‹‹ ››››››››››››››››››››

POSAR-NOS DEMPEUS, JA !! ÉS URGENT, ÉS IMPRESCINDIBLE !!!

l``Angels DEMPEUS... La mobilització és ja una constant, és la nostra vida quotidiana. Feina, treball, compromís, tossuderia i resistència.
Joves poetes DEMPEUS... La gent de Dempeus per la Salut Pública, hem estat a molts espais i llocs en els darrers dies. Un exemple: http://www.cup.cat/noticia/la-cup-presenta-la-seva-campanya-denunciar-als-culpables-de-la-privatitzaci%C3%B3-de-la-sanitat#.T546jIcLof8.email A actes col•loquis, a rodes de premsa, a mitjans de comunicació de tots tipus, … la qual cosa inclou premsa local, i/o ràdios i/o teles. Trobareu a la pàgina web de Dempeus , i al bolc imprescindible de l’ Àngels Martinez Castells, la nostra amiga i presidenta, moltes notes al respecte. Teles com la de Terrassa (Sergi Raventós), la d’ Esplugues (J. Ramón Lladós)i fins tot alguna d’àmbit estatal com La sexta (la sexta columna) . http://www.lasexta.com/sextatv/lasextacolumna/completos/lasexta_columna__sanidad_solo_para_sanos_y_el_escandalo_de_las_preferentes/606033/1 No ens hem perdut assistir a les mobilitzacions més recents. L’`Àngels a Quatre Camins, davant el penal per a joves, reclamant la llibertat immediata dels nostres joves estudiants vaguistes empresonats “preventivament” en un exercici d’autoritarisme i repressió més propi d’unes etapes negres de la dictadura que creiem ja superades.
Jo mateix a Pça. St. Jaume de Barcelona amb la Plataforma “prouretallades”, de la qual Dempeus en forma part, cridant front al Palau de la Generalitat la nostra ràbia i rebuig a les brutals agressions que ens arriben dia darrera dia, divendres darrera divendres o el que és el mateix "viernes tras viernes", en el propòsit confés de liquidar el que anava quedant del llunyà “estat del benestar” i dels serveis públic entesos com universals i equitatius, i molt especialment la Sanitat, l’Educació i les atencions socials.
Demà, 1er de maig, dia internacional dels treballadors i les treballadores, si no decreten tornar a les processons de San José “artesano” (per no tacar-lo amb allò despectiu d’”obrero”). El malson d'un estat de clericalisme autoritari i facciós torna com una regurgitació erosiva i vomitiva. Sigui en català, sigui en castellà. Sigui des de Moncloa, sigui des de Palau de la Generalitat. La mateixa música, la mateixa cançó, les mateixes agressions i amenaces en versions bilingues, la coincidència plena i el suport mutu de governs central i autonòmic felicitant-se de la seva depredació, sense ànima ni sensibilitat social ni humana... lluint i exhibint impúdicament qui és més brutal en la seva política d’austeritat, penalització de la ciutadania de base, retallades socials, destralades del sistema públic de salut i educació, privatització mercantil dels serveis públics,xuleria i prepotència i maneres autoritàries.
Un veritable ensurt cada matí, en escoltar o llegir mitjans de comunicació: Quina nova agressió ens anuncien avui ?? Quina des de Barcelona, des de Madrid, des de Brussel•les ?? La pregunta és inevitable: Fins on i fins quan haurem de suportar aquesta ignomínia antisocial i antidemocràtica ?? “Ells”, els governs dels mercats, els dels rics i poderosos, els dels negocis i els del fonamentalismes neoliberals, de la tirania del dèficit al servei de la concentració de capitals, els dels governs il•legítims i tecnocràtics al dictat de la Gran Banca i de les grans companyies especuladores i parasitàries. “Ells” refien que ens acabaran derrotant, amb la seva fórmula habitual que tants resultats els ve proporcionant: intoxicació mediàtica continuada i a pressió, repetició sostinguda d’ eufemismes i mentides disfressades de veritats universals indiscutibles, inculpació i autoinculpació dels treballadors i dels pobres en tot aquest disbarat conseqüent a la pan-crisi que ells han provocat i estan munyint, discurs fal•laç sobre la inevitabilitat de les retallades “sacrificis” i la seva imprescindible manera de practicar-les, i finalment el cansament, la por i la resignació, cristiana o no, com a virtut necessària i exigida, i com a submissió a la seva autoritat prepotent.
La cosa avui, com he exposat reiteradament, és i ha de ser la suma imprescindible de resistències explícites i la regeneració alternativa per un futur diferent i d’esperança i justícia. L’instrument la rebel•lia i la lluita, la insurgència en totes les seves formes /democràtiques “por supuesto”)... D’aquí la CONFLUÈNCIA que reivindico fins a la pesadesa. Cadascú, cadascuna, a la seva forma i manera, sense donar ni rebre classes de les altres forces, ja siguin cíviques, socials i/o polítiques, sempre sota la coincidència de l’enfrontament notori i evident a les pràctiques neoliberals en curs. Unes persones ens manifestem, o ens organitzem al barri, a la plataforma, a l’associació, a l’entitat, als sindicat, al partit, al moviment... o deixem de pagar peatges a les autopistes del negoci, o ens neguem a deixar-nos explotar cada dia sota paranys suggerents de conductes gregàries consumistes, suïcides, individualistes, alienadores i autoliquidadores per consumicionistes,
O ens declarem Dempeus, ens alcem, ens fem visibles, ens pronunciem públicament, ens revoltem de forma que molt, molta, però molta gent ens puguem reconèixer i adonar-nos que som la gran majoria, la immensa majoria i que a més tenim raó...i la paella pel mànec...si així volem i ho decidim junts/es i plegats/des.
Acabo I CONCRETO: Anem rumiant que passaria si en els actes, reunions, presentacions, classes, on les “autoritats” de tota escala, plomatge, i rellevància, més o menys, i assisteixen i presideixen i beneeixen, i inauguren i parlamenten i tallen cintes, i ens expliquen i il•lustren de la seva sapiència, i reben aplaudiments i copets a l’esquena i... nosaltres, allà enmig, en aixequem i passem de la posició “asseguts” a la posició “DEMPEUS”. Una persona a una sala (com ho feia aquell exemple de dignitat anomenat Xirinachs) es fa notar. Dues el doble i encara et poden fer asseure (o anar a la part posterior per no tapar l’escenari, mesa o altar). Un grupet (com el estudiants de “poetes morts”) es fan visibles a l’acte, i un grup més nombrós, sempre tothom en silenci i mirant als intèrprets, es fa gairebé d’una presència insuportable, democràticament i cívica. Anem arrodonint-ho ...! Anem estenent la idea.... anem pensant en passar d’asseguts- instal•lats, a dempeus –rebotats, ni que sigui de forma intermitent o fins i tot apuntalats/des si la cosa dura massa i les cames no ens acompanyen... com sigui però DEMPEUS !!!


Arxiu