de que esté sobrepasado, y de que en el futuro no pueda garantizar las prestaciones sanitarias en cantidad y calidad actuales. La situación exige una revisión y una toma de decisiones conjunta. El Sistema Nacional de Salud es un milagro, porque con lo poco que se invierte -mucho menos que los países de nuestro entorno- tenemos unos resultados mucho mejores. Pero para que siga siendo así hay que ver cuánto se necesita y de dónde sacarlo.
P. ¿Qué problemas tiene?
R. Uno muy claro, sus deudas. Casi 10.000 millones de euros con los proveedores hospitalarios, más otros tantos en otras cosas. Y así, no estamos con el foco de atención en el paciente, sino en la economía, en la deuda. Ni siquiera se tiene la mirada fija en la financiación, sino en ver cómo se sale del agujero. Se está despidiendo a profesionales, descuidando servicios... Los profesionales siguen atendiendo a los pacientes con diligencia, pero con esta zozobra no se puede vivir.
P. ¿Cuáles son sus propuestas para sanear la situación?
R. Primero hay que conocer la verdad, cuánto se debe. Y luego hay que hacer una evaluación del sistema: cuáles son las prestaciones, cuánto cuestan; y hablar con los ciudadanos, explicarles la situación. Decirles, esto cuesta tanto, ¿se quiere seguir teniendo? Y si la respuesta es sí, hay que buscar soluciones. Y para eso, los partidos tienen que sentarse a hablar a calzón quitado y contar cuál es la verdad de las finanzas, del personal, de las prestaciones. Pero eso no va a pasar hasta el día después de las elecciones. Ahora todos están en una dinámica de preelecciones que no ayuda.
P. ¿Cómo tapar el agujero?
R. Aún se puede mejorar en la gestión y racionalizar el gasto. Pero eso no se logra sin comprometer a los profesionales y a los gestores. Y sin duda hay que plantearse que el modelo retributivo de café para todos ya no sirve. Hay que cambiarlo y pasar a un modelo de retribución por productividad y resultados. Si en vez de hacerse 10 operaciones se hacen 15 estamos rentabilizando el sistema y eso hay que incentivarlo.
P. Pocos defienden abiertamente el copago pero el debate sigue. ¿Qué piensan los profesionales?
R. Me río con el tema. La palabra es errónea, copago es que pagan dos y aquí sería repago, porque el ciudadano vuelve a pagar lo que ya ha abonado con sus impuestos. Y para hablar de esta medida hay que estudiarla, poner de verdad las cifras sobre la mesa. Cuánto ahorra, cuánto cuesta, qué supone para los pacientes. Algo que no se ha hecho.
P. ¿Reducir prestaciones es una opción?
R. No. Yo lucharía para que no se redujera ni siquiera una. No podemos perder eso. Vamos a ver cómo se puede gastar mejor, ahora mismo se duplican y triplican gastos innecesariamente. Por ejemplo, ¿cuántos servicios de emergencia hacen falta? Los hay municipales, autonómicos... Tenemos que racionalizarlo todo de forma seria.
P. ¿Qué le parece la medida del Gobierno para recetar por principio activo?
R. Lógica. El profesional éticamente tiene la responsabilidad de colaborar con el sistema. Si se sabe que un fármaco es más barato y tiene la misma eficacia, tiene la obligación moral de prescribir el más económico. De hecho, los enfermeros tenemos una plataforma tecnológica en la que se puede consultar el fármaco más barato que podemos prescribir. El profesional debe mirar eso también.

Aquí podeu llegir en versió catalana la Declaració final del Partit de l'Esquerra Europea que ha celebrat el seu Executiu a Trevi (Itàlia), i on vaig poder participar activament en representació d'EUiA.

Declaració del Partit de l'Esquerra Europea / versió en Català

La UE serà solidària, democràtica i social, o no serà!

La Unió Europea travessa avui la més greu crisi de la seva història. Crisi financera, econòmica, social, ecològica i política, aquesta crisi és global i està afectant a la gent, començant per les dones i els joves, per als qui les perspectives s’enfosqueixen.

Una nova era ha començat, en la què els capitalistes estan disposats a tot per tal de salvar els seus interessos i no pagar per la seva crisis, fins a trepitjar la democràcia i posar les persones de genolls. A Grècia, Portugal, Espanya, Irlanda, els governs, en concordança amb els mandats de la "troika" - Comissió Europea, BCE, FMI – organitzen el saqueig. Imposen als pobles plans d’austeritat brutals i ineficaços, privatitzacions i la destrucció dels drets socials. Aquests atacs contra aquests països i les campanyes racistes contra els "ganduls del sud" són inacceptables. El PEE reitera la seva invariable solidaritat amb els pobles afectats.

Aquesta ofensiva està a punt d’estendre’s a tots els països europeus amb el Pacte euro + i la "nova governança econòmica" encaminades a desmantellar el que queda de l' estat de benestar, dels serveis públics, i baixar salaris i drets socials. Els Estats van rebre ordres per implementar aquestes polítiques desastroses, i ser automàticament sancionat si es negaven. Aquesta harmonització forçada està matant a la pròpia idea d' una Unió basada en la solidaritat entre els països europeus. Portar a la UE cap a un punt mort i és incapaç d’oferir un futur als joves.

Davant aquesta situació, es desenvolupen fortes resistències arreu, en tot el continent. Una forta necessitat d’alternatives s’ expressa en la mobilització dels "indignats" a Espanya, Grècia i per tot Europa, que exigeixen amb raó una democràcia real i l’ús dels diners al servei de les necessitats de la gent. Les múltiples vagues generals i els grans moviments socials que han tingut lloc a Grècia, Espanya, França, Portugal, Gran Bretanya i altres països, criden, directament, a un canvi de política.

El PEE sempre ha criticat el model actual de construcció europea on les institucions i les polítiques han estat pervertides per la primacia dels interessos de les empreses, els mercats financers i els bancs pel damunt dels pobles. PEE ha lluitat sempre contra les polítiques de dúmping fiscals i socials, la desregulació dels mercats i les regles imposades pel Banc Central Europeu, a l’origen del deute sobirà.

El PEE està a favor d’una construcció europea diferent. Les crides ultra-nacionalistes condueixen a un punt mort. Igual que les repetits crides a la "unitat nacional" proposades pels líders conservadors, socialdemòcrates i liberals en diversos països, destinades a enfortir el consens en solucions neoliberals. No són la solució. És l’ hora de la solidaritat i la refundació de la UE: serà de solidària, social i democràtica, o no serà.

El PEE té com a objectiu treballar cap a la confluència de les lluites a Europa. Crida a totes les forces que resisteixen: als sindicats, els intel·lectuals, el món de la cultura, els actors dels moviments socials, per construir arreu fronts de resistència a les polítiques d’austeritat per fer valer la primacia de les necessitats humanes abans que no pas les demandes de les finances.
El PEE té com ambició el construir una alternativa d’esquerra que doni perspectiva política a totes aquestes lluites.

El PEE proposa debatre les següents propostes:

Estem lluitant contra les mesures d’austeritat i privatitzacions que no tenen més que un sol propòsit: la creació de nous mercats i els beneficis per als capitalistes. Els partits membres de l’esquerra europea van votar en contra dels diferents programes d’austeritat nacionals dins la UE. Volem defensar, millorar i desenvolupar els serveis públics en la lluita contra les desigualtats. Ens oposem fermament el pacte euro+ i a la nova governança econòmica que cerquen institucionalitzar l’austeritat en tots els països europeus.

Demanem auditories públiques i dels ciutadans sobre els deutes públiques i la seva reestructuració a nivell europeu, a través d’una cancel·lació selectiva, així com un allargament dels terminis de reemborsament, facilitats de pagament (per als fons de pensions i els dipòsits del govern) i la emissió dels "eurobons".

Estem lluitant per polítiques econòmiques i monetàries per servir al poble. En resposta a la urgència de la situació, però també per tal d’evitar noves crisis i construir un nou model de desenvolupament a Europa, proposem canviar el paper i les funcions del BCE. En forma urgent, hauria d’absorbir una part de les deutes públiques nacionals. També ha d’usar el seu poder de creació monetària per finançar projectes que generin ocupació decent (en la indústria, la investigació, les noves formes de producció ...) i per als serveis públics nacionals i europeus.

En aquest sentit, el PEE utilitzarà el procediment d’ Iniciativa Ciutadana Europea per discutir i proposar amb la ciutadania europea, la creació d’un Fons europeu per al desenvolupament social i solidari. En contrast i oposició amb el Fons Europeu d'Estabilitat, distribuiria els finançaments per aquests projectes sobre la base de criteris socials i mediambientals. Sostingut pel BCE, una part del pressupost de la UE i la taxació sobre les transaccions i els ingressos financers, alliberaria la inversió pública dels mercats financers i desarmaria als especuladors.

El control públic i democràtic dels bancs i del sector financer és una eina per imposar el control popular de l’economia. Això inclou la possibilitat d’una nacionalització dels bancs que es lucren amb el desastre, com ara el Deutsch Bank. Els crèdits, les opcions d’inversions, les transaccions financeres no han de ser servir per a l’especulació, sinó per a projectes de creació d’ocupació, la protecció dels serveis públics i ambientalment sostenibles. Un pol públic de crèdit és un instrument clau per assolir aquests objectius.

Estem lluitant per una radical redistribució de la riquesa, un sistema fiscal just als països membres i a Europa i per mesures per evitar el dúmping. Contràriament a les polítiques neoliberals que augmenten els impostos per ingressos mitjans i baixos, volem que els rics i els ingressos de capital aportin més i que siguin gravades les transaccions financeres. Aquests principis haurien de ser harmonitzats a escala Europa per tal d’evitar la competència fiscal en contra dels pobles.

Aquests nous ingressos permetrien augmentar els pressupostos de la UE i els nacionals que han d’ esdevenir eines d’emergència per reduir les desigualtats entre països i persones.

Exigim, junt amb els sindicats de classe, especialment la CES, una igualtat de drets i normes socials. Ja n’hi ha prou d’aquesta competència entre els treballadors que tira cap a baix salaris i drets ! Volem augment de salaris arreu a tota Europa, la igualtat salarial entre homes i dones, i la creació d’un salari mínim europeu elaborat per llei o pels convenis col·lectius, progressivament, tenint en compte l’evolució dels diferents països. Volem nous poders per als empleats dins les empreses que els permeti influir en la direcció i organització del seu treball, incloent un dret de veto sobre els projectes especulatius, de reestructuració de deslocalitzacions. Volem instruments que permetin als treballadors lluitar contra la precarietat dins les seves empreses i construir la seguretat en l’ocupació i la formació com un principi fonamental del dret del treball i dels convenis col·lectius als països europeus. Una harmonització per dalt de la legislació laboral podria evitar el dúmping social. Podria fer-se començant amb una "clàusula de la europea més afavorida", com afirmen les feministes pel que concerneix als drets de les dones.

Volem una democràcia real a Europa.
Estem lluitant contra les polítiques autoritàries i repressives d’alguns governs nacionals i el lideratge de la UE. La repressió i la preeminència d’ organismes no electes, com el FMI o no controlats democràticament, com el BCE ha de cessar. La Intervenció popular en totes les seves formes (debats públics, la iniciativa ciutadana europea, referèndums...) ha de ser el cor del dispositiu institucional europeu. Els poders de tots els òrgans elegits - parlaments locals, nacionals i europeus - han de ser enfortits.

Una veritable democràcia a tots els nivells pot assegurar la responsabilitat financera, la transparència, permetre la creació d’ocupació, el manteniment dels drets socials, la igualtat de gènere, reduir la pobresa i la vulnerabilitat així com el compliment drets dels immigrants. La democràcia pot obrir el camí per tots els canvis socials que les societats europees necessiten avui en dia. Per això, els tractats europeus existents han de ser radicalment transformats sobre la base de les necessitats dels pobles i la democràcia, i ratificats per referèndum, per tal de desfer-se del model neoliberal i protegir la democràcia.

Sota aquests principis bàsics i objectius polítics, el PEE reafirma el seu compromís amb la formació d’un front europeu de resistència i alternativa, capaç de canviar radicalment l’actua-la correlació de forces. El PEE es posa des d’ avui al servei de la trobada entre les forces que lluiten - inclosos els sindicats i el "moviment dels indignats" - posant-les dins en les seves xarxes per tots els mitjans possibles, incloses les tecnologies de la informació i mitjans de comunicació alternatius .

Dóna suport i participarà en les mobilitzacions convocades pels sindicats nacionals i europeus i per els indignats el 15 d’octubre, així com la manifestació anti-G20 a França de l'1 de novembre.Comitè Executiu del PEE

Trevi, 16 juliol 2011

ANÀLISI DEL PRESSUPOST DE SALUT 2011 I PROPOSTES ALTERNATIVES
PER MILLORAR EL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT.

Llegiu la totalitat de l'informe....
Informe elaborat per iniciativa del Centre d’Anàlisi i
Programes Sanitaris (CAPS) www.caps.cat

Aquí foto de la taula de l'Escola d'estiu de CC.OO. a Castelldefels dijous 7 de juliol, on vam parlar de retallades i de salut...

Tornant al document... L’informe contesta a les següents preguntes:

· Quina és la retallada real de la despesa proposada pel 2011 ?
· Com afectarà aquesta retallada als professionals i ciutadans/es ?
· És que estem gastant massa ?
· Els ingressos, on són els ingressos ?
· Que caldria fer com alternativa i guany en finançament, eficiència, equitat i qualitat ?
· Un exemple, la política dels medicaments

Responsables de la elaboració del document:
Agustí Colom. Professor d’Economia, Universitat de Barcelona
Santiago Marimon. Economia i sistema d’informació en salut. Membre del CAPS
Toni Tuà. Ex responsable de Política sanitària de CCOO. Membre del CAPS

Aportacions i Participants en la discussió del document:
Josep Artigas. Advocat, gestió sanitària. Membre del CAPS
Antoni Barbarà. Metge, Dempeus per la salut
Carme Borrell. Metgessa salut pública, membre del CAPS
Lluis Camprubi. Investigador Salut pública, grup GREDS-EMCONET. Universitat Pompeu Fabra
Olga Fernández. Psicòloga, gestora de e-criterium, membre del CAPS
Albert Ferris. Consultor, membre del CAPS
Joan Ramón Laporte. Catedràtic de Farmacologia, UAB
Josep Martí. Metge, membre del CAPS
Àngels Martinez. Economista, Dempeus per la salut
Ramon Morera. Metge, Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP)
Carme Valls. Metgessa, membre del CAPS
Francesca Zapater. Metgessa, presidenta del FOCAP

I aquí unes línies finals que recullen les Conclusions i algunes de les Alternatives

CONCLUSIONS DE L’ANÀLISI DELS PRESSUPOSTOS DE SALUT 2011

1. La retallada de la despesa real proposada en relació a la realitzada el 2010 es
del -14,2%
2. Si tenim en compte l’increment de l’IPC la disminució de despesa del 2011
serà del -17,7%
3. Això situa a Catalunya amb una despesa en salut encara més per sota dels
països de la UE-15 i d’altres comunitats autònomes, amb una despesa per
càpita de 1.206,98 e.
4. En el capítol de personal, al 2011 hi ha una retallada del 7,41% (ICS) respecte
a l’inici del 2010, si ho calculem per la resta del sector (XHUP) representa una
disminució de despesa en personal de 230 milions d’euros, que representa un
equivalent a prescindir de 7.000 professionals i treballadors/es del sector.
5. En conclusió: “retallar per fer sostenible” no és possible. Retallar és tenir una
altra cosa més petita, disminuïda, però que pot seguir sent poc sostenible.
6. Per la sostenibilitat del Sistema de Salut cal reestructurar, reordenar, reorientar i augmentar el finançament.
7. Ens podem preguntar: estem gastant massa? NO, a Espanya la despesa
pública en salut és un 6,7% del PIB, inferior a la mitjana del la Europa dels 27
països que és del 7,4%. A Catalunya la despesa pública en salut és encara
inferior: 5,86% del PIB (2009)
8. La despesa pública en salut per càpita d’Espanya al 2008 era de 1.554 €. (el
país núm. 21 de la OCDE) Recordem que a Catalunya amb les retallades de
despesa proposades pel 2011, la despesa per càpita serà de 1.206,98 €.
Tenim un nivell de Estat de Benestar en Salut inferior el nostre nivell de riquesa
relativa i molt per sota de la mitja dels països europeus i d’Espanya.
9. Que caldria fer?: Els ingressos tributaris, aquesta és la qüestió. La mitjana
d’ingressos tributaris dels països de la UE-16 eren del 40,2% del PIB mentre
que a Espanya és del 32%, es ha dir 8,2 punts per sota



QUE CALDRIA FER COM ALTERNATIVA A AQUESTS PRESSUPOSTOS ??

1. Augmentar els ingressos, fiscalitat progressiva i a nivell de la mitja del la UE-
2. Optimitzar les despeses tenint en compte els valors: equitat, eficiència i qualitat
3. Transparència en la informació: de resultats en salut, econòmica i de concerts,
identificant centres i territoris, dades obertes.
4. Oferta de serveis i avaluació planificada en termes de necessitat i equitat en
salut, evitant les retallades lineals.
5. Reducció, sinèrgies, fusions entre proveïdors. Optimitzant ofertes de
terciarisme, de compres, serveis comuns, innovació, etc
6. Prendre les mesures en despesa de farmàcia descrites en aquest document.
7. Més prevenció i protecció de la salut, desmedicalitzar. Salut en totes les
polítiques.
8. Fer l’assistència allà on sigui més eficient amb igualtat de qualitat. Potenciar la Primària amb més recursos i autonomia per poder ser més resolutiva i fer el
paper de coordinació de l’atenció sanitària.
9. Implicar, responsabilitzar, donar autonomia, apoderar als i les professionals i a
la ciutadania amb instruments de participació real en el sistema.
10. Situar les retribucions dels professionals i treballadors i treballadores del sector al nivell que els hi correspon per la seva qualificació i responsabilitat

Barcelona Juliol de 2011

SEMINARIO DE SERVICIOS PÚBLICOS DEL PIE - Partido de la Izquierda Europea -CELEBRADO EN BARCELONA EL 10 JUNIO 2011

En estos días de dolorosos recortes sociales, en pleno ataque a los Servicios Públicos en nuestro país, en toda Europa, y particularmente en Cataluña bajo el gobierno neoliberal de la derecha de CiU, en esta coyuntura trágedia para la madre Grecia con un pueblo agotado y explotado al límite, en estas horas difíciles para las izquierdas antineoliberales y comprometidas en "lo público y lo social", recogimos las siguientes Conclusiones en la mencionada Jornada de Trabajo convocada por el PIE y EUiA, el 10 de junio de 2011, en Barcelona. La entidad "DEMPEUS per la Salut Pública" aportó materiales y discurso elaborado ya conjuntamente en anteriores sesiones de trabajo.
Lean con atención, si el tema les interesa (...y debiera), porque aquí y en pocas líneas puede encontrar razonamiento y argumentos que le expliquen lo que esta pasando y como situarse frente a la debacle social.
¡¡ Buena lectura !!
-------------------------------------

El capitalismo avanza, desde hace siglos, a costa de la mercantilización de las personas, de la sociedad y la desestructuración social. Desde los inicios de este sistema económico, las viejas formas de socialización se sacrificaron al mercado autorregulador, se barrieron territorialidades y las sociedades quedaron despojadas de su soporte humano y natural. Las sociedades prisioneras de los “mercados” son entregadas al liberalismo económico que atenta contra los fundamentos de la propia sociedad, y su sociabilidad. La subordinación de lo social a lo económico genera miseria y destruye el sentido comunitario, mientras el sistema de mercado (el capitalismo) deforma nuestra visión de las personas y la sociedad.

Estamos viviendo en una distancia cada vez mayor entre la economía real y la financiera que a medida que avanza en sus burbujas, monopoliza el gasto público, al tiempo que el capital busca nuevas vías de expansión hasta llegar a los servicios públicos, siguiendo la senda desreguladora. Cada vez más, les prácticas parasitarias del capital financiero contaminan el capital industrial y los servicios públicos, de manera que se hace difícil distinguir entre los tres. Los bienes y servicios públicos que están siendo recortados, amenazados, desvirtuados, son la argamasa que mantiene cohesionada nuestra sociedad. Desde la economía, son también aquellos bienes que todo el mundo puede consumir, de los que no se excluye a nadie, (aunque pueden tener alguna limitación). En cambio, los bienes privados responden a la lógica de la propiedad privada y la exclusión.

Sin embargo, somos perfectamente conscientes de que son los bienes y servicios públicos los que van destinados a cubrir las necesidades/derechos de las personas y a cubrir sus necesidades básicas de SALUD Y AUTONOMÍA. Para ello son precisas actuaciones concretas regulando, suministrando y manteniendo los servicios públicos que velan por la alimentación y el agua, alojamiento, trabajo seguro, atención sanitaria, seguridad en la infancia, relaciones significativas, seguridad física y económica y enseñanza y educación adecuadas.

– La supervivencia y la autonomía que los bienes y servicios públicos aseguran para la ciudadanía son básicas en cualquier cultura, y necesarios para el ejercicio de la solidaridad y la participación social:
- Permiten el desarrollo en libertad
- Sólo son posibles con ciertas formas de organización de la producción, reproducción, comunicación, etc., e incompatibles con el desarrollo de las políticas neoliberales llevadas a su actual paroxismo, en especial en tiempos de crisis.

Se trata, de hecho, de derechos humanos y morales transformados en derechos sociales y civiles mediante las políticas concretas, que varían de cultura a cultura Si las necesidades cubiertas por los bienes y servicios públicos --y que aseguran la satisfacción de las necesidades básicas de salud y autonomía-- no se cumplen por la falta de voluntad política, financiación adecuada, o incompetencia de sus dirigentes , ninguna sociedad en su conjunto podrá accedera la libertad (sólo unos pocos privilegiados que se aprovechan de la desigualdad, y la incrementan en su beneficio), ni a ver reconocidos y satisfechos sus derechos de ciudadanía.
Además, denunciamos que los recortes de los servicios públicos tienen sesgo de clase, de género, y perjudican con más fuerza a las personas inmigradas y a las personas más débiles y necesitadas de una sociedad.

Por todo ello, lejos de aceptar culpabilizaciones por los déficits creados por destinar nuestros impuestos a salvar bancos malhechores, o en financiar guerras de raigambre imperialista, o en lujos alejados de la supervivencia de tantas y tantas personas, reivindicamos que LOS BIENES PÚBLICOS SE DEBEN FINANCIAR DE FORMA SUFICIENTE, CON IMPUESTOS PROGRESIVOS SOBRE LA RENTA Y LA RIQUEZA.
Esta es la diferencia fundamental con los bienes PRIVADOS, que se rigen por el PRECIO. Y nos oponemos a la intoxicación economicista de confundir valores por precios, e invisibilizar de forma interesada los costes SOCIALES para atender sólo a los costes privados de las empresas que cargan sobre las personas, la calidad de la convivencia, la equidad y el medio su posibilidad de generar beneficios en su cuenta de explotación.

A partir de esta consideración fundamental en el Seminario de Barcelona sobre Servicios Públicos hemos producido y presentado de forma coral una serie de trabajos sobre los tres pilares del llamado estado del bienestar: educación- enseñanza, salud- sanidad y servicios sociales. Pero también un cuarto taller- pilar muy sugerente y cada día más imprescindible, sobre las empresas estratégicas de interés general: agua, energía, transporte, medio ambiente, vivienda, medios de comunicación, correos, servicios culturales...

Una conclusión muy relevante es la confirmación de que a pesar de las diferencias históricas, culturales, económicas y geopolíticas hoy en Europa, y en la U.E., el origen, la autoría y el carácter de los ataques neoliberales, al amparo y seguimiento de las políticas de la UE, es de un evidente paralelismo.
En cada país o región, en función de su realidad, pero finalmente en todas partes atacando el núcleo público de los servicios, tanto en su propiedad como financiación y en su gestión. Es la privatización y la mercantilización sistemática en todos los niveles y sectores posibles.

Para una tal estrategia se utilizan sistemas diversos que pasan por la apropiación directa, o la externalización progresiva, la consorciación, la separación entre compra, provisión y prestación de los servicios, la introducción de mecanismos gerenciales y jurídicos de ” mercado” bajo propuestas semánticas falaces de eficacia, eficiencia, modernidad, competencia, sostenibilidad y una sarta de pseudo-conceptos acuñados o simplemente instrumentalizados por las altas instancias neocons de la impresionante maquinaria neoliberal y oligopólica.

El gran sofisma actualmente en plena ( y exitosa) expansión es la machaconamente ponderada bondad de la “colaboración público- privada”, la complementariedad, el co- pago (nosotros le llamamos REpago pues está previamente pagado por los impuestos), lo “mixto”, ... Tras este discurso de gran penetración social mediante unos medias de eficacia alienadora probada, subyace una sistemática derivación – parasitación hemos hablado- de los recursos públicos hacia beneficios empresariales privados, con la consiguiente deterioro del sistema público y provecho del privado.

Este mecanismo nos está llegando incluso bajo subversiones del lenguaje que utilizan conceptos “progresistas” como la “gobernanza”, la co-gestión o la participación social (trucada), para minar el carácter público y someterlo a las complejas y sofisticadas manipulaciones de la ingeniería financiera de que hemos hablado. De ahí la necesidad de transparencia, control democrático y defensa conceptual de lo público sorteando engaños y pretendidas “modernidades” bien opacos y elaborados.

Cuando hemos hablado de enseñanza, desde la escuela materna a la primaria, secundaria y universitaria, con toda la polémica del Plan Bolonia y sus secuelas, cuando nos intoxican sobre las necesidades imperiosas de la colaboración empresa –mercado- universidad.

Cuando someten a la ciudadanía enferma, dependiente y/o que precisa atención sanitaria a sistemas públicos infra financiados y deliberadamente debilitados, cuando deterioran las atenciones personales y sociales, ya en salud, ya en servicios sociales y a la autonomía y dignidades personales están abonando el campo del mercado privado.
Igualmente ha quedado explicitado y documentado el ataque sistemático al transporte público, al tren, al acceso caro y restrictivo al agua de boca y otros usos como el agrícola, la privatización cruenta de las energías y de la eléctrica en particular que afecta a toda la ciudadanía en su misma cotidianidad y supervivencia, la degradación medioambiental impune a las grandes compañías transnacionales químicas, alimentario- farmacéuticas, nucleares, etc., la insoportable situación de control de los grandes medios de comunicación social y su sometimiento a intereses de adoctrinamiento ultraliberal, sumisión social, y al beneficio económico, la situación de la vivienda pública y el derecho a un techo hoy en plena pandemia de desahucios y exclusión social, y en definitiva todo aquel servicio público que condiciona y determina nuestra vida cotidiana y que se privatiza y mercantiliza por ley y sistema.

En palabras llanas y sencillas: cada día la dicotomía es mayor y más profunda: O ejercer los DERECHOS sociales, económicos y democráticos, o permitir que estos servicios públicos sean definitivamente tratados y usados como MERCANCÍAS. No existe un terreno híbrido ni amable de colaboración posible: servir a un derecho, o servir al capital y al mercado.
Recortar los servicios públicos tal como se está haciendo en estos momentos en Europa y en Catalunya cuestiona gravemente la naturaleza democracia misma y prepara el camino de un nuevo fascismo.

Es momento Urgente de reaccionar a escala local y global. Es imprescindible cerrar alianzas, movilizaciones sociales y compromisos políticos en defensa de los Servicios Públicos seriamente amenazados, en una etapa de destrucción sistemática del otrora llamado “estado del bienestar”, una verdadera red de prestaciones sociales, fruto de las luchas sociales, sindicales y políticas de que llegó a considerarse substancial y definidor de la misma identidad Europea como modelo. Hoy esa situación civilizatoria corre el peligro inminente de caer bajo la codicia insaciable de los mercados.

Para el PIE, como para Dempeus, y una vez más, “EUROPA SERÀ SOCIAL, O NO SERÁ”. Esa es hoy una de nuestras más comprometidas batallas y ahí vamos a estar.